Els bous i les bèsties

11 octubre 2016 01:00h
GettyImages - Bous
No és la primera vegada, no, ni serà l’última. Romanen bavejant, fent creure una sensibilitat que ni de lluny tenen. Els hi hem escoltat, els hi hem sofert. Jo mateix he tingut ací algunes respostes als meus articles sobre els bous que demostren de quines bèsties estem parlant.

Esta vegada no he estat jo ni qualsevol altra persona que opine diferent als antitaurins, no, esta vegada ha estat Adrià, un nen de deu anys malalt de càncer terminal. I què diuen alguns d’ells i elles? No val més un bou que un nen? Serà possible!

Escandalitzats, els seguidors d’este feixisme totalitari diran: No, jo no! Tu no, però els alimentes, els dones suport mogut per un sentiment tal vegada  noble, però sovint distorsionat, que porta a aberracions com les que hem llegit: “Anda ya…! Adrian vas a morir...”, “Que se muera!”, etc.

Por haver-hi una salvatjada més gran? És que aquestos i aquestes il·luminats i il·luminades tenen alguna cosa d’humans? No sé què diran, si és que han de dir alguna cosa, estos del PACMA, al respecte, o hauríem de dir PALMA? Perquè és això el que li han desitjat a Adrià alguns/es bèsties  que s’identifiquen amb la filosofia d’aquell.

Accepte i comprenc que hi haja persones a les quals no els agaden els bous, com a mi no m’agraden altres coses que he de tolerar perquè la societat ha de funcionar així, ja ho he dit ací en altres ocasions, però desitjar la mort d’un xiquet malalt terminal per sobre la d’un bou  (o mil)  és el més feixista i brutal que mai no he llegit. Estes campanyes anti tan furibundes comporten açò i, com la propaganda nazi contra els no aris, açò pot acabar com tots sabem perquè és el mateix sistema. No saber on estan els límits, la intolerància, creure’s en possessió de la veritat absoluta, no parar-se a pensar en allò que es va a dir i que per això es diu el que es pensa, no voler o no saber mirar més enllà, sempre ha acabat en tragèdia i, per a mi i els meus companys, malgrat treballar a un hospital durant més de quaranta anys, no hi ha tragèdia més gran que veure morir a poc a poc un nen, i ho vivim com un fracàs personal que ens remena per dintre. Com pot haver-hi algú capaç de dir el que s’ha dit i quedar-se tan tranquil?

Què faran demà estos canalles, assaltar els laboratoris on s’experimenta amb animals per alliberar-los perquè els importen més que no els resultats que es puguen obtindre i amb allò salvar o millorar la vida de persones com Adrià? A altres indrets ho han fet, però a cap lloc s’han oferit, tot seguit, perquè experimenten amb ells i elles el que no volen que es faça amb animals. El cinisme és així. Tal vegada es mereixen passar per una situació així per a saber sobre què estem parlant.

 La biogenètica està experimentant amb cèl·lules, gens i altres elements similars, però tot no es pot provar amb una placa Petri i, mentre no hi haja alternativa, haurem, per mal que ens sàpiga (perquè ens sap greu) d’experimentar amb animals, o és que aquestes sensibles i il·lustrades persones, per dir alguna cosa no per mèrit, tenen altra alternativa? I si no la tenen, què fem mentre? Morir-nos com ells volen?

No, no me valen els “jo no” si demà s’ha de seguir tirant més llenya al foc en què, tant de bo, es cremaren tots els qui creuen que la vida d’un animal val més que la vida d’un nen.
Tinguen tots els qui pensen així el meu més sencer i  més sentit menyspreu.


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next