A banda d’enyorar la llunyana època universitària, observava admirat els nous doctorats, la seua vestimenta escaient amb l’esclavina del color de la facultat a la qual pertanyen, el birret amb flocs i la toga negra que els hi donaven un aspecte absolutament clerical: la tradició és sagrada, pensí, està bé que seguisca així.
Un centenar de nous doctors i doctores acompanyats pels seus corresponents padrins o padrines rebien del rector la medalla de la Universitat que feia oficial el seu nou i elevat tractament i la imposició del barret. Jo estava convidat perquè un nebot meu de trenta-un any, doctorat l’any passat, rebia un premi extraordinari pel seu treball sobre matemàtiques aplicades. Tot un orgull i una esperança per a un País, un nacionalista convençut tant d’això com de les seues fórmules algebraiques.
Durant les més de dues hores que durà l’acte no deixí de pensar en què seria d’estos nous caps privilegiats a l’endemà. El seu treball d’anys d’investigació els havia portat a rebre una alta distinció acadèmica però…i després què? Alguns d’ells trobarien treballs escassament recompensats, possiblement a nivell d’un/a auxiliar administratiu/va, altres, ni això. Altres anirien a Anglaterra o Alemanya a treballar de cambrers mentre cerquen una oportunitat per a desenvolupar el seu reconegut saber i la majoria, a esperar un no se sap què.
¡Quina manera de balafiar el talent! pensí. Com pot tirar endavant el País Valencià sense ells? Qui renovarà les indústries, la formació, la sanitat? Qui aplicarà les noves tecnologies? Qui, en definitiva, ens farà progressar si estes fornades de talents les llancem al fem? Una sensació d’amargor i frustració es formà com una bola dura sota el meu estèrnum. Què serà de nosaltres sense ells? Si el nou govern valencià no tira mà d’estos joves i els dóna l’oportunitat de transmetre el que saben, no avançarem ni un pam.
Al discurs de cloenda de l’acte el rector afirmà clarament que hi ha un descens de matrícules any rere any per l’augment de les taxes per a les matrícules de grau i un atre fort augment per als màsters, la qual cosa provoca que es facen fora de la Universitat els fills i filles de les classes treballadores que no poden suportar uns costos tan elevats per estudiar deixant la formació especialitzada per als fills de les classes socials més altes, la qual cosa, declarà, és una clara injustícia.
La Universitat de València per al curs 2015-2016 ha perdut un 5 % de matriculats respecte a l’any anterior, uns 5.000 alumnes. La d’Alacant, a Sant Vicent del Raspeig, més de 500 i la Jaume I de Castellò un 8’69 %.
Amb este panorama, el futur del País Valencià s’enfosquix a marxes forçades. Marxes forçades que des dels governs de Madrid i, fins ara el de la Generalitat, consciensiosament han ordit perquè el futur estiga dirigit pel seus llucs i que les classes treballadores mai no puguen sortir del seu estat de subordinació. Pujar un 34 % les taxes de matrícules de grau i un 10 % la dels màsters no obeïx a cap altra estratègia.
Recentment hem pogut fer fora este feixisme elitista local, a la tardor podrem fer el mateix al de l’estat i ho hem de fer per un pur acte d’autodefensa que ja de per si ho justificaria, no, ho hem de fer per encarrilar el País pel camí de la prosperitat per a tots i no sols per als de sempre i això ho ha de fer, sobretot, esta generació de talents que trauen cada any les nostres universitats, perquè ells i elles són l’esperança d’una societat oberta, dinàmica i plenament implantada al segle XXI perquè amb el seu saber ens posarà on el poble valencià ha d’estar, a l’avantguarda del progrés perquè fusta en tenim per a donar i vendre, sols ens cal canviar les coses i la resta vindrà sola.
Gaudeamus Igitur….
Vivat nostra societas
vivant estudiasi
floreat fraternitas
patriae prosperitas.
No ho dubteu.
