El resultat de les darreres eleccions municipals a juny de 2015 després de governar el PP els últims 30 anys va ser: PSPV-PSOE 5 regidors, PP 3, COMPROMIS 3, INdRA (una escissió del PP) 2. Pot ser es pense que la coalició més lògica haguera estat PSPV-PSOE- COMPROMÍS, com a tants altres pobles, però el marcat caràcter autoritari del líder d’aquest últim, Enric Carbonell, unit a la seua dèria antisocialista demostrada de totes les maneres possibles fins al punt de promoure pactes amb el PP a tots els ajuntaments de l’Horta Nord, d’on fou secretari general i era possible fer-los per a treure de l’alcaldia o impedir arribar a ella a qualsevol socialista, ho féu, fins al punt de donar suport a l’anterior legislatura al mateix PP de Rafelbunyol que estava en minoria, ho impedí. El pacte era impossible de totes totes amb aquells antecedents, malgrat haver-hi amb la resta de COMPROMÍS una relació normal i correcta, però…
A aquest panorama local el PSPV-PSOE pactà formar govern de gestió amb els dos regidors d’INdRA, amb el compromís de respectar festes i tradicions, en general, cosa que per als socialistes no era cap problema perquè sempre ho havien fet i era públic i patent, però com que a la façana de l’església parroquial, al carrer Major, hi ha un mosaic amb els noms dels afusellats del poble pels republicans a la Guerra Civil sota el lema: Caídos por Diós y por España. José Antonio Primo de rivera ¡Presente! al moment d’haver de decidir a un plenari municipal què fer amb allò en aplicació de la llei de memòria històrica reclamat per via administrativa pel diputat socialista José Luís Abalos i pel president de la comissió per a la memòria històrica, Matías Alonso, esclatà el conflicte.
El PSPV-PSOE i COMPROMÍS votaren a favor de la retirada del mosaic, el PP i INdRA votaren en contra. INdRA, soci de govern, amenaçà amb abandonar-lo, cosa que va fer després oficial, deixant el PSPV-PSOE sols, en minoria.
Com és natural, al poble s’ha suscitat el debat. La dreta, tan legalista quan li convé, ara ací s’ha tornat objectora amb tendències àcrates, la qual cosa no deixa de sorprendre però els seus arguments en pro del manteniment del llistat són tan dèbils que decauen per inconsistents i sols destil·len l’enyorança d’un passat que, afortunadament, la majoria ha superat amb èxit.
De tot açò cal reflexionar i valorar perquè unes persones relativament joves encara defensen el franquisme tan abrivadament posant, fins i tot, la seua responsabilitat de govern municipal als peus del fanatisme més desfasat. Cal preguntar-se per quina educació han tingut, què han escoltat a sa casa al llarg de la seua vida, quins són els seus valors morals malgrat presumir d’un catolicisme evidentment feroç. Són respostes incògnites dignes d’estudi per professionals avesats en estes patologies socials de variada interpretació.
De tota esta rubina política, cal destacar, just és dir-ho, que al vocabulari empleat en el posicionament de cadascú tant a les institucions com a les xarxes de comunicació social, de moment, no hi ha hagut insults ni paraules que pogueren ser considerades com a tals llevat que al calor del debat algú hi haja pogut usar un to una mica exagerat, però fora d’açò, tot correcte, i això, a Rafelbunyol, ja és dir molt després del que l’esquerra ha hagut d’aguantar com quan, per exemple, demanà, ja fa molts anys, la retirada del mosaic en qüestió a un plenari i els esperaren a la porta de l’ajuntament insultant-los i amenaçant-los de manera insuportable.
Alguna cosa hem guanyat i esperem que tot es resolga com cal: complint la llei i superant definitivament el passat encara que serà difícil superar-lo totalment mentre este siga, per a alguns, una font de vots.
