Per Poder, comunament s’entén com una facultat que té algú o alguns que estan per damunt de la majoria del poble per a decidir el que aquest ha de fer o no a nivell personal o col·lectiu. És alguna cosa que tot hom té interioritzada, pensa que és normal que siga així i ho accepta com un axioma. Qualsevol altra forma de Poder sembla (falsament) una cosa utòpica, literària, més a prop de la fantasia que no de una realitat possible.

Les religions teistes també han inculcat en el subconscient humà que el Poder és consubstancial al i que sols d’aquell es pot obtenir el que es desitja si es manté un comportament determinat i que el propi Poder dispon, de tal manera, que sols l’obediència acrítica serà el camí correcte i que qualsevol desviació serà objecte de penalització que hem d’acceptar com a condició indefugible de la regla del joc. És una força de caràcter vertical que no admet excepcions ni espais buits, com una pluja que ho amera tot, sense possibilitat d’aixoplucs on la persona no té escapatòria.

Però el Poder també sap que per a poder exercir-se és imprescindible que siga acceptat. Que ho siga de grat o per força ja és un altra qüestió però és el primer pas perquè siga efectiu. Thomas Hobbes ja el definí com el Leviatan necessari, la força organitzadora que no té res per damunt que el controle, el posseïdor de la raó i el dret. Era, aleshores, el resultat de pensar que una societat sense domini tendeix al caos per la qual cosa i per evitar-lo, el Poder havia d’exercir-se lliurement, és a dir, la Llibertat de discernir sols la podia tenir ell, per als de baix sols els cabia l’obediència.

Però més de tres-cents anys després aquest concepte del Poder no pot ser igual, no podem admetre, com deia Max Weber, que el Poder és la probabilitat de prendre decisions que afecten la vida d’altres malgrat la resistència d’aquests i se substància amb l’efecte de la dominació, sense més. Actualment el Poder no deu exercir-se contra la voluntat de qui, democràticament, l’ha possat en les institucions i per a evitar-ho, s’han de possar normes que impedisquen tal probabilitat, és una qüestió indefugible si de debò aspirem a ser una societat lliure.

En aquest fals capitalisme que vivim els diners no han de ser el Poder ni les persones que el manegen els poderosos encara que tothom tinga interioritzat que això és així inevitablement, la qual cosa és l’èxit més important del capital donat que representa l’acceptació absoluta del seu poder. No serem mai lliures si no separem el concepte diners del concepte Poder: si nosaltres mateix ho unim, estem perduts.

El Poder, per a D.M. Wrong, perquè siga efectiu, apel·larà sempre a temors, a sancions físiques, inculcant en els de baix un “sentiment del deure” que el consolide: la manipulació és l’arma més efectiva, deia. Oculta les seues intencions a través d’un esforç deliberat i exitós que influeix en la resposta dels individus o grups i això val tant per a la compra de determinats productes de consum com per orientar el vot. Wrong no dubtà en qualificar aquest sistema com un autèntic “llavat de cervell”.

Davant les crisis, el Poder ens presenta una serie de liders amb carisma redemptor que ens lleven de damunt l’angúnia que ell mateix ens ha provocat, encara que jo, particularment, pense que lideratge i democràcia són dos conceptes antagònics. En democràcia no pot haver-hi altre lider que la voluntat popular, tot el demés són ninots de falla que en quan ens cansem de vorel’s els cremem i a una altra cosa. Per a bé o per a mal açò funciona així.
Aleshores cal preguntar-se: Som lliures? Per a Giovani Sartori la llibertat veritatera accepta l’autoritat en la mesura que aquesta accepte la llibertat. La llibertat que no reconeix l’autoritat és una llibertat arbitrària (licencia no libertas) i a l’inrevés, l’autoritat que no reconeix la llibertat és pur autoritarisme per la qual cosa, ha d’haver-hi un equilibri total perquè tot funcione com cal.

Després d’aquesta llarga introducció al concepte Poder i davant unes eleccions decisives en les quals els valencians i valencianes juguem al “tot o res”, cal que ens mentalitzem en que el Poder som nosaltres, el poble, i que no podem ni deguem pensar ni de passada en les conseqüències econòmiques negatives que el Poder actual ens possarà davant si decidirem canviar perquè això, com he intentat explicar abans, és una de les estratetgies clàssiques del Poder per a mantindre’s: inculcar la por al canvi. No hi ha que tenir por perquè, entre altres coses, és pràcticament impossible que pugem anar ja pitjor, està tot el terreny cremat. Estem a una economia de postguerra, de racionament controlat, no a un capitalisme desenvolupat.

Al Poder central actual, com al terrorisme d’ISIS, li venen bé els estats fracassats, o ací les autonomies fracassades per impossar el seu domini, que les institucions no tinguen marge de maniobra autònoma perquè tot depenga d’ell i sols ell siga el Leviatà que tinga l’última paraula. La desfeta econòmica del País València no sols ha vingut per una mala gestió dels recursos propis, que sí, tambè ha vingut, i en gran mesura, per l’asfíxia econòmica deliberada a la qual ens ha sotmés el govern de Madrid negant-nos, entre altres, el deute històric (13.000 milions d’euros), no reconeguent-nos la financiació que per dret tenim i deixant-nos malviure amb péstecs del FLA que em de tornar en la mesura i condicions que al poder central li convinga per a tindre’ns sempre lligats. ¡No hi ha hagut res casual! ¡Ha estat tot dissenyat fredament!

Si el dia 24 de maig no eix de les urnes la possibititat de formar un govern diferent a l’actual a la plaça de Manises, ja no podrem lluitar de cap manera per ser un poble, ja no podrem redreçar l’economia, la nostra cultura i la personalitat pròpia per establir projectes de futur per al País, per a les empreses valencianes, per a les institucions, perquè serem captius dels qui ens han portat fins la situació catastròfica actual conscientment i que amb allò ens miraran amb més menyspreu si cap perquè nosaltres mateix, com a poble, no haurem sabut plantar-los cara amb l’arma més poderosa que tenim, el vot, i ens haurem plegat als seus peus.

Davant l’enemic mortal que tenim davant, damunt, sols ens queda una última bala, si errem el tir, ni ens queda ja més munició ni temps per a reaccionar: Serem quasi morts, com aquelles víctimes de paràsits a les quals sols les deixen en vida mínima per a poder seguir xuclant d’elles.

Comparteix

Icona de pantalla completa