Quan es va construir l’Hospital La Fe sobre la feraç horta de Campanar, els jardiners que curaven la gespa, els rosers, les palmeres, els llentiscles, els geranis, els lligaboscs i altres espècies que visten els voltants dels pavellons, plantaren al seu albir alguns arbres de la mediterrània com garroferes, oliveres i pins, per a donar varietat i colorit al recinte, però algú d’ells, no sabem qui, plantà un cedre de l’Himàlaia davant del pavelló infantil.
L’extraordinària riquesa de la terra, la moixaina exquisida amb què aquells homes curaven cada planta com alguna cosa personal molt més enllà del deure laboral, féu que aquell pinet estranger cresquera a una velocitat insospitada de tal manera que en pocs anys es convertí en un gegant de soca robusta i branques poderoses que s’estenien com a braços oberts en creu arribant fins i tot a fregar les parets i finestres d’aquell recinte ple de xiquets i xiquetes malalts que distreien el seu sojorn mirant aquella torre de fusta verda que els acaronava els cristalls de les seues habitacions amb un ric, ric que semblava més una cançó de bressol que no una molèstia impertinent.
Els dies de sol i bon oratge, el personal d’infermeria solia baixar als menuts que hi podien a passejar-se a l’ombra d’aquell castell. Els nens i nenes el palpaven, tocaven les seues fulles d’agulla flexible i el seu imponent tronc abraçant-lo per abastar la seua circumferència i els guies acompanyants inventaven històries sobre ell que deixaven tan bocabadats els malaltets que per una estona s’oblidaven de per què estaven allí.
Però el seu protagonisme més total venia per Nadal. Els jardiners i els electricistes de l’hospital omplien aquelles poderoses branques de llums de colors, de boles lluentes i estreles de totes les grandàries i formes i en el punt més alt una ben grossa la llum de la qual aplegava a cada finestra d’aquell edifici de tres plantes sobre terra inundant-lo de llum i fantasia.
Era un espectacle vore per la nit el cedre il·luminat. Venien fins i tot els xiquets i xiquetes del barri a vore’l i els ingressats pegaven els seus nassets als cristalls per a gaudir d’aquell monumental aspecte assenyalant amb els seus ditets cada bombeta o el bamboleig de les boles que al ritme del vent ballaven per alegrar la seua tristor de dolor.
El dia de Reis, cada any, al cedre apareixien màgicament amuntonats sobre la seua soca, o penjant de les branques més baixes, regals i llepolies que ses Majestats els havien dut de nit des de molt lluny i ara ho rapartien a cadascun i cadascuna dels nens per tot l’hospital infantil visitant-los personalment a les habitacions mentre uns ullets els miraven no donant crèdit al que veien.
Fa quatre anys el Partit Popular decidí evacuar tot l’Hospital fent creure a tothom que allò es queia per justificar la construcció d’un de nou i el primer pavelló que es va buidar va ser l’Infantil, i allí ha quedat abandonat i brut.
A les poques setmanes de quedar-se l’hospital infantil sense xiquets, els jardiners van observar que al cedre li queien les fulles i que dia rere dia es quedaven més pelades les seues branques. Miraren si era un problema del reg però no, tot estava com sempre. Miraren si era víctima d’alguna plaga i no trobaren res anormal, fins i tot vingué un tècnic forestal i no sabé donar raó de què li passava al pi. Un dels biòlegs que treballa a l’hospital s’oferí per investigar si tenia alguna malaltia oculta i no trobà res que poguera explicar aquell deteriorament tan ràpid i fulminant. El ben cert és que en dos mesos aquell hèrcules es morí quedant d’ell no més que un munt de fusta seca i grisa com si en centenars d’anys no haguera tingut vida.
Un dels jardiners nascut allà als Ports, dels qui més el curava, digué alguna cosa que tothom acceptà com a certa sense el menor dubte: el cedre s’ha mort de tristor.
Quin significat tenia ja la seua vida sense els xiquets? Qui l’acaronaria amb les seues tendres manetes? Qui el miraria per a imatginar gestes grimpant sobre els seus braços? Per a qui engalanar-se per Nadal? Qui arreplegaria les joguines a reis? Per a què aguaitar per les finestres d’unes habitacions buides i abandonades? Ell va ser el primer que s’adonà que ja no tenia sentit seguir allí i decidí anar-se’n i un dia, uns homes, el tallaren a trossos i se l’endugueren en un camió no se sap on.
Una metàfora?, pot ser, com tantes altres a la vida, però vos assegure que és un fet tan real com inexplicable ocorregut a l’avinguda de Campanar de València i que ens omplí de tristor a tots els qui el vàrem vore regnant poderós davant els nostres xiquets, perquè tots els qui passaren per allí, per l’Hospital Infantil són i seran sempre nostres.
Un bes per a tots i totes elles. ¡Seguim volent-vos!
Dedicat a Manel Mercé.
