Tot animal, incloent també ací en el mot genèric les persones com a individus o com a societats complexes, quan se sent privat de llibertat intenta sempre fugir, encara que no sàpiga molt bé cap a on ni per a què, és un instint bàsic comú a tot el gènere; en canvi, si té la porta oberta per entrar o eixir quan vulga farà açò o no amb tota naturalitat i mantindrà un respecte absolut per l’espai comú, el que compartix amb els altres, i tal vegada, quan menys t’ho esperes, el voràs a la porta amb un somriure si és que algun dia decideix provar una aventura en solitari. També quan algú planteja anar-se’n d’algun lloc si li contesten de bones maneres, suaument: ací està la porta, fes el que vulgues, el deixen absolutament desconcertat si és que esperava alguna oposició.
La llibertat, cal tindre-ho sempre present, no és de franc, sempre hi haurà riscs. Les persones individualment, així com les societats humanes, som animals gregaris, per tant mai no serem independents del tot senzillament perquè no ho tenim tot i, a la llarga o a la curta, ens busquem perquè ens necessitem.
Ser lliure és simplement tindre la possibilitat d’elegir què fer. Quedar-se o anar-se’n, entrar o eixir o qualsevol norma que impedisca este exercici natural és un atac frontal a un dels drets més bàsics de les persones, els quals van més enllà dels codis civils dictats pels leviatans de torn.
El problema d’independitzar-se comença a fer-se psicològicament insuportable a partir de la impossibilitat real d’eixir-se’n pacíficament d’on s’està, i esta ànsia convertida àdhuc en dèria, es multiplica si allí on s’està a cada colp hi ha més problemes per a ser el que un vulga ser, per a viure com un volguera viure, per a realitzar-se i a més a més per culpa d’altres de fora de l’àmbit referit. Aleshores és normal que la persona pense: Amb estos no puc viure ja; i a partir d’ací es cree i recree la idealització d’un determinat futur i es fantasie sobre un demà millor del que es té, la qual cosa va augmentant la sensació de frustració, en tant en quant es romanga més temps on s’està.
Tota esta reflexió inicial és evident que ve al calor del que pot passar a Catalunya a partir del diumenge 27 de setembre, però també (i este és el meu propòsit) invitar a una reflexió als valencians i valencianes sobre si nosaltres com a poble tenim o no motius per a desitjar també el que és un sentiment molt estés a l’altra banda de l’Ebre: Què fem ací?
Conéixer la història del País Valencià des de que fou instituït com a Regne al segle XIII ens porta a adonar-nos-en clarament de com, especialment a partir del XVII, hem estat usats, explotats, marginats, robats i negats com a poble més que cap altre de la península ibèrica, amb diferència.
Al 1609 amb l’expulsió dels moriscs el regne de Castella portà el País Valencià a la ruïna econòmica al prescindir d’aquells que llauraven la terra, pagaven imposts i formaven el 33 % de la població i a l’abandonament de les terres de conreu provocant alhora un procés de desertització i pobresa generalitzat. Al 1625 el comte-duc d’Olivares li digué al rei de castella Felip IV que no tinguera cap objecció en reduir els valencians a les normes castellanes perquè ens tenia per uns “muelles“, com ja abans també li havien etzibat a la cara al jurat Vinatea, perquè eixa era la imatge que tenien (i tenen) de nosaltres allà: no som ningú, en tot cas, alguna cosa potencialment reconvertible, despersonificable.
Els reis castellans ens provocaren repetides fallides en no liquidar-nos els censals, que eren un compromís de pagament de per vida d’una determinada quantitat de diners a canvi d’una forta inversió monetària en obligacions reials, la qual cosa enfonsà altres tantes vegades l’incipient burgesia comercial valenciana que havia invertit en aquells i de remat, les conegudes conseqüències de tot tipus per la derrota d’Almansa.
Modernament tot ha seguit igual. Mentre ací la noblesa i la burgesia ens obligava i obliga a seguir ofrenant noves glòries a Espanya fins hui dia, els governs procastellanistes ens han enfonsat definitivament, no sols negant-nos un deute històric de tretze mil milions d’euros, sinó que a més a més, ens infrafinancen per obligar-nos a morir als seus peus pregant-los el nostre dret d’autogovern. Si no tenim finançament, quin autogovern podem tindre diga el que diga l’Estatut?
Per tot allò i més podríem preguntar-nos els valencians i valencianes com els veïns del nord: Què fem ací? Què ens han de fer més des de Madrid després de com ens han deixat la Generalitat els castellanòfils perquè diguem prou ja? Tenim algun motiu per a sentir-nos satisfets per a seguir sent súbdits de Castella? ¡Perquè és això el que som de debò! Les noves denominacions de pertinença no canvien la realitat.
Altres indrets d’Espanya, de gust o no, mai no han estat una altra cosa que el nucli dur d’allò que es diu Espanya: Les Castelles, Lleó, Extremadura, Andalusia… i al seu manteniment hem estat sempre tots els demés i a la força. Hem estat vaques de llet per a munyir-nos i amb eixe objectiu volen que seguim amb l’excusa de la sagrada Unitat inventada allà a càrrec d’ací.
Si Ceuta o Melilla o Extremadura (preciosa per cert) hagueren demanat la independència amb la força que ho ha fet Catalunya o el País Basc fa anys els hi l’hagueren donat i ben a gust: Uns menys a repartir la llet. Però no, com qui vol anar-se’n és la vaca això no es pot tolerar. Espanya no és una unitat geopolítica natural feta per afinitats o desitjos compartits pel conjunt dels habitants peninsulars, som espanyols perquè ens han obligat des de Castella a ser-ho, de grat o a canonades i encara hui no falta qui demana tornar a carregar-los si alguna vaca vol fugir.
O Espanya es configura d’una altra manera o tard o d’hora apareixeran més catalunyes o països bascs farts d’estar sempre munyits i, sobretot, si han tingut un passat propi aliè al de l’altiplà. És llei de vida que qui, per diverses raons o per totes juntes, ja no pot suportar l’explotació de tot tipus que sofrix, intente fugir cap a un altre indret que somia millor, passe el que li passe després.
Tornant al principi, cal dir que no es pot estar a un lloc a la força. Què farà l’exercit, anar contra el poble que vulga ser “ell”? Ja ho ha fet moltes vegades al llarg de la història per a la seua glòria i honor, però dubte que ara es posara a matar catalans, valencians o bascs a sang freda, açò no és Síria (vull pensar). Per tot el dit, el poble valencià també ha de repensar-se: què fem ací?
Independitzar-se de la tirania del centralisme també és una forma d’independitzar-se, federar-se, al meu parer, és l’opció la més sensata hui dia, i tal com està el panorama, encara que això o una altra cosa ho ha de decidir cada poble que aspire a un canvi de relacions, no els demés, perquè o hi ha un canvi radical del govern que pitja el botó allà a Madrid o açò rebentarà perquè tothom a la perifèria acabarà pensant que no tenim res a perdre si anem per lliure.
M. Bakunin deia: La unitat es fa fatal, destructora de la intel·ligència, de la dignitat, de la prosperitat dels individus i dels pobles sempre que es forma fora de la llibertat. El patriotisme que tendix a la unitat al marge de la llibertat és un patriotisme roín, funest.
Cal canviar, doncs, el model d’estat perquè qui vulga estar-hi se senta còmode i lliure, el model econòmic perquè tothom siga solidari i puga albirar prosperitat, el model polític perquè tots i totes puguen decidir directament les coses importants, els partits polítics perquè qui ens represente siga realment qui nosaltres volem que ens represente i no qui ho decidisca una camarilla cortesana que sols tendix a perpetuar-se, les institucions i les relacions entre elles, el poder judicial perquè els jutges dicten sentències amb els ulls tapats com l’al·legoria que els hi representa, donar-li veu i vot al poble, preguntar-li abans de decidir…i si no es fa i prompte…¡Pum!
