Molta gent, en pensar en els qui ocupen alts càrrecs públics, creu que es dediquen unes poques hores a delinquir i la resta a gaudir d’un tren de vida envejable a costa de tots nosaltres. Al País Valencià hi ha motius de sobres per a pensar que això és, o millor dit, ha sigut així, però si em crec el que em contava un membre del PP no fa molt, de debò, això d’ells és de pena.
Segons em deia, a les caceres a les quals acudia Serafín Castellanos no faltava de res, i en dir de res es referia a que allí hi havia de tot el que la mentalitat més imaginativa es pot figurar. Deia que moltes vegades aquell arsenal de substàncies no era per a gaudir del sexe, per exemple, era perquè sense allò no podia haver-hi sexe de cap manera ni res de res, amb la qual cosa resulta prou patètica l’escena, sobretot parlant de persones que no tenen encara una edat com per a patir eixes carències, però les preocupacions sobre com folrar-se ràpidament es veu que tenen eixos efectes secundaris: l’apatia general, la fluixesa muscular, el pansiment, i per això els cal un esclafit per a posar-los al trot.
Una altra cosa que pot il·lustrar sobre com es desenvolupaven les reunions on es parlava del tripijoc que tants diners ens ha costat i seguirà costant-nos és com es feien els contractes. Solien fer-se després de bons sopars, normalment a la llar d’algú. Com que tots sabien a què anaven, solien tindre pressa per arribar al moment on es parlava com es repartien les garrofes. Ja en este punt, absorts, s’oblidaven fins i tot del que es portaven a la boca.
Em contava que una nit féu ell d’amfitrió i tan obsessionats estaven en com redactar un contracte que, en acabar-se el vi (em digué que malgrat haver-se preparat a consciència féu curt), tirà mà d’un de tetrabrik que tenia per a guisar i reomplí una de les ampolles buides de gran reserva de les que s’havien transvasat abans. Apurada esta també li digueren: “Ah, canalla, com que et guardaves el millor per al final, eh?” Cosa que, com tan bé li va sortir, va repetir amb el brandi posant-los-en un de garrafa a una ampolla de conyac francés. I s’excusà dient-me: “És que me l’havia regalat un amic i com que havia de vindre a casa un dia a dinar no volguí treure-la perquè si ho faig de segur que cau també. Al capdavall s’empassaren aquell entre brindis, prèvies oloracions i voltetes a les copes, les qual vaig fer la paperassa d’escalfar per a donar més credibilitat a l’origen i antiguitat d’aquella bota de baixa cuna. ¡Entre beneits del cabàs va el joc! pensí jo.Tots anaven a vore qui fotia a qui.”
Un altre famós era Alfonso Rus. Este, deien, era un perill, tots tenien por quan acudia a un dinar o un sopar perquè pensaven que en algun podia estirar la pata de tant que bevia. Normalment era el seu xòfer, el del cotxe oficial que el portava allà on anara, el qui el tirava com una garba d’herba dins del vehicle i se l’emportava quan ja no sabia ni el que deia ni on estava. El numeret de Rita Barberà a les Torres de Serrans l’any passat a la crida fallera va estar tot un exemple del que dic.
Sé que direu, i els diners? Sí, està clar, els han robat a sacs i hem perdut ja el compte de la gent que està acusada de robatori públic i els que aniran caient a poc a poc, encara que mai no sabrem els del segon o tercer graó ni els dels funcionaris que presumptament, de bon grat, a canvi d’ascens fàcils, facilitaven la tasca administrativa perquè els robatoris foren possibles, dit d’una altra manera, d’aquells que sense la seua col·laboració necessària haguera estat impossible tant saqueig. És impossible, vista la grandària dels robatoris, no pensar que molts alcaldes del PP, com el del meu poble, Rafelbunyol, no hagen participat d’alguna manera en la trama. Les adjudicacions d’obra pública han estat tan presumptament arreglades, especialment als ajuntaments de majoria absoluta de dretes, que seria de babaus pensar que no s’ha posat la cullera pel que s’ha vist: obres que es cauen al dia següent d’haver-se inagurat malgrat haver tingut sobrecosts injustificables o materials que desapareixien abans de tocar terra, sense parlar de concessions administratives o subvencions infumables.
Però al capdavall, el que més irrita, és conéixer com simples cares dures, molts d’ells i elles pobres excrecions de l’espècie humana amagats darrere un vestit d’Armani, hagen estat capaços de fer-nos tant de mal. També irrita com persones que han presumit de ser posseïdors d’ampla cultura ara resulta que no saben…, no recorden…, ells o elles no participaven…, tot ho decidien altres… Si ael cinisme l’haguérem de batejar, segurament portaria el nom de Zaplana, Camps, Fabra, Barberà, Rus, Grau i d’un llarguíssim etcètera que no té altre comú denominador que haver-se sentit algú o alguna, poderós/a per a fer i desfer, encara que en realitat sols eren una banda de delinqüents sense classe capaços de confondre, en la seua borratxera de poder, un vi de tetrabrik amb un gran reserva. I ara ve la ressaca, una ressaca pastosa que emboira el cap, que els hi posa els peus en terra on trontollen agafant-se a unes parets que es mouen també i posen una cara com dient: Com pot passar-me açò a mi? A mi que em votaven sense parpellejar! A mi que m’aplaudien qualsevol imbecil·litat! A mi que quan venia Nadal no cabien a ma casa les cistelles! (Per cert, em digueren que a Rita li les portaven a un pis que té a València al carrer Arts Gràfiques i que no li’n cabien de tantes). Ara Camps diu que ell no s’ha emportat res: On estan els meus iots? On estan els meus àtics? On estan els meus cotxes esportius?… Tranquil home, tranquil que tot eixirà al seu temps.
El romanticisme del bandoler ha quedat ací arran del delinqüent comú de tal manera que sols una persona indigna pot aplaudir (o votar) una fauna de tan singular baixesa. L’erotisme del poder no ha estat una pujada d’adrenalina o de testosterona, ha estat una borratxera de mal vi i que ara, agafats a un fanal, vomiten davant un jutge.
