Obrí l’espectacle el grup de danses de Montcada i despés un grup eterogeni de músics, del millor que tenim, aplegats en rondalla, acompanyaren les veus de Joan de la Malvarosa, Paquita la del pedralví, Isabel de Quart, Rebeca de Nàquera i altres que donaren pas als ja consagrats com Miquel Gil, Xavier de Bétera o Pep Botifarra que posaren en peu la gent fent sortir fum de les seues mans.
Però el plat fort va ser la tornada a actuar en públic d’Al Tall. La gent estàvem emocionats però Vicent Torrent no ho estava menys. Parlant amb ell abans de pujar a l’escenari em comentava… serà possible que em passe ara açò?
No sé per què pensava que després de dos anys sense actuar el públic ja els hauria oblidat, i s’equivocà. Un públic molt jove es dirigia a ells volent-se fet fotografies al seu costat. La cara de Vicent era un poema. Sí, sí, Vicent, açò és el futur, el que tú plantares, li vaig dir! I el Tio Canya o el Cant dels Maulets tornaren a encendre els cors i els que més, els més joves que cridaven i aplaudien emocionats.
I és que la gent jove els busca, els coneix, els vol. A Pep Botifarra li passà el mateix. I és que ara, pot ser més que mai, la nostra música popular i els nostres músics estan posats en valor com mai abans no ho havien estat i una joventut que pot ser ni arriven als díhuit anys saben qui són, conèixen les seues cançons i els reclamen com a figures imprescindibles per a un renaixement tan real com necessari del País Valencià.
Però al voltant de l’escenari hi havient tants artistes de qualitat que volgueren acodir que també ells hagueren pogut fer un espectacle més que digne i a l’alçada de la nit, però tots no hi cabien. També hi havien promotors com Lluís Planes o organitzadors i historiadors de la nostra música com Vicent Frechina i altres destacades personalitats del folklore valencià actual.
Podria contiunuar i fer excesivament extens l’article perque hi estaven tots i totes. Tots ens reconeguèrem com el que som: la gran familia del folclore valencià i entre saluts, besos i encaixades passà l’homenatge a un home que si a la seua joventut sabé arreplegar al seu voltant el millor que hi havia, ara, a la seua vellesa, ha tornat a aplegar el millor que hi ha i que, sense cap dubte continuarà havent-hi fent gran el País Valencià amb el seu art.
