La frustració reprimida que allò provoca trastorna el comportament de l’individu fins al punt de convertir-lo en un ésser que camina inconscient, com si portara al seu interior una bomba de rellotgeria, un àlien que dirigix el seus pensaments més íntims i els projecta cap a fora com alguna cosa rara, esclatant o comportant-se de tant en tant de manera que els demés, més o menys normals, ho consideren paranoia.
En el cas d’algunes persones, segons Freud, els porta a adoptar actituds i opinions contràries al que senten realment per tal d’aparentar de cara a la societat que ells o elles no són com aquells a qui critiquen i així es convertixen en autèntiques feres agressives fins al punt que en alguns casos esta contradicció tan fonda els porta a situacions extremes de violència física i/o verbal desproporcionada i d’intolerància brutal per tal de diferenciar-se d’allò criticat, rebutjat o negat, usant tot el que hi ha al seu abast per imposar el convingut: poder, influència, carisma, càrrec o reconeixement social tot i que realment, com deia, al seu interior estan desitjant fer allò blasmat però que no s’atrevixen a treure fora.
El psiquiatra afirmava que moltes brutalitats vénen originades per la no acceptació d’una determinada orientació, tendència o preferència sexual personal, tinguda conscientment o inconscientment. Ens descriu que la fixació obsessiva en una qüestió sexual determinada, com ho és l’homosexualitat, obeïx a una neurosi i com a tal és una malaltia que ha de tractar-se per especialistes que arreglen el procés psíquic, i si bé algú pot dir que un procés inconscient és susceptible de qualificar-se de no responsable sí que ho és per la realitat d’aquells actes obsessius expressats a consciència, per la qual cosa Freud conclou que aquelles manifestacions, dites obsessives, contra determinades conductes sexuals es poden qualificar, sense lloc a dubtes, d’errors patològics producte d’una degeneració mental.
La desviació de la libido del seu desenvolupament natural engendra angúnia i constitueix l’origen de processos somàtics neuròtics per l’enfrontament ente el Jo i aquella perquè esta és una cosa inherent a la persona contra la qual no es pot oposar-se com si es tractara d’un fenomen extern a ella, per tant, quan el clero parla del sexe com d’una inclinació provocada per les temptacions demoníaques està fent dues coses: una, mentir, ja que ningú des de fora ens inculca el que de naturalesa portem als gens; i segona, projectar la seua pròpia deformació neuròtica malaltissa.
Però ell va a la seua. No l’importa que el Papa mateix haja dit i reconegut que qui és ell per jutjar a ningú. Aquell seguix obsessionat amb la seua dèria intransigent contra tot allò que no quadra al seu discurs, especialment sobre el sexe, perquè això sí, saben que l’alliberament sexual és un primer pas per aspirar a altres alliberaments i sent ell l’essència del conservadurisme ha de tallar el primer brot perquè la mata no prospere i evitar mals pitjors (per a ells, clar).
Però tornem al sexe real i preguntem-nos: què sabrà d’això qui ha fet vots per a no conéixer-ho? Quina credibilitat poden tindre els ignorants? Qui faria un viatge amb algun xofer que reconeguera obertament no haver-hi conduït mai? Aleshores, perquè creure a qui no coneix del que parla? O és que la teoria pot variar coses provades? L’església catòlica ho fa. No ha aprés res del que li féu a Galileu i seguix pensant que el cardenal Bellaramino tenia raó al posar el Terra com a centre de l’univers ¡Eppur, si muove! ¡No volen aprendre!
El sexe és una activitat tan natural com ho és dormir o menjar. Privar-se voluntàriament de dormir o d’alimentar-se tot hom sap que comporta desajusts i trastorns de tot tipus en la vida quotidiana de les persones. L’insomni o l’anorèxia no crec que siguen situacions a imitar o exemples a seguir si no és que es vulga acabar a un hospital o a un centre psiquiàtric unflat a pastilles. I malgrat això, aquells insomnes i anorèxics mentals amb sotana seguixen tenint un auditori que creu en les seues fórmules suïcides. Increïble però cert i això ens fa dubtar del sa nivell crític de moltes persones als qui no els arriba a discernir el correcte de l’aberrant arrossegats per unes creences cegues i que sense contrast algú apliquen a la vida sense adonar-se que allò els matarà físicament i moralment.
Si el cardenal Cañizares haguera tingut una vida sexual normal (què li passaria a este home al seminari?) estic segur que les seues declaracions sobre els temes familiar i sexual també ho serien però em sembla que és un d’aquells casos que Freud degué estudiar per arribar a les conclusions a les quals hi arribà sobre determinats comportaments patològics.
Si Monsenyor és capaç de vestir-se en públic, com tots l’hem vist, és, segons Freud, perquè al seu interior desitjaria fer-ho com un Drag Queen, per exemple, i com que no té valor per a sortir de l’armari rober on guarda les seues frustracions, carrega el to com els pistoleres de les pel·lícules que entren al Saloon pegant tirs a l’aire intentant espantar a tots, però en el fons n’és un d’ells i tira mà del que pot. Pobre home!
Les declaracions del cardenal no són més que atacs d’enveja contra aquells i aquelles que no tenen cap problema en viure la seua sexualitat tal com la senten i li fa ràbia que esta societat a què ells mil·lenàriament han dominat tant ho tolere majoritàriament amb absoluta normalitat i per allò pronostica l’hecatombe universal, l’apocalipsi, i pot ser que siga cert: el d’ells.
En el curull del disbarat este prelat crida a la insubmissió contra les lleis que ell considera funestes, atacs contra no sé quin càncer de la civilització… no sóc metge però crec que no cal ser-ho per adonar-se que este home està malament, però malament de debò i el Papa no faria res de l’altre món si el portara a una reclusió on acabara els seus dies tranquil·lament… o víctima dels seus dimonis personals. ¡Allà ell! Quan l’evangeli diu: estima al proïsme com a tu mateix, no entra en consideracions de gènere, sexe, religió, raça, nacionalitat… però Monsenyor Cañizares es deu sentir per sobre de tot això quan diu el que diu.
Ja havíem escoltat alguns cardenals com Rouco i companyia dir autèntiques barbaritats, incongruències per a una societat que evoluciona mentre que ells no i així, l’escletxa entre estos i aquella cada dia és més ampla i intenten compensar la vacuïtat de les seues homilies amb brams desaforats. Bé, si així creuen que recuperaran influència social que seguisquen, que continuen amenaçant, però els seus crits sols ressonen ja contra els murs de les seues esglésies buides.
PD: Tot el referit de S. Freud es pot llegir a la seua obra: Introducció al psicoanàlisi.
