Aquell disseny venia a substituir la primera senyera quatribarrada al mig de la qual, i sense cap franja blava, estava l’escut de la Generalitat i que hissà el president Josep Lluís Albinyana al balcó institucional.
No cal repetir què ha vingut després al respecte, perquè tothom ho sap, però sí volguera deixar caure una reflexió personal:
El procés preautonòmic tingué un desenvolupament confús, conflictiu, fins i tot violent físicament i verbalment fins a extrems paranoics i que mai no s’ha tancat com hauria haver-se tancat perquè a molta gent mai no li ha convingut el seu tancament, és a dir, escoltant la veu popular. A tot els països del món esta forma d’escoltar la gent es diu referèndum.
A tots els estats democràtics els referèndums són una cosa habitual i que es practica amb total normalitat alhora, per exemple, d’unes votacions a unes eleccions generals o locals, quan no expressament, on es pregunta a la gent implicada en alguna cosa la seua opinió abans de prendre una decisió.
En aquell moment de 1981 hi havia dues vies per accedir a l’autonomia: una, per l’article 143 de la Constitució Espanyola i una altra per l’article 151, el qual permetia la celebració d’un referèndum perquè el poble de la comunitat en qüestió diguera si estava d’acord en el que s’enviava a les Corts o no, i així ho pogueren fer catalans, bascs i andalusos.
Al País Valencià hi hagueren moltes dificultats per aconseguir que es poguera anar per l’últim article nomenat, ja que la dreta no estava per la tasca de consultar res al poble (mai no ho està) però malgrat això, van haver-hi el suficient nombre d’ajuntaments al País que demanaren aquella via. No obstant això, aquell llarg i fotut procés del qual parlaré un dia més extensament perquè ho val, el govern central d’UCD, influït pels valencians Manuel Broseta, Fernando Abril Martorell i, sobretot, pel nefast Emilio Attard, decidí que els valencians havíem d’anar a l’autonomia per la via de l’article 141 i després, ni això. Les Corts, amb el consentiment d’Alfonso Guerra, del PSOE, malgrat l’oposició frontal d’altres diputats socialistes valencians com Alfons Cucó o Josep Bevià, retocaren el text enviat fins a fer-lo irreconeixible: allò que s’aprovà res tenia a veure amb l’enviat des de València ja pobre de per sí i ací ens quedàrem, jugant a segona divisió malgrat ser una reconeguda autonomia històrica.
El procés d’aprovació allà també fou llarg i complicat i en tingué d’altres molts protagonistes i circumstàncies que ara seria llarg d’explicar (el cop d’estat del 23-F, per exemple) però que finalment acabà en el que tenim: un text tan incomplet, indefinit i ambigu que tant pot servir per a una cosa com per a la contrària, de tal manera que deixa sempre la porta oberta a conflictes i baralles de tot tipus i que arrosseguem dia sí i dia també.
La recent derogació de la ridícula llei de senyes d’identitat valencianes que en solitari aprovà el Partit Popular deixa tot un camp de possibilitats per a reprendre les coses i fer-les bé d’una punyetera vegada, per a sempre, fent que siga la voluntat popular la qui, finalment, decidisca què som els valencians i valencianes, què ens representa i a quina comunitat cultural pertanyem, entre altres temes.
Tot això es pot, i al meu entendre, s’ha de fer, amb un referèndum. Un referèndum on hi haja dues o tres possibilitats d’elegir: País Valencià, Regne de València o Comunitat Valenciana. Català, Valencià o què és este. Una bandera amb quatre barres roges sobre fons groc, aquella amb un escut de la Generalitat o l’actual coronada sobre fons blau junt al pal. Un himne com l’actual o un altre, com per exemple la Muixeranga.
Tot açò i més. Tot açò i més que servisca per a tancar definitivament els debats sobre allò i que tothom puguem saber quantitativament i certa què hi ha darrere d’una cosa i de l’altra en el desig popular, i a partir d’ací ja no podria haver cap argument que poguera imposar-se per damunt d’aquella voluntat lliurement expressada. Molta gent se sentiria decebuda, sí, en vore que la seua opinió ha estat rebatuda per la majoritària dels demés, però això es diu Democràcia i així és com funcionen les coses als països més civilitzats del món, tota la resta és propi de països bananers.
Si no hi ha un referèndum valencià sempre estarem com un ruc fent voltes a la mateixa sénia, cosa que allà, a Madrid, els va de meravella: mentre no s’aclarim ací no pensarem en plantar-los cara als d’allà, per tant, el que els deia abans: “guerra a l’aldea, pau al palau”.
Hem de demanar als nostres governants actuals un referèndum tendent a acabar amb aquella baralla històrica que s’inicià amb la transició per a poder passar després a qüestions més importants per a nosaltres com a poble perquè mentre ens barallem per un drap, una cançoneta o un mot, allà ho tenen molt fàcil amb nosaltres. Cal passar pàgina i com més aviat millor.
Caldria crear una plataforma cívica proreferèndum que estiguera decidida a posar punt i final a quaranta anys d’enfrontaments brutals entre valencians i que exigira als partits polítics, (el PP ni nomenar-lo) demanar aquesta via natural. No podrem avançar ni un metre mentre ens perdem amb allò més pueril i estèril, no és allò el més important per als valencians i valencianes del segle XXI, són altres qüestions amb les quals sí hem de posar-nos d’acord si volem, algun dia, ser algú.
