Després de les eleccions del dia 24 hem vist la gran diversitat d’opinions que hi ha a la vida política del País, a la societat valenciana actual i, com era natural, eixa ha quedat reflexada en els resultats d’aquelles.
Hem vist també que aquell resultat demostra, en conjunt, que hi ha una majoria progressista enfront d’una minoria (gran) conservadora, dit així per delimitar i resumir les dues grans tendències. Afortunadament, hem comprovat que existeix un efecte magnètic que impulsa els corrents d’opinió a aglutinar-se al voltant de plantejaments més humanistes davant altres plantejaments basats en les grans infraestructures, les privatitzacions i el liberalisme econòmic desaforat que sols ens ha portat al que sabem i sabrem, com si poguera haver-hi algun projecte polític de major envergadura que el de procurar el benestar general per a tothom.
Baixant a l’àmbit local, el de poble a poble, les coses ja no són tan iguals; l’efecte centrípet ideològic dels plantejaments polítics ja no funciona com ho fan a les supraestructures i cal preguntar-se per què.
Als pobles, especialment a aquells menors de deu mil habitants, la gent ens coneixem, en general, personalment i a més a més solem saber aspectes de la vida individual de cadascú en allò social, laboral, familiar, etc. i aleshores això ens dóna una informació que va més enllà de l’estrictament polític i que genera confiances, o no, pertanyen aquell o aquells al grup polític que pertanyen: el que sabem d’ells o elles pesa més que no el que ens puguen dir.
Per eixe motiu, el que a un poble ocorre no té perquè ser el mateix que el que pot ocórrer al poble del costat. Conéixer les obres i miracles de cadascú provoca estos comportaments respecte a interlocutors similars, lògics per altra banda. L’opinió personal és ací decisiva respecte a la imatge projectada i/o manipulada de l’individu o grup.
Al meu poble solen dir que a cada casa saben on es penja el cresol i ací, a la política de campanar, açò pesa molt i no valen les generalitzacions a nivell local ni les comparacions perquè la particularitat de cada campanar i, més encara, de cada campana, és fonamental per a constituir sinergies.
Però, a banda de amb qui es pacte, és més important, pense, el què es pacta i, l’encara més important, saber tindre el tarannà necesari per organitzar-se i treballar lealment en funció dels objectius pactats. Actuar amb responsabilitat és el primer requisit perquè les coses isquen bé i per això cal tindre també una visió ampla de les coses i fugir de la vissió reduïda de l’egocentrisme. Des de la finestra d’una casa sols es veu un sol panorama; per a vore més, cal pujar més alt i tindre així una idea de conjunt que és, en definitiva, el que significa governar.
Pot ser que esta nova etapa obligue els polítics i, perquè no, tambè la majoria de la societat, a acostumar-se a això que tan difícil sembla aconseguir: a dialogar. A escoltar els demés, a no creure’s en possessió de la raó i, en conseqüència, pensar que els demés estan equivocats. Lograr sols això ja seria un gran èxit no sols polític i social sinò també moral.
Es pot parlar de tot, s’ha de parlar de tot amb tots llevat d’aquells que s’autoexcloguen, ells mateixos! Contra el fanatisme no es pot abanderar un altre fanatisme perquè tots els fanatismes acaben igual després d’enfrontaments esgotadors: en res.
La societat valenciana de 2015 no és, ni de lluny, la societat valenciana dels anys 80. Trenta-cinc anys després hi ha hagut una altra generació amb modes, formes i pensament diferents d’aquella i que és la qui ha proporcionat el canvi el dia 24, la que ha demostrat que es poden fer coses si es desitja fer-les, que no vol saber res de batalles de València ni de res per l’estil perquè la seua vissió de futur és més diferent i plural, amb tendències més socials, més racionals i que seria un greu error intentar redirigir, cap a on? La societat valenciana actual és el que hem vist a les urnes, el que estem veient i la que té dret a que el futur siga així.
Cada generació ha de marcar el seu camí i no seria correcte ni bo intentar dur-la a altres camins que ens han conduït al desastre generalitzat. Tenim una joventut espavilada a base de frustracions i no els podem afegir-ne de noves velles. Cal donar temps al temps i que madure esta fruita d’estiu, dolça i colorida perque és el millor que tenim.
Ara toca esforçar-se en fer política de campanar a l’ombra de cada campanar, l’única que val la pena, a més a més d’eixe campanar tan simbòlic per als valencians i valencianes com és el Micalet.
