El que un sistema siga legal no significa que siga moralment acceptable, i menys quan la legalitat o no dels procediments les fixa el sistema mateix. És com si un govern de llops fóra qui posara les normes sobre la relacio d’ells amb les ovelles. El resultat seria el que ara coneguem sobre nosaltres mateixos, sense cap dubte. No es pregunta a les ovelles si volen aquelles normes o no perquè la resposta estaria clara. Esta democràcia és votar, no decidir, i hi ha una gran diferència entre les dues coses. Ací està el quid de la qüestió.
El resultat del referèndum a Grècia em recorda aquella cançò de Lluís Llach: ¡La gallina diu que no, visca la revolució! i siga revolució o no el cert és que la lliçó de valor moral i de decència que ens ha donat el poble grec és sols comparable a la demostració de capacitat democràtica que donà al món fa tres mil anys.
Un periodista de dretes deia hui a un article a la premsa que els grecs no han pegat un pal a l’aigua des d’Aristòtil. Pot ser que no n’hagen pegat molts, però els que pega deixen marca, més que la que ell deixarà per a la història, segur.
El valor de dir NO és un valor que transcendix l’econòmic i entra de ple en allò que anomenem moral, que al capdavall, és el que definix una persona, un poble, un país. Una persona, un poble, un país sense moral no és res, menys que res, però com que el poble grec el diumenge se sentí sobirà, és a dir, alguna cosa, digué prou, ja no puc més, per a sorpresa dels llops i d’ànim pels demés del ramat, la qual cosa ha provocat el desconcert de la canilla.
Al meu poble, fa molts anys, hi havia un borratxo que anava tots els dies de banda a banda dels carrers. Tenia abandonats els dos campets que tenia, la dona i els fills molt menuts i estos sobrevivien gràcies a la caritat del veïnat i d’algun familiar.
Un cacic del poble, molt catòlic, com tots els cacics, li deixava diners dient-li que tinguera cura dels fills, encara que sabia perfectament que allò no arribava mai a sa casa perquè es quedava a les tendes de vi. Quan els fills es feren majors i volgueren conrear els camps de son pare, el cacic els digué que els camps feia anys que eren d’ell, així com la casa on vivien, i que si volien podien treballar per a ell al seu magatzem de fruites, cosa que estos acceptaren perquè no els hi quedava altre remei, i aquell i els fills d’aquell els explotaren tota la vida fent-los complir horaris de sol a sol, moltes nits i dies de festa a jornals de fam i si protestaven, ja sabien que per a eixa meteixa havien de buscar-se casa on dormir.
La Troika, que malgrat tindre un nom rus de rus no té res, formada per la Comissió Econòmica Europea (CEE), El Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI), és ara com ara, aquell cacic explotador del meu poble que no sols s’apodera de les propietats de les persones aprofitant la seua situació particular, sinó que condemna generació rere generació a treballar en situacions inhumanes a tot el qui estiga sota els seus designis. Els llops de les finances mundials tenen agafats els governs per on més els fa mal: la butxaca, i no els vol soltar malgrat saber que les seues condicions són absolutament immorals i injustes malgrat que legals. Deixen diners als qui saben que no els els pot tornar i fixen les regles del joc perquè la boleta caiga sempre a la seua casella. Pot ser que a la història de la humanitat no hi haja hagut cap situació d’explotació més infame i injusta.
Als segles de l’esclavisme, l’amo podia, i de fet ho feia, maltractar els seus esclaus, però ell sabia que sols podia fer-ho fins a cert punt perque si se’n passava podia perdre’l. Ara ni això els importa, si un esclau mor n’hi ha creuant la mar i els deserts milers que volen ocupar el lloc del caigut. No tenen problema per això, és indecent. Abans calia fer guerres per capturar-ne, ara vénen sols.
Mai ho han tingut tan fàcil estos beatos que es peguen colps al pit a les esglésies, besen l’anell dels bisbes amb la benedicció d’estos, ens parlen de moral i ens censuren la capacitat d’expressar-nos amb lleis mordassa per a no escoltar les nostres crítiques quan envien al carrer famílies senceres perquè ja no poden pagar-los l’habitatge que els han finançat amb usura. Les lleis són per a ells, no per als desgraciats, malgrat ser ells la causa de la seua desgràcia, com el cacic del meu poble: et preste per a robar-te després.
Grècia feu fora el règim dictatorial dels coronels i instaurà una república fent fora la monarquia de Constantí, i ací a Espanya arreplegàrem la seua germana Sofia. Ara ha plantat cara al capitalisme més brutal i este té por que l’exemple cresca, ¡en són tants els qui té asfixiats! Si Espanya fa el mateix, Itàlia, Portugal i tants altres, ¡Bye Troika! i ho saben per això tindrem un temps de pors i fantasmes a tothora, com si amb el dia a dia ja no en tinguérem prou.
El futur no pot ser igual que el present i açò cal acabar-ho ja. Cada país ha de tindre una forma d’arribar a eixe punt de no retorn per a dir prou. Han apretat massa el nuc i quan una majoria cada vegada més gran ja no té res a perdre aleshores és quan tot és possible. Com deia Estellés: arribarà un dia que ja no podrem més i, aleshores, ho podrem tot.
