Mox

 
És evident que la música popular valenciana ha tingut un fort tiró especialment entre la joventut els darrers anys malgrat la marginació oficial quan no la persecució clara vers els seus representants més genuïns els quals mai no han tingut un contracte d'una institució governada pel PP, ni tan sols als seus pobles d'orige, i si allí han pogut actuar de tant en tant així com en altres ha estat sols per la iniciativa privada dels qui els ha volgut allí com el que són: els millors.
 
Les denominacions: ú i dos, l'ú, riberenca, dotze i ú, jota, bolero, fandango...mai no s'usaven per definir tan habitualment com ara determinades formes d'interpretar música al País Valencià i ara, especialment la joventut, en escoltar-les, saben molt bé del que es tracta. Això, entre altres, ha estat un mèrit dels qui han cregut en la nostra música de sempre, l'han valorada i posada en valor a l'abast de tots mitjançant intèrpretes i músics de gran qualitat, l'han treta de la marginació i del tòpic folklòric, i amb el seu saber li han donat una altura com mai no l'havia tingut abans.
 
A banda de la música tradicional també el rock en valencià ha tingut una gran presència en el panorama musical valencià dels últims anys i més enllà del rotllo canalla o la tendresa que també hi ha a les seues lletres, una impecable interpretació rítmica ha arrossegat al seu voltant una generació que el cerca i l'estima i vibra als seus acords i lletres ben curades.
 
Però a banda d'aquestes dues maneres de fer música en valencià calia fer el més difícil encara: la fusió. Semblava que a aquells sons antics no poguera cabre ni el ritme de la bateria, el punteig de la guitarra elèctrica o el pam pam del baix marcant cadència i menys encara barrejar-los amb la dolçaina que amb els seus aguts impossibles s'imposara per sobre amb un efecte extraordinari a l'ànim del receptor o receptora que el tira cap amunt com una carcassa o, millor dit, com una mascletada de Bronchú. Però sí.
 
Tot això últim ho ha aconseguit un grup de rock de Puçol: Mox.
 
 
Sense deixar els origes, o millor dit, a partir d'ells, han aconseguit aquella fusió del que parlava abans amb un magnífic saber fer i interpretar. Escoltar un ú i dos o una malaguenya a ritme de rock és una cosa que et deixa, primer bocabadat i després et pega una pujada d'adrenalina que tu mateix et preguntes: com és possible? Com és possible que càpiga ací una lletra tan genuïnament rockera i a més a més que colpege tan fort?
 
Al seu primer disc a 2013, Palifonies, ja deixaren una mostra del que podien fer Xampet, Cacauero, Milio, Josep Sebastià i les veus de Toni Rojas i Redo, ajudats per Carles i Eva Dénia, però ha estat al seu segon disc de fa uns mesos: Tuactes i Rebomboris, amb una col·laboració especial de Pep Gimeno ‘Botifarra’ la confirmació que allò del primer  CD no havia estat un casual sinò el producte de molts anys de treball i de talent posats al servei d'una experiència nova que no deixa indiferent a qui els escolta.
El professor de física, musicòleg i ànima de la nova música tradicional valencina JosepVicent Frechina, a la seua presentació del disc ha escrit: La primera cosa que ens passa pel cap quan escoltem la fórmula musical que ens proposen els Mox és: Com pot ser que ningú no l'haja assajada abans?
 
I és cert, com cap músic ha sabut veure al so d'una albà una possibilitat tan potent? I continua dient: A hores d'ara resulta ja del tot evident que els Mox han trobat una idea, una operativa i, sobre tot, una particular expressivitat que imposa el seu domini sobre tot plegat....El pop és el vehícle; la tradició valenciana el mapa.
 
Dit el que ha dit Frechina poc més es pot afegir, en tot cas, jo volguera atrevidament posar el meu punt de valoració i aquest no pot ser altre que dir que ací hi ha qualitat, bon gust i sentiment pel que es fa i que tot plegat es nota. Cal seguir-los, animar-los i fer-los rodar pel nostre País, paga la pena.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat