Fidel Castro

29 novembre 2016 01:00h
De vegades ens topem amb persones o grups que van com aquell personatge de la novel•la de Garcia Màrquez que anava d’un lloc a altre amb un sac a l’esquena amb les restes òssies d’un familiar cercant un lloc on soterrar-les. Voler soterrar el passat més o menys dignament és una cosa prou comuna a tots perquè la majoria de la gent té (tenim), ho admetem o no, un passat, part del qual ens agradaria soterrar per mil motius diferents.
 
Però no és pot soterrar el passat com si fóra un gos a les cunetes, a un clot a la muntanya o a una fossa comuna o com si es tractara de les runes d’una casa assolada pel temps. El passat no és una cosa física, el passat està en l’aire, en les neurones del cervell, en la llum dels mirades, en l’olor de la pell impossible de llavar amb cap raspall.
 
A moltes persones no els agraden els règims comunistes perquè entenen per comunistes aquells països que diuen que ho són, com si per a ser alguna cosa fóra suficient enunciar-la unificant així la cosa i el nom. Dir: “sóc valencià” no significa, ni pot significar, que ser valencià és ser el que jo sóc com una forma excloent de no ser si no s’és com jo. Per tant, cal anar amb molta cura amb els qualificatius que s’apliquen perquè ens podem equivocar i molt.
 
Fidel Castro podia autoproclamar-se comunista però dubte molt que el poble cubà se sentira identificat amb aquell sistema que, com l'Havana colonial, es cau a trossos des de fa molts anys. Però el que sí que quedava i queda a la majoria de la gent de la perla antillana és l’orgull que ens inculcà Fidel de ser cubans, d’haver estat sempre ferms davant la major potència mundial que cobdicià aquell indret per a convertir-lo en el bordell que fou als temps de Batista.
 
No és, doncs, el comunisme l’herència de Fidel Castro, és l’orgull de ser qui s’hi és i com s’hi és. No sabem quin serà el futur de Cuba, ni els mateixos cubans ho saben, però el respecte de tot el món el tenen guanyat més enllà de les parafernàlies oficials, els eslògans patris i la borumballa oficial. L'orgull de ser cubà és el millor que deixa el castrisme i del qual hauríem d’aprendre aquells que també volem ser poble, diferent als demés, igual com tots.
 
Si el poble valencià tinguera la gallardia de plantar-se davant la prepotència castellanòfila i dir-li: “M’ho pots fer passar malament però no aconseguiràs vèncer-me!”, un altre gall ens cantaria. El nostre passat està soterrat a les cunetes i als descoberts per la capa del ninguneig perquè el poble valencià, a diferència del cubà, no ha tingut cap líder que, ens agradara o no, imposara l’orgull de ser el que s'és per sobre de tot i després… ja parlaríem de la resta. Quan els guerrillers de Sierra Mestra tiraren fora els paràsits del dictador Batista potser no portaven a les seues motxilles una recepta política que fóra una meravella però sí que portaven allí l’orgull de ser cubà.
 
Com ja hem dit en altres ocasions, dir “sóc valencià” és arriscar-se a veure dibuixada als llavis dels nostres oients una rialleta, cosa que mai, a ningú, se li ocorreria fer davant un cubà quan afirma que ho és.
 
Per a mi, aquesta és la principal lliçó que deixa Fidel Castro. La resta és discutible, però allò no. El poble valencià ha d’aprendre molt d’aquell i prendre consciència del que ells tenen per sobre de tot: “no ser res si no s’és poble” i Fidel Castro els ho ha inculcat a la seua genètica política. La dignitat del poble cubà ens ha de fer reflexionar, als valencians, si és que volem ser algun dia dignes de ser qui som, com aquells ho són de ser cubans.


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next