Amagar la vergonya

Que les Conselleries amagaven als calaixos factures de proveïdors perquè no se sabera el deute real de la Generalitat era cosa sabuda des de fa molts anys, sobre tot, per aquells que veien passar mesos i mesos sense rebre cap notificació d’ingrés dels seus bancs per la qual cosa era una romeria a la Conselleria d’Hisenda d’empreses que suponien que les seues demandes de pagament estaven a les catacumbes. És més, a algunes els feren signar com que havien cobrat assegurant-los que així els hi adelantarien el pagament i el que feren va ser oblidar-los deixant-los en la ruïna i sense poder protestar perque “oficialment” havien cobrat.

Ací s’han fet barbaritats sense compte i enfonsat moltes petites i mitjanes empreses valencianes que per culpa de l’impagament de la Generalitat han tingut que tancar portes, acomiadar el personal i carregar amb el seu deute amb els bancs per la qual cosa alguns han perdut fins i tot sa casa. Conec alguns casos.

Mentides sobre mentides per enganyar no sols al govern central malgrat ser del seu partit, sinò a les institucions europees que ja estan fartes del “cas valencià”. Quin argument pot tindre el Banc Central Europeu per a prestar-li diners a la Generalitat, a la institució més corrupta d’Europa? Cap. Així és que els deutes ens els paga Madrid amb el FLA i que hem de tornar, vullguem o no, creant així, com comentí a alte article, una Madrid-dependència que li ve de maravella al procés de recentralització actual.

Ací hi han uns quadres de l’evolució del deute valencià amb els governs del PP. No cal ser economista per a comprendre el desastre.

Si el deute, almenys, s’haguera produït per equipaments socials, culturals, sanitaris, xarxes viàries, modernització de les empreses i demés encara podríem dir allò del menjat pel servit, però no. Els diners s’han balafiat deliberadament en empreses ruinoses que tots coneguem i amb corrupció a una escala inimaginable fa vint anys. Sorprendre a l’Homo Setabensis comptant bitllets al seu cotxe o escoltar com es repartien les comissions entre els qui havien de vigilar els nostres interessos ja ni ens sorprén, estem tan anestesiats per tanta corrupció que ja ho agafem amb rialles i tot. Qui pot dir que no s’ho imaginava? Ací no hi ha hagut uns quants corruptes, ací hi ha hagut una banda organitzada per trincar tot el màxim possible però el pitjor de tot és que hi ha una gran majoria al poble valencià que en el fons i no tant en el fons pensa: Jo que poguera, i mentre això existisca tenim un futur molt negre com a poble respectable. La desintegració moral d’un poble és la seua fi. Ja sé que no es pot generalitzar però… en són tants! A què en coneguem més d’eixos que dels altres?

Al País Valèncià no se li pot comparar amb la Sierra Morena del Tempranillo perquè aquell encara arriscava la seua vida, però aquests, què arrisquen? Pagar una ridícula fiança que treuen amb una patada de sota qualsevol pedra de les moltes on han amagat el robatori? En el pitjor dels casos, la presó sols seria un estat mínim, breu, inferior a qualsevol dels qui es troven allí per furtar una moto. Estem a un país on atracar un banc està penat en decenes d’anys de presó però si els atraques tots de colp no hi passa res. Ací, com a la banda del Tempranillo, s’estan destapant xanxullos per la guerra que hi ha entre ells disparant-se uns als altres sabent que l’única salvació que tenen és guanyar les pròximes eleccions i continuar governant perquè mai no sàpiguem la grandària del femer que han fabricat. Sembla que robar és un pecat molt venial.

O el poble valencià assumix que el problema és una bona part d’ell i no sols molts dels seus polítics o ací no hi possibilitat d’arreglar res. Un problema d’addicció no es pot resoldre si el malalt no comença per assumir que té el problema i que està dispost a posar-li remei. Si després de veure l’evolució del deute del País que hem aportat, encara alguna persona pensa votar al PP, aleshores, acomiadeu-se de qualsevol repressa. En compte de dir: assumisc el meu problema, ha dit: Que continue la festa! I ahí ja no hi ha solució possible. Lluitar per salvar un malalt que no vol viure no hi ha medicina que ho resolga.

Esperem que el proper diumenge a la nit haja fet efecte la vacuna de vergonya soferta i passem plana, ens reorganitzem i comencem a eixir de la foscor, de la ferum pudenta de les clavegueres oficials i deixem de ser el fes-me riure del món. El País Valencià s’ho mereix.