No sols dóna llàstima perquè el PSOE no haja estat un referent d’ètica política, dóna llàstima perquè és un partit que, havent fet coses importantíssimes no ha sabut mantindre ni tan sols, com vulgarment és diu, el tipus, davant l’adversitat electoral ni actuar serenament, amb trellat i sense deixar-se arrossegar pels interessos fàctics espuris fins el punt de potejar la seua credibilitat davant el seu electorat i la seua militància.
És fàcil opinar ara sobre els coses que han fet malament, sí, i sobre com les haurien d’haver fet per a no arribar a l’esclafit actual. A este país tots tenim un inquisidor a l’estómac que ens impulsa a jutjar-ho tot (el dels altres) amb severitat, especialment entre la gent que diu ser d’esquerres.
La deriva socialista cap el seu harakiri no ha vingut provocada només pels darrers mals resultats electorals, no. La llarga relliscada per este tobogan ha estat provocada, sobre tot, per la resistència de les seues cúpules directives a democratitzar-se per una endogàmia malaltissa que cada generació infanta dirigents més i més vulnerables proclius a la claudicació servil per aconseguir el ferri control del partit des de Ferraz, que ha estat irrenunciable des del primer dia per a tots els qui han passat per allí. Les bases sols són un motor governat a distància, alimentat només per la demagògia i les referències a un passat que res té a veure amb un hui diferent.
Les acusacions al PSOE per part dels mitjans de comunicació de tindre una direcció feble, malgrat reproduir sols una mentalitat autoritària, tenen més ressò a la direcció socialista que no les exigències dels seus afillats/des que demanen més participació als assumptes de gran calat: elecció directa del/a secretari/a general, de les comissions executives, en la formació de llistes electorals… I, sobretot, respecte; però com que les reivindicacions des de baix són massa fortes per a qui aspira a dirigir militarment l’organització, l’1 d’octubre demostraren quin respecte els hi tenen i amb un colp de mà inhabilitaven el secretari general, per si havia algú dubte de qui mana allí. Era una forma de fer callar la dreta encara que a costa d’avergonyir també cinc milions de votants socialistes.
El pes de les baronies territorials a les decisions internes ha convertit un partit de bases en un partit aristocràtic. Ser baró o baronessa al PSOE esdevé així un dret diví mes enllà de l’orgànic, com si de sobte hagueren baixat d’un Tabor transfigurador i se sentiren amos que no servidors i com a tals actuaren.
Però dinamitar la direcció del partit tallant el cap robespieranament del líder no podia eixir bé ni de franc. Les bases ja no són les bases adotzenades del felipisme ni els veterans i veteranes d’ell tenen ja estómac per pair mes merda i l’esclafit de la carcassa era més que previsible i l’electorat també els ha dit: “¡Fins ací hem arribat!”. I les recents enquestes els condemnen a l’insignificància.
Ara falta saber qui dirigirà el caos, qui els convencerà per a continuar donant suport a una militància i un electorat cremats que com Charlton Heston al Planeta dels Simis que, davant les runes de New York, genolls a terra, crida: “¡Maleits, ho haveu fet!”.
L’artífex de la desfeta del PSOE, o almenys un dels seus principals culpables, penja ja cap per avall a moltes agrupacions socialistes que anys arrere es pelaren l’esquena per a fer-lo president i ara miren el futur d’este partit d’aqueixa manera. La dreta mai no podia somiar un èxit tan rotund.
PD: Desdejunant llegeisc a La Veu del PV que Donald Trump és el nou presidents dels EUA. El mos de torrada me s’ha deturat a la gola i sols un glop del café amb llet l’ha espentat poc a poc cap avall. La primera política que l’ha felicitat ha estat J.M. Le Pen. ¡Confesseu-se!
