Des de 1983, quan s’aprovà la llei, la dreta i la seua gossada mediàtica han sigut els qui han impedit normalitzar el que hauria estat normal, però són (som) els funcionaris els qui patim la ira de la gent més conscienciada en la necessitat de valencianitzar l’àmbit públic presentant-nos de tant en tant com els qui, a consciencia, tractem d’impedir-ho.
Este plantejament, a més a més de ser injust, està a anys llum de la realitat. Cert és que de tant en tant alguna persona es pot trobar amb el funcionari imbècil de torn i escoltar-se alguna estupidesa en dirigir-se a ell en valencià, però això és una raresa excepcional que no pot ni deu generalitzar-se.
Tots hem escoltat altres estúpids que conten que coneixen a algú… al qui li han contat… que un que anà a Barcelona i preguntà una direcció, l’hora o qualsevol cosa pareguda li contestaren que si no li ho demanava en català no li ho deia. Doncs bé, donar crèdit a açò és tan absurd com donar crèdit a allò per la qual cosa cal ser més assenyats i no caure en eixos jocs que només cerquen enverinar els babaus.
Conec molts casos en què funcionaris amb relació directa amb el públic tenen autèntics problemes per a relacionar-se amb ell quan els parlen en valencià i fan tot el que poden per intentar atendre’ls de la millor manera possible. Però en tots els casos són els caps de servei els qui han de conèixer la llei i posar a l’atenció del públic el personal capacitat per atendre’l en valencià perquè a totes les administracions i serveis púbics n’hi ha i molt bo, però clar, és el/la cap del servei qui diu tu ací i tu allà i no hi ha cap possibilitat de dir-li fins ara: “Mire, jo no vaig aquí perquè no m’aclarisc massa amb el valencià i no vull tindre problemes amb la gent”. Un treballador/a públic fa el que millor pot allà on l’envien, em consta, però han de ser els seus caps els qui complisquen la llei tenint sempre en compte, a l’hora de manar-li una feina, quines són les seues aptituds i, en cas de problemes, cal demanar-li responsabilitats a ell/a i una normativa d’aquest abast, com la que es vol aplicar, hauria de deixar negre sobre blanc que és responsabilitat dels caps de serveis posar els treballadors adients a cada lloc de treball perquè com he dit, la gran majoria de funcionaris actuals tenen una capacitació oral i escrita del valencià més que suficient per a fer-ho. Ara, cal posar cada peó a la seua casella.
Els funcionaris públics tenim assumit que mai no serem persones grates per a la majoria de gent, no sé perquè però és així. Tal vegada per tindre un treball estable o perquè arrosseguem aquella imatge del funcionari que retratà al segle XIX M.J. de Larra a la seua obra: Vuelva usted mañana. No ho sé, però això encara està aquí i és prou que algú tusca perquè se’ns acuse a tots de tindre grip.
Ja sé que algú dirà que estic posant-me victimista, però no crec que ningú puga dir que açò no és cert i malgrat que som els servidors que el públic té més a mà, sovint aquest creu que pot tractar-nos de mala manera i, així, cada vegada hi ha més denúncies per maltractaments o fins i tot violència contra metges, mestres, administratius… Però, així i tot, intentem atendre el que millor podem la gent, parlant-li també en la llengua en què es dirigeix a nosaltres. Però són els de dalt els qui no tenen relació directa amb el púbic, els qui han de responsabilitzar-se que la llei es puga complir.
Al franquisme vingueren molts funcionaris a l’administració pública procedents de la Manxa i alguns d’Andalusia i altres indrets castellans. Molts havien arribat a la carrera sols per ser excombatents a l’exercit nacional, de la divisió azul, falangistes i més fauna del règim i no per oposició, com vàrem arribar altres, i això sí que va ser un drama cultural i polític i que durà molts anys i als qui volíem valencianitzar les institucions també ens les feren passar canutes aleshores, però avui en dia, tots són conscients i des de fa molts anys que allò s’ha acabat. Han estudiat valencià, i s’han preparat per a ser funcionaris com cal a una societat com la valenciana que, malgrat tot, ja no és, ni de lluny, aquella.
El dia que als caps de serveis públics els posen ferms, només amb això, el problema lingüístic (i altres) a l’administració pública s’haurà acabat. Així de simple.
