Dejunàrem a Sant Mateu gaudint de la vista de la seua magnífica plaça porxada i en un altre vol, passant el port de Torre Miró, estàvem ja al nostre destí. L’hostatge està a la plaça i la nostra habitació a la part de darrere de l’edifici, moblada amb molt bon gust rústic, donava a un balcó de fusta i este al riu, ample i net, on uns ànecs de colors nadaven ben tranquils.
Recorreguérem els carrers i visitàrem el seu palau-castell en el cim que corona el poble on una xicona amb una amabilitat exquisida ens contà la història d’aquelles pedres i aquell indret singular de veritable interès.
Dinàrem tan abundantment per la gran qualitat i bon gust de tot el que ens presentaven que després una migdiada era cosa obligada, i com que el cos sempre demana més pecats del que u deu fer, vàrem ser condescendents per mantindre’l content i complir com pertoca a un llit que demanava festa a crits.
La vesprada queia i el soroll de l’aigua per les séquies ens acompanyava per les sendes de brossa i camps d’ametllers ben llaurats i allà baix es veien els bancals verdejant de blat i ordi revifats per les pluges de feia unes setmanes. L’aire era tan fresc i pur que a la meua companya li s’esborrifà la pell. Li passí el braç pels muscles apretant-la contra mi per compartir el que quedava d’aquella calor que poques hores abans ens sobrava i que ni una bona dutxa ens havia estat suficient per sufocar. En tornar al poble s’asseguérem a un banc de pedra i raonàrem amb el veïnat sobre l’oratge, les collites, dels mals polítics (per què serà que allà on vas sempre diuen el mateix?) i de tot un poc per a relaxar-nos d’un dia complet.
Tot seguit vingué la nit i no sé si seria pel sorollet que deguérem fer abans de la sesta però en tornar a l’habitació estava el llit fet, les tovalles seques i al seu lloc correctament plegades i el balcó lleugerament obert, el que feia revolar suaument les blanques cortines de fil. Ens sentírem un poc pillats però ens riguérem ben a gust del detall.
En servir-nos el sopar notí un lleu somriure en la mestressa que tenia la nostra edat més o menys. Quan vàrem llegir el menú li preguntí si és que volia soterrar-nos allí, a la qual cosa ella respongué que tal vegada, com que la nit ja era llarga, ens podia fer falta sopar bé. Aquella resposta podia tindre diferents interpretacions però tots vàrem coincidir en la mateixa i ens tornàrem a riure ben a gust.
A l’endemà anàrem a Beseit. Preciós. Anàrem disposts a fer la ruta del Parrissal i seguírem les indicacions que ens portaren fins allí. Caminant per les passarel·les de fusta penjades a la roca sobre l’aigua del riu, per les sendes que a una vora i altra d’aquell serpejaven entre pins, lledoners, llentiscles i joncs. Xipollejant al saltar de pedra en pedra per a salvar algun toll arribàrem al final del recorregut i després de fer fotografies d’aquell angost de pedra monumental tornàrem al poble quatre hores després cansats però contents. El dinar d’olleta i les xulles de xai a la brasa ens deixaren el cos com a nou i un esplèndid vi de Cretas servit amb gerra ens féu oblidar la caminada tan sorprenent com espectacular.
Tornàrem a l’hostal després de vore tots els carrers del poble, les seues cases de pedra i fusta amb uns ràfols ben treballats que junt a alguns detalls arquitectònics mudèjars fets de rajola ens feren recordar que estàvem a Aragó.
En donar-nos la clau de l’habitació la rossa hostalera ens desitjà una bona nit remarcant el qualificatiu de bona com esperant una altra sonata com la de la vesprada anterior. “Doncs li donarem gust”, diguérem mentre obríem la porta. A l’endemà ens acomiadàrem del més afectuosament prometent tornar-hi, com de fet hem fet vàries vegades amb amics o sols.
Baixant el port de la Vallivana deixàvem ja Morella a l’esquena i comentant el bon viatge que havíem fet li preguntí a la meua parella: “T’has adonat que en tres dies que hem estat a la província de Terol no hem parlat per a res castellà?”
Ella aixecà els muscles i digué: “No sé, és que m’ha paregut tot tan normal que ni he reparat en això. Tampoc ningú no ens ha parlat en castellà malgrat que som forasters; fins i tot els menús als restaurants està també en català, els rètols als comerços o les indicacions a la carretera…tot normal.”
I és que a la part de ponent tenim també una gent com nosaltres però de la qual parlem ben poc. Ells mantenen la llengua i la cultura a un indret totalment castellanitzat i en unes condicions pitjors que les nostres…i ací estan i es mantenen vius i actius culturalment perquè no han sofert la plaga del blaverisme i malgrat sentir-se el que són: aragonesos, no per això han deixat de banda saber on idiomàticament pertanyen i ho diuen amb una naturalitat que per al meu país volguera com a valencià: català. I no passa res.
Anem a visitar-los, acompanyem-los i que ens acompanyen en esta lluita contra el castellanisme aclaparador. El seu caràcter aragonés i la seua parla catalana els fa grans com les magnífiques muntanyes que els envolta i clars com l’aigua dels seus rius que salta de roca en roca o que es replana als estanys de pedra del seu llit. Si aneu tornareu, com jo. Val la pena, valen la pena.
