De tant en tant va allà a visitar la família i amics, però en tornar, sempre es passa uns dies emmurriat: “¡Estoy harto!” em contesta quan li pregunte com li ha anat el viatge. I és que en arribar-hi, en seure’s a la taula de sa casa, ja li comencen a caure les bromes i sempre sobre el mateix: La corrupció d’ací, La Fórmula 1, l’Amèrica’s Cup, La Ciutat de les Ciències que es plou o es cau, Terra Mítica, La Ciutat de la Llum, el Cabanyal, Bancaixa, la CAM, Camps, el fum d’imputats del PP ….
Es dirigixen a ell com si vinguera d’un altre planeta, però el que pitjor porta és què li ho facen amb sorna. Sembla que estaven esperant-lo només per a riure’s d’ell: “¡Que soy de Zamora, leches!” Però de res li val la protesta vehement: una i altra vegada carreguen contra ell com si fóra valencià malgrat ser de la família. “¿Pero como és posible que ocurran tantas cosas allí? ¿Pero qué les pasa a los valencianos?” Li pregunten com si vivira a una societat diferent de la resta del planeta.
La cosa puja de tonalitat quan surt a prendre alguna cosa de nit amb els amics. Allò, segons em diu, és senzillament insuportable. Es riuen donant-li palmadetes a l’esquena, com compadint-se irònicament d’alguna mallatia que ell patira i a la segona copa, els ha d’amenaçar en deixar-los si continuen amb el tema i no canvien de conversa.
Esta setmana passada anà perquè, a més a més, havia d’arreglar unes coses i quan tornà, en vore’m, em pegà una mirada com si jo fóra el culpable d’alguna cosa funesta. No li preguntí pel viatge perquè era de pressuposar.
“¡Me cago en la Rita i en todos sus muertos! ¡Calma home, calma! ¡Estaba pensando en ir a passar las Pascuas a Zamora y no voy por allí ni atado! ¡Apenas llegar me saludaron llamándome ‘caloret’”. Jo em vaig haver de mossegar la llengua per no esclatar en una rialla però semblà que m’ho notà: “¡Riete, riete, total por uno más!”
I és que l’espectacle de Rita Barberà a les Torres de Serrans ha arribat als indrets més inesperats projectant una imatge dels valencians i valencianes francament patètica. Ha estat com tindre Chiquito de la Calzada d’alcalde i, a més a més, borratxo. De segur que aquell no haguera fet tant el ridícul: és més professional. El mateix genial Xavi Castillo deia ací, a La Veu del País Valencià: “¡Açò és insuperable, és una mestra!”
Hem arribat a un punt on ser valencià o valenciana, a la resta del món li sembla lamentable i en alguna cosa tenen raó: no es pot estar votant tants anys repetidament un partit que et roba descaradament, que es riu de la cultura dient que és seua, manipulant-la, que t’enganya miserablement i que s’organitza per a liquidar-te el capital, el patrimoni, el sòl, la mar i les muntanyes i pretendre que t’agafe algú en serio com a poble: ¡És impossible! No podem demanar ni esperar comprensió de ningú: ens havem cavat la fossa nosaltres mateix i l’esperpent que hi presentem és ja total. A este pas, molts acudits no començaran en: “Havia un de Lepe…” no, començaran per: “Un valencià o una valenciana…” (Amb tots els respectes per aquell bonic poble andalús).
Que és sa riure’s d’un mateix ho deia l’extremeny Monago fa uns dies: fa falta humor a la política. Serà perquè ell n’ha aportat grans quantitats i sap de què va… però ací ens en sobra per dalt i per baix. Ni als Monty Python els hi haguera ocorregut alguna cosa com el de Rita, al País Valencià, no ens cal qui faça riure a tothom a compte de la seua valenciania. Don Pio i Pepote, per exemple, ho feien, però amb més gràcia.
Han tornat el País Valencià a Escalante i a Bernat i Baldoví d’una tacada. És sorprenent com alguna persona pot tirar-nos segle i mig endarrere en cinc minuts davant de tothom i en comptes d’aprofitar l’avinentesa i demostrar públicament que el valencià és un idioma actual i apte per a la vida contemporània fent un bon ús d’ell, l’alcaldessa de València s’entossudí en imitar públicament el Tio Collons, del Virgo de Visanteta, creient-se tan graciosa com aquell deixant estupefactes a tots.
Caldria que tots i totes reflexionàrem sobre què entenem que és ser valencià o valenciana al segle XXI. Caldria fer un recull d’opinions per intentar fer una síntesi i treure una conclusió que ens valguera de guia, de manual per anar per casa, per orientar-nos. Cal saber quina cosa opinem de nosaltres mateixos: és fonamental per a saber si la valenciania té futur o sols és ja una recreació del passat que ja no existeix o és un desig impossible.
La redefinició de l’ésser valencià actual és urgent perquè em sembla que fa molt de temps (massa) que perdérem la personalitat com a poble i ara qualsevol intent oficial que es fa per reafirmar-nos públicament es convertix en una pallassada (la llei de símbols, sense anar més lluny, Lo Rat Penat com a institució consultiva de la Generalitat…). Açò no pot continuar. No és una qüestió d’ideologies polítiques, és una qüestió que va més enllà, les ultrapassa: és una qüestió de dignitat col·lectiva. Ofrenar noves glòries a Espanya ens ha enfonsat.
Si qualsevol cosa que olga a País Valencià és motiu de rialla fora d’ací, ens ha de fer pensar als qui sí tenim vergonya, perquè ens sentim falsament retratats, tirats per terra en plena borratxera aliena i assenyalats com un tot sols per l’actuació d’un o d’una. Si els nostres representants quan més apareixen als mitjans de comunicació és per haver fet el ridícul públicament (La taronja o el gargall de V.G. Lizondo a les corts espanyoles, el “que se jodan” de la diputada Andrea Fabra, l’aeroport del abuelito..) i ara el caloret, coses que mai no hem vist en representants públics d’altres indrets de l’estat, ha de fer-nos replantejar si com a poble no hem fracassat ja, fa temps, i sols som per al demés uns ninots de falla sense cap credibilitat.
És evident que, que ens perden el respecte costa cinc minuts, però recuperar-lo pot costar-nos generacions senceres i tot suposant que, col·lectivament, el volem recuperar, cosa que també és molt suposar vist el vist.
Si a un senyor de Zamora amb trellat ja li és feixuc suportar viure a València quan ix d’ací pel que ha de suportar, és que a la majoria del poble valencià li té igual que es riguen d’ell?
