Passada la campanya electoral, les eleccions, la constitució dels nous ajuntaments i la Generalitat, la gent cerquem l’hamaca com un refugi on engrunsar la tensió viscuda i relaxar-nos com dient: ¡Buff, menys mal!
Però que ningú no oblide que el que la dreta no governe no significa que haja desaparegut per art de màgia, no. Estan ací fent-ne ja de les seues (al silenci esmolen dagues), cercant la contradicció més mínima per armar brega. Que a un poble no han fet mai bous al carrer? Doncs a demanar que en facen per acorralar la nova autoritat, que n’han fet tota la vida a festes, doncs a demanar que ho retiren per… Acte seguit, les processons religioses (açò els encanta): si va l’ajuntament, si no va… Si va: “¡volen lluir-se!” si no va: “¡No respecten res, estan en contra de l’església!” Si porten una actuació a festes on es canta en valencià: “¡catalanistes!” si ho fan en castellà: “¡Tant de parlar per a fer el mateix!” i així succesivament. On no hi ha un discurs racional sols cal esperar brams de ruc.
En la meua opinió cal deixar les coses com s’han fet sempre, agraden o no i anar canviant l’aigua a les olives fins que desaparega l’amargor. Fer de la tolerància un signe de normalitat és precisament el que la dreta no vol. També clar, cal aportar alternatives per marcar diferències més cultes i que el poble vaja triant lliurement el que vulga. Si no s’obra amb intel·ligència tot se’n vindrà avall per molt raonament lògic que s’aplique: prohibir sols genera efectes contraris. Governar és prendre decisions no al gust d’u mateix, sinó que agraden a la majoria sense que la minoria es senta menyspreada. No és fàcil, pero ha de ser així: unes vegades agradaran més a uns que no a uns altres i a l’inrevés. Quan a l’antiguitat es deixaren els governs sols en mans dels més cultes, aleshores s’inventaren les dictadures.
Ser cult no és demostrar que u sap molt, la Cultura té poc a veure amb el saber reglat, ja que és una cosa més plural, transversal, com es diu ara, i és l’única cosa hereditària que no entra en el camp de la genètica. La Cultura és una branca de l’antropologia, (si no és que és l’antropologia mateixa) i els diferents autors que l’han intentat definir han coincidit, bàsicament, que és un conjunt d’experiències i coneixements acumulats per les diverses societats en què es compon la humanitat, que han estat transmeses de generació en generació i que abasten tots, absolutament tots, els actes individuals i col·lectius d’aquelles, les creences i el debat sobre la seua validesa, vigència o no. Això és la Cultura i si volem ser un poble cult, els valencians i valencianes hem d’acceptar el que no ens agrade i aportar alternatives, com he dit abans, més progressistes que tendisquen a canviar les coses. És una tasca llarga i que abasta a més d’una generació. Ser cult no és esforçar-se en demostrar que els demés són imbècils sinó provocar el seu dubte.
El País Valencià que ha de vindre ha de ser tolerant o no ho serà. Qui pense que doblegant la voluntat dels demés s’aconseguix l’objectiu fixat és un estúpid o estúpida. Cal anar fent i intentar que cada vegada se sume més gent a un projecte inicialment bàsic, elemental però irrenunciable. Eixamplant la base es guanya altura i es consolida cada graó que pujem. La intolerància ens farà més febles i així com hi ha una joventut que diu, com cantava Raimon: “no anirem al darrere d’antics tambors”, ha d’haver també un govern, uns governs, que no repetisquen els errors passats perquè eixe seria l’error més gran, caure on ja es caigué abans.
Si la dreta vol guerra, no fer-li cas, no contestar-li. Si ens vol posar en contradicció, deixem-ho córrer. Ella és com Circe la bruixa d’Homer que amb el seus encisos convertia els hòmens en porcs. Siguem més intel·ligents i deixem-la cantar fins que s’avorrisca del seu fracàs perquè eixe serà el nostre major èxit i preparem el que ha de vindre que és la tasca més important que ens espera.
