Així, una determinada marca que fabrique coses de qualitat, a la gent li costarà creure que n’ha fet alguna dolenta perquè el logotip el relaciona amb productes bons.
A CCOO li passa alguna cosa així. Un sindicat nascut a l’ombra del PCE és difícil relacionar-lo amb la dreta… però s’hi relaciona i a més a més amb una naturalitat de col·leguilla impressionant.
Açò vinc a dir-ho perquè des de fa molts anys CCOO ha mantingut una relació institucional amb el PP sorprenent, almenys en el marc de la Sanitat Valenciana que és el que jo conec.
L’actitud mantinguda per CCOO respecte a l’Hospital la Fe de l’avinguda de Campanar a València coincidix fil per randa amb la que manté el PP valencià: Allò està que es cau, és un perill pels treballadors/es, està farcit d’amiant, està obsolet… És l’únic sindicat que qüestiona el futur d’aquella instal·lació que té menys de cinquanta anys. S’imaginen vostés que es qüestionaren tots els edificis de més de cinquanta anys? En quin cap normal podria cabre un plantejament així? La majoria dels grans hospitals a l’estat espanyol en tenen més i ningú no es planteja enderrocar-los, perquè este sí?
Però les paradoxes no es limiten a estes reflexions, no, perquè resulta altament incomprensible (o no tant) que un sindicat com este, molt roig ell, no denunciara el balafiament de milions que el PP es gastà a este hospital fa pocs anys renovant de dalt a baix les cuines dels pavellons de Maternitat, Rehabilitació i Central sent que estava ja en marxa el projecte del nou hospital de Malilla. Per a què fer unes cuines noves caríssimes si s’anaven a tancar en tres o quatre anys com realment ha passat?
Tampoc no digué res quan, estant també en marxa el projecte de Malilla, es construí a la primera planta de la bugaderia i al soterrani del pavelló Central unes centrals d’esterilització noves que acte seguit s’adjudicaren a una empresa privada del clan, com tampoc no digué res sobre la privatització de la matèixa bugaderia amb maquinària nova sobre la qual cosa tots els demés sindicats clamaren al cel.
Res no ha dit CCOO sobre la milionada que es gastà la Conselleria de Sanitat (es parlà d’uns 18 milions d’euros) sanejant l’estructura de ferro de l’hospital deixant-la millor que nova. I dic millor que nova perquè es retirà l’amiant que formava part del sostre dels pavellons i que pels anys i les pluges estava vell i es substituí per materials actuals no contaminants, o siga, ¡està nou tot!
Quan els treballadors i treballadores que encara quedem a la Fe de Campanar escoltem que estem en perill, ens sembla una broma de mal gust feta amb intencions especulatives només. Punt. Si els terrenys de la Fe de Campanar els hagueren pogut requalificar com intentaren fer-ho, este hospital fa anys seria història però com que no pogueren, ací està.
La nova Fe de Malilla caurà abans que no la de Campanar. Els xanxullos i les barbaritats fetes allí la condemnen a una vida curta. Les inundacions, els talls d’electricitat, la manca d’ascensors, els corredors kilomètrics, el magatzem general ínfim, el pavellò A on van els laboratoris insuficient i on van a colzades, sense lloc per a treballar en condicions, en són una constant del dia a dia i que els companys i companyes patixen suportant el que la gent no sap perquè li han venut un hospital de Holliwood, és a dir, de cartró-pedra i per tant, lluny del macís que construí Huarte fa menys de cinquanta anys en mig de l’horta.
A la recent visita que ens féu la nova consellera de Sanitat Carme Monton a Campanar vaig tindre l’oportunitat de dir-li que no fera cas dels informes fets a la carta sobre l’hospital i en demanara de nous a tècnics de confiança. Li ho vaig dir davant el gerent Dr. Melchor Hoyos, el qual, mal dissimuladament es girà i es retirà del grup, perquè allò és més aprofitable del que molta gent creu malgrat el PP i CCOO intenten fer creure el contrari. La consellera es comprometé a estudiar-ho bé i continuar donant-li un ús sanitari al centre perquè no sols és posible i racional fer-ho sinó perquè cal reanimar un barri mort per l’abandonament del Hospital.
CCOO al llarg de les legislatures dels governs del PP ha signat amb ells més acords que cap altre sindicat, sols o amb companyia d’algun altre sindicat minoritari representatiu de la dreta més corporativista. Però com deia al principi, la marca és la marca i sembla que amb això ja està tot fet perquè tot allò que porte la seua etiqueta molta gent pensarà que és genuí amb el que es suposa hauria de ser, però en este cas, és com els productes xinesos.
