Amb la quantitat de lleis que estan reclamant els ciutadans des de fa anys perquè es regulen molts aspectes de la vida social referents a la sanitat, l'educació, l'economia, la corrupció política, les institucions públiques i demés, i ni tans sols s'ho plantegen al govern valencià actual, va i este ens ve amb una llei de senyes d'identitat que ens ha deixat perplexos i bocabadats.
Calia una llei així? Per què? Per a què? Per a qui? Això no ens ho han explicat com tampoc no ens han explicat perquè ara, encara que no cal ser endeví per adonar-se'n: cal tocar la corneta per a mobilitzar els
ultres de tota mena, eixe és el seu únic objectiu, l'electoralista.
Esta llei declara una sèrie d'entitats com a
consultives, és a dir, amb dret a dictar informes i donar parer sobre aquelles qüestions que, almenys teòricament, els afecta. I volguera referir-me a una d'aquestes en concret perquè he vist la seua intervenció en moltes ocasions: la
Federació de Folklore de la Comunitat Valenciana.
Des que he entrat a formar part d'este meravellós món del folklore valencià he pogut conèixer des de les primeres figures que tenim actualment a este panorama, fins a tot eixe teixit aficionat, vocacional i que forma la vertadera vestimenta del que és un dels nostres majors joiells, i he comprovat i compartit l'apassionament, la dedicació i l'estima amb què centenars de persones es mouen per a fer realitat una tradició i un estil musical i una estètica que sense elles ja haguera desaparegut fa un segle.
Un exèrcit que, llevant-li hores a la son i al lleure, les dedica a cantar, ballar, tocar instruments i posar-se a les ordres dels autèntics artífexs d'esta moguda com són els i les mestres de ball, de cant, de música, regiradors de partitures antigues, creadors i creadores de noves; professionals que podrien haver dedicat el seu saber a un altra branca més rendible però que, per estima, s'han bolcat en treure del pou l'aigua que rega el més autèntic que tenim com a poble perquè no sols no es perda este enorme patrimoni del País Valencià, de dalt a baix, sinó perquè este tinga present i futur animant a xiquets i xiquetes a agafar unes postisses i aprendre a marcar els primers passos d'una jota o un bolero, a cantar a l'aire amb un estil que orgullosament podem dir
nostre, a tocar una dolçaina o un tabal o puntejar una bandúrria o una guitarra durant hores, nits i dies, anys i anys fomentant així una estima per la valenciania de difícil comparació amb altres aprenentatges que, sent també necessaris, no ixen de tan endins del pit. És impossible tanta dedicació sense sentir un gran amor al que es fa esperant sols a canvi la satisfacció de fer saltar el cor del qui ho veu o escolta.
Doncs bé, tot eixe univers del folklore valencià, algú, un dia, el va voler capitalitzar en benefici propi. Era gent que venia del més pur franquisme, de los
grupos de coros y danzas que aquell règim creà per a tapar el vertader esperit de la música tradicional i disfressar-lo amb aquell
regionalismo bien entendido que ofegava la diversitat cultural de cada racó, de cada poble, i ara en democràcia, s'ha inventat institucions o n'ha envaït d'antigues per a continuar, per a fer-se un lloc al món polític valencià i tindre així la seua mica d'influència, per a ser tingut en compte, no per allò que diu representar i defensar sinó per a recórrer un camí purament personal i de pas
sucar el que es puga . Este és el cas del president i director de la
Federació de Folklore de la Comunitat Valenciana, Manuel Camarasa Navalon. Este individu, de l'estimat poble de Moixent, afiliat al
Partit Popular des de fa molts anys, vist que allí no es menjava una rosca, volgué trepar i aconseguí un trasllat a l'Ajuntament de València passant ràpidament de l'àrea de manteniment a dirigir-ne el Servei de Festes i Cultura Popular.
Des d'ací ha fet, a discreció, tot el que li ha vingut en gana: assignar actes, contractar grups i artistes, distribuir a dit les subvencions destinades a aquell menester, premiar afins o castigar amb l'ostracisme a aquells o aquelles sospitosos de no combregar amb el blaverisme més ferotge i ranci, manegar concursos (El Sona la Dipu n'és el paradigma) i totes aquelles activitats relacionades amb la música i la festa popular dependents de l'Ajuntament de València o de la Diputació Provincial de València amb un obscurantisme total emparat pel poder. Per exemple, ell és qui signa els plecs de condicions per a la compra dels
clavellons que es tiren a la batalla de flors a la fi de les fires de juliol a València i, en conseqüència,
influïx en l'adjudicació final, és a dir: té poder i l'usa.
Este senyor és el
cappo del folklore valencià, encara que no l'únic que, com a tota
màfia sempre hi ha un
alter ego similar dedicat al mateix i rival, i per on passen les decisions que més incidixen en per on ha d'anar este, impedint deliberadament, entre altres coses, que es puga evolucionar cap a altres formes d'expressió més actuals marginant els qui ho intenten. Són els braços executors de la ideologia governant, els botxins de la cultura malgrat aparentar que són els qui la curen.
Fa dos anys, estant un grup de danses afinant els instruments al camerino del Palau de la Música de València preparant-se per actuar, entrà el vicepresident d'una d'estes entitats censores per a dir que no podien tocar una cançó,
les valencianes d'Omar, perquè allò no eren unes valencianes a l'ús. Maribel Crespo, directora del grup i autora de la cançó (com de tantes altres), molt coneguda per pertànyer molts anys, fins a la seua desaparició, a Al Tall i jo ens quedàrem perplexes, com si allò fóra una broma: Com que
Les Valencianes d'Omar no són unes valencianes de l'u i el dos? Però què diu? I este
tipo ens contestà: És que parla dels emigrants, no de coses valencianes.
Jo ací ja perdí els papers: ¿Però què passa, que unes valencianes no poden parlar dels emigrants, de la realitat de la diversitat de la gent i de l'origen dels qui ja són nostres veïns ara mateix? De què han de parlar aleshores les
valencianes, de l'hort, del llaurador, de la valencianeta festejadora, de la barraca i poc més? Aquell alçà els muscles i sortí. Nosaltres interpretàrem la cançó i el públic aplaudí a rabiar perquè és una peça preciosa i estupendament ballada pel grup.
Després d'aquella anècdota u no pot deixar de pensar en mans de qui està el folklore valencià: gent xenòfoba, que no dubta en usar el poder per a practicar la censura sobre el que no li sembla coherent amb el que
ells representen, i fent-ho sense cap pudor i ara, a més a més, (¡Ai mare!) són una entitat oficialment
consultiva sobre un tema tan delicat que afecta a tanta gent i d'una importància vital per al País i per als seus artistes incontestable.
Esta llei és l'enèsima vergonya d'un Partit Popular que utilitza els recursos públics per a fer del futur dels valencians un carreró sense eixida i intenta que ens peguem contra la paret de la seua intransigència, i per executar-la la posa en mans del podrimer més feixista que meneja els fils de l'entramat cultural valencià.
L'estima per uns símbols no s'imposa per llei com no es pot decretar que s'estime una persona. Si eixa estima no fluïx naturalment de la gent, el resultat de la norma serà totalment el contrari (o tal vegada era eixe l'objectiu?). I, a més a més, quan es decreta l'estima obligada per a actes, institucions, símbols, denominacions o activitats subjectes a controvèrsia, permanentment agitades per a fomentar la divisió del poble, contràries a tota lògica acadèmica i racional, no té futur però esperem que a partir del 24 de maig es certifique la seua defunció.
