Ara, als seus mitjans de comunicació i a altres que, per ignorància, suponc, pensant bé d’ells, s’han afegit a la conga de la burrera, estan criticant el nomenament de Mònica Albiñana com a nova gerent de l’Hospital la Fe de València.
De res val el seu currículum impressionant lligat a la gestió pública de la sanitat, hagueren dit el mateix si haguera estat un premi Nobel… ba, ba, tonteries!…el que importa ací és Que és catalana! per la qual cosa…llenya al mono. Els imatgine babejant, destil·lant saliva per les comissures de la boca, incrèduls davant el fet que els ho hagen posat tan fàcil aquests socialistes als blavers i a la resta de fauna dretana tan cerril com sempre.
Podrien haver posat a madam Curie de gerent de la Fe que el discurs haguera estat el mateix. No es tracta de discutir la idoneïtat, la qual cosa haguera estat acceptable, la qüestió és posar-ho tot potes per amunt i fer creure als d’ells que estem fomentant la invassió catalana venuts a l’or català. Jo em pregunte: encara hi ha valencians i valencianes que estan en això? Seria com anar a Atapuerca i veure allí, l’avenc dels ossos, algú que s’havia fet una paella.
Prou de bromes.
Al diari de la Generalitat Valenciana (DOGV) número 4.430 del dia 31 de gener de 2003, estant governada pel partit Popular, publicaren les normes per a la contractació de personal per a la Conselleria de Sanitat amb el decret 7/2003. Signat pel president de la Generalitat Valenciana Jose Luis Olivas i pel Conseller de Sanitat Serafin Castellano Gomez.
Allí es pot llegir, entre altres coses, el següent:
CAPÍTOL VIII
Provissió de places amb caràcter directiu.
Article 41
3.- Tenir la condició de personal estatutari amb plaça en propietat del serveis de salut, de funcionari de carrera inclòs en l’àmbit d’aplicació de la llei 30/1984 de 2 d’agost, de mesures per la reforma de la funció pública, i de les corresponents lleis de la Funció Pública de les comunitats autònomes, així com del personal laboral fixe de la Generalitat Valenciana, en aquest cas, quedaran en la situació administrativa que els corresponga. No obstant això, podrà concórrer també simuntàniament personal alié a l’administració que tinga els requisits anteriorment anunciats a fi que l’administració puga comptar amb un nombre major i heterogeni d’aspirants a les provissions de places.
En aquell moment, quan s’aprovà aquest Decret, ‘tots’ els sindicats protestaren per la inclusió d’allò que he ressaltat amb lletra negreta a un texte anterior que marcava les normes d’accés a la funció pública perquè allò era un clar intent d’obrir la porta a persones alienes al sistema de salut públic i què, evidentmentment, el Partit Popular volia posar a les institucions sanitaries valencianes per liquidar el sitema públic de sanitat per possar-lo en safata a les empreses privades de la seua corda ideològica com així ha ocorregut després.
Ara, que la nova Consellera de Sanitat Carme Monton, a la qual conéc des que era una joveneta socialista convençuda del que defensava, digna filla de son pare, Pedro, un d’eixos socialistes que sempre han cregunt en allò que defensen, ha aplicat la llei vigent més enllà del que el PP ho feu, li han caigut (i seguirant caient-li) una catarata de crítiques tan hipòcrites com falses.
Els càrrecs de confiança, com és el nomenament de gerent a un hospital públic pertoca al conseller o consellera i per llei, cesa quan cesa aquell o aquella, de forma automàtica. Per a bé o per a mal, així són les coses.
El PP inclogué allò asenyalat amb negreta per a fer dotzenes de nombraments de persones alienes al sistema de salut valencià i, si al menys hagueren fet una bona gestió ara ens podríem callar, però no. Ells i elles vingueren a ‘liquidar’ el sistema públic de salut, a regalar-lo als amiguets i fer negoci amb ell deteriorarant-lo fins el punt que en molts anys i amb sort, no podrem tornar-lo al punt on el recolliren en prestacions i qualitat ni tornar al personal sanitari l’orgull de ser uns bons servidors públics.
L’Hospital la Fe, com a baixell insignia de la sanitat pública valenciana, mai no tornarà a ser el referent de les coses ben fetes. El seu personal té ganes de jubilar-se fins i tot abans de complir els 65 anys perquè no suporta estar allí amb unes directrius absurdes, de propaganda i imatge però buides de contingut.
El millor que ha tingut (i té) la sanitat valenciana són els seus professionals, de les marmitones de la cuina als caps dels serveis més sofisticats però ara estan cremats per la política del PP de més de vint anys, i es nota, ho noten els pacients i més els professionals que hi estem allí. Han trencat l’esperit del rusc i no sé com Mònica Albiñana ho podrà recuperar, em sembla impossible però no per això deixe de desitjar-ho per a benefici del meu poble.
Seguirem escoltant barbaritats contra la gerent de l’Hospital la Fe faça el que faça: és catalana i això és un mos irresistible perquè, de què no s’alimenten aquestes bésties?
La jove Consellera de Sanitat, Carme Monton, és una xica amable, de formes suaus i tracte afectuós, de parlar calmat i veu tranquila, però que ningú s’equivoque, és una socialista de soca i arrel i qui confonga la seua cortesia amb un signe de debilitat li passarà com aquell que intentà acaronar un tigre pensant que era un gatet.
Sort per a Mònica Albiñana i quan més prompte s’adone que no està sola millor per a ella i pitjor pels qui han fet de la Fe una…
