Potser els més joves no sàpiguen qui va ser, o millor dit, qui és, perquè les persones com ell sempre estaran ací. Però per a relatar el que féu en vida per la cultura i la llengua del País Valencià hi ha i hi ha hagut altres persones que ho han fet millor que puc fer-ho jo i que tirant d’hemeroteca en qualsevol presentació es podran trobar articles que expliquen la seua enorme i variada tasca.
Es conegué pel seu famós programa a Ràdio Peninsular, filial de RNE, De Dalt a Baix on, amb la seua perfecta dicció, ens corregia el valencià vulgar, dit col·loquial, amb un: Cal dir… i parlant dels nostres pobles i costums. Es féu molt popular no sols a un País Valencià sota el franquisme, amb tot el que això suposava, sinó a tots el Països Catalans on s’escoltava el programa amb tota normalitat, normalitat no per a ell que va ser perseguit laboralment i personalment pel règim per mantindre este compromís de recuperació i dignificació amb el seu poble.
Jo vaig tindre la sort de tindre i mantindre una bona amistat amb ell, igual que molts altres, (Fuster, Estellés, Lluís el Sifoner…) perquè Toni tenia, entre altres virtuts, la de ser una persona oberta, plana, amigable i franca que contagiava el seu amor pel País expressat de totes les maneres possibles i amb un humor excel·lent.
Em contava com els directius de l’emissora, deixant vore, com qui no vol, la pistola al cinyell, el censuraven, l’esbroncaven contínuament i el marginaven per la seua condició obertament catalanista donant-li ja a este qualificatiu la dimensió que més tard, fins avui dia, s’hauria de convertir en l’insult més greu que li poden llançar a un valencià els de sempre, com ell deia, pel seu compromís amb la cultura pròpia, la no oficial del règim i que els seus successors tan profusament han utilitzat per a marcar a tot aquell o aquella valencianista que creu en una cultura pròpia, extensa, històricament compartida i acadèmicament correcta.
La seua tasca com a periodista hi estarà per a sempre, però també la d’escriptor i poeta, narrador i cercador d’històries populars que aprofundiren els arrels molt més en l’autèntic valencianisme popular, és a dir el del poble que no vol morir, com cantava Raimon, perquè este es sentira orgullós de ser qui és i com és.
Però jo volguera ací recordar l’amic, el qui junt al seu company Frederic Martí es presentaven a ma casa, a la dels meus pares a Rafelbunyol, a qui amb mon pare, xerraire on puguen haver-hi, algun dissabte, i en tornar del treball, m’esperava allí on es presentaven com ho era: sa casa.
En entrar solia estar Frederic llegint el diari assegut al balancí i invariablement escoltava a Toni riure’s a riallades a la cuina: ¡Ací els tens! deia mig somrient sota el nas mentre cabotejava assenyalant-me l’indret. En tancar a mig dia la llibreria Ausiàs March, la que els fanàtics del règim intentaren cremar dues vegades, se n’havien vingut perquè volia que mon pare li ensenyara com es feia aquell arròs que guisà l’altra vegada…
Mon pare, que era el primer seguidor a casa de de Dalt a Baix, li contava mil històries del camp, del veïnat, del poble, entre rialles i bufits al caldo. Dinàvem i solíem passar la vesprada junts, i sovint, sobretot a l’estiu, es quedaven a sopar amb la meua colla d’amics que aleshores teníem poc més de vint anys i malgrat tindre’n ell deu més i uns quants més Frederic, n’eren dos més d’entre els qui sopàvem a un corralet a la part de darrere del que és avui la Casa de la Cultura, aleshores un barot antic, en mig de bromes i crits soltant al final, per sota la taula, algun coet que ens feia botar de sobte a tots xisclant espantats redolant per terra cadires i plats.
Les rialles i la bona harmonia feia que cada sopar fóra una festa, sovint boja, però que mai ningú no ha pogut oblidar tota una vida després.
S’interessava per tot el que eren les festes i tradicions populars, des de les processons al bou al carrer, preguntant sempre pel significat de determinats mots propis de l’argot de cada activitat i era un gran observador de tots els detalls per mínims que foren, fins i tot, dels que nosaltres, pel costum, ni ens n’adonàvem.
A Frederic no li feia molta gràcia aquelles barbaritats de joves però pacientment acompanyava Toni només per vore’l gaudir com un més de nosaltres. ¡Jo no torne més! deia, però a la següent ocasió, allí estava amb cara de resignat junt a Toni.
L’amistat continuà fins al final de la seua vida encara que ja ens vérem de tard en tard, les nostres ocupacions ho feren així, però en trobar-se, continuàvem parlant de tot com si haguérem estat junts el dia anterior.
Un dia vingueren a ma casa, on ara visc, inesperadament. Era al final de la tardor del 2005. Havien vingut a Rafelbunyol acompanyant el grup de danses Alimara del qual Toni fou membre fundador, animador i cercador de cançons tradicionals valencianes, vestimentes i balls. Trucaren a la porta i en obrir eren ells dos. El d’ells havia estat sempre la sorpresa, la grata sorpresa. Sopàrem junts i després em presentà a Salvador i a la resta del grup que actuà a la plaça i a l’acomiadament quedàrem perquè vingueren a la meua caseta a la platja de Puçol uns dies a l’estiu següent.
Però la casualitat va fer que a l’hivern ens trobàrem al mercadet a València a una paradeta de llibres antics, una de les seues passions. Aquell Toni no era ja el que ens havíem acomiadat uns mesos abans a Rafelbunyol. Anava agafat del braç de Frederic i el seu aspecte delatava el mal que el devorava: Crec que no podrem vore’ns este estiu, em digué. Jo estava tan colpejat que no vaig saber què dir, balbucegí alguna cosa i a poc a poc donaren mitja volta i desparegueren entre la gent. Ja no els vaig a tornar a vore mai més. Una esquela al diari un dia em digué que el meu amic Toni ja no hi era.
Des d’aquell dia al mercadet m’ho esperava però no per això la punyalada fou menys forta i el seu dolor mai no se’n va anar i ni jo fiu ni faré res perquè se’n vaja. El dia 28 del proper juliol farà deu anys.
La cultura valenciana li deu un homenatge, les institucions democràtiques un respecte i el poble valencià el reconeixement a un home que visqué per a ell, per a tornar-li la dignitat furtada.
