Hauríem de tancar les Diputacions provincials?

Les Diputacions provincials apareixen a la legislació espanyola a la Constitució de Cadis de 1812 i comencen a funcionar com a administracions provincials el 1836. Són un producte de la divisió territorial d’Espanya que a 1833 féu el secretari d’estat de Foment isabelí, l’afrancesat Javier de Burgos que n’aplicà una copiada dels prefectorats francesos pensats per a un règim centralista, abandonant, per exemple, el model nordamericà federalista.

La Constitució Espanyola de 1978 reconeix les Diputacions provincials als seu article 141.1 si bé al punt 2 d’este mateix article diu que, malgrat el govern i l’administració provincial, està encomanada a les Diputacions, estes funcions també poden estar encomanades a altres corporacions de caràcter representatiu (llija’s Mancomunitats i/o Ajuntaments).

De totes les institucions públiques actuals és evident que la que amb major facilitat es presta a la desaparició és la Diputació Provincial. No caldrien grans modificacions constitucionals, potser niguna si es vol, i ens podríem estalviar eixa duplicitat administrativa que representa i que tant car ens costa als contribuents.
Un botó de mostra, la Diputació de Castelló a l’any 2013:

Concepte Despesa en euros %

Personal 26.541.479’40 24’70
Despesa corrent 18.157.412’49 16’90
Despesa financera 2.597.955’79 2’40
Transferències corrents 45.147.190’88 42’10
Despesa en inversions 7.256.695’02 6’80
Transferències de capital 7.598.002’02 7’10

TOTAL 107.298.735’58 100

Potser algú pense que he triat la Diputació de Castelló pel cas Fabra… no, no, malauradament un repartiment similar dels diners es donen a qualsevol diputació de l’estat.

És comú a totes les diputacions provincials que la despesa en personal estiga entre el 30% i el 50% del pressupost i entre el 20% i el 30% la despesa corrent (manteniment dels edificis, electricitat, aigua, telefonia, impostos, reparacions de maquinària…) el que deixa per a inversions reals, és a dir, les que van als ajuntaments o a inversions públiques, un minso 40% del total dels diners que per allí corren. Queda clar que la realitat redistribuïdora de cara als ajuntaments, malgrat siguen moltes les seues competències, quantitativament és poca perquè una gran part del capital es queda allí o pel camí, en el millor dels casos.

Cal recordar que no totes les comunitats autònomes de l’Estat espanyol tenen diputacions. A banda dels consells, cabildos canaris o les forals del País Basc o Navarra tenim les autonomies uniprovincials d’Astúries, Cantàbria, C.A. de Madrid, Múrcia, la Rioja o Ceuta i Melilla que no en tenen i, aleshores, cal preguntar-nos: si ells no en tenen, per què n’hem de tindre els demés? Al remat no són una institució uniprovincial com aquelles?

Les competències de les diputacions haurien d’estar assolides pels ajuntaments tal com està a la majoria dels països europeus, és a dir, uns ajuntaments amb més competències i més recursos econòmics per a gestionar el que és més pròxim per als ciutadans/es i no com ací que se’n van per les clavegueres de les diputacions una gran part dels recursos que podrien aprofitar-se per a tantes coses que tots tenim al pensament.

A les campanyes electorals, rar és el partit, i sobretot d’esquerres, que no parle de la necesitat d’eliminar les diputacions provincials però passades estes ja ningú parla del tema o no en parla de forma resolutiva i cal preguntar-se per què.

Els partits polítics, (tots), han vist en les diputacions un mecanisme de repartiment de càrrecs a sou de la institució que els va molt bé per al seu funcionament intern: diputats o/i assessors/es que cobren de la diputació però que es dediquen a tasques del partit, instruments per a pagar les forces de xoc de les agrupacions locals que els munyen els vots dels delegats als congressos i que, en definitiva, aquells no serien res sense estos/es… En fi, que s’ho pensen dues vegades abans de tirar endavant per eliminar una institució obsoleta, cara i inútil pensant en ells/es.

Si les diputacions provincials desaparegueren està clar que molts xanxullos d’aquest tipus i altres desapareixerien i obligarien els partits polítics a replantejar-se determinades formes d’actuar ara enquistades, però el millor de tot seria que els ajuntaments rebrien un impuls formidable per a gestionar aquells assumptes que la ciutadania li demana com a institució més pròxima a ells.

Fa enveja saber les competències que tenen els ajuntament a França, Alemanya o al Regne Unit, per exemple, ací, amb la rèmora de les diputacions mai no hi arribarem, però això sí, alguns i algunes, sense passar per les urnes, seguiràn vivint de p… mare. No qüestionaré la tasca d’este o de l’altre perquè a totes les institucions hi ha de tot, però no hi ha cap tasca a cap diputació que no puga gestionar un regidor o regidora des del seu poble i és ací on vaig jo. Queda clar?