El tema de la violència sobre les dones es pot abordar des de moltes perspectives, però per a mi hi ha una que pot resumir-les totes: la cultura. Es podrà preguntar: què té a veure la cultura en aquests assassinats? I ací comença el meu argument.
Al llibre de Marvin Harris, Introducció a l’Antropologia General, podem llegir com este autor defineix com cultura les pautes d’actuació (conductes), de pensament, sentir i actuar socialment adquirides, és a dir, transmeses generació rere generació. El fundador de l’antropologia acadèmica, E. Burnett Taylor, afina més definint la cultura en dir que, en el seu sentit etnogràfic ampli, és tot complexe que comprén coneixements, creences, art, moral, dret, costums i qualsevol hàbit adquirit per la persona com a membre d’una determinada societat.
Dibuixat el marc dintre del qual anem a moure’ns, podem subratllar un concepte que es repeteix a totes les formes de definició de cultura: conducta socialment adquirida. Sé que es preguntareu: però qui ha aprés, d’on i de qui que a una dona se li pot matar?
La religió catòlica és la que ha format el pensament moral de la societat on vivim. Qui si no ens ha inculcat la majoria de conviccions i conceptes concrets en el subconscient col·lectiu i individual que han muntat la nostra bastida psicològica mitjançant la qual valorem tot el que ens envolta durant més de mil anys i ha repartit els rols de gènere que encara prevalen majoritàriament? Això no vol dir que no haja predicat valors positius, però són valors que pertanyen al ser humà com a tal i no a cap ideologia concreta per molt que aquella els haja patrimonialitzat com a exclusius.
Des que ella és pràcticament l’única institució que podia donar el vist i plau a una unió entre un home i una dona amb l’argument del valor sacramental, la seua fórmula de validació ha estat dona et done i no esclava i malgrat que al matrimoni eclesiàstic formalment el rector és sols el testimoni i els contraents els protagonistes responsables no per això deixa de ser ell qui dona fe d’aquell acte que té també repercussions civils.
Afirma que no dona una esclava, però allò és, formalment, un acte de donació, és a dir, una dació gratuïta d’una persona a una altra, la qual passa a ser el posseïdor d’aquella: un posseïdor real i no merament simbòlic. D’ací rau aquella frase popular i tan secularment assumida pel masclisme que diu: La matí perquè era meua, fent d’aquesta frase una demostració sublime de propietat disfressada a les coples d’amor total.
El criminal, amerat d’aquesta cultura adquirida (perquè açò també s’adquireix), té com a principi irrenunciable el: o meua o de ningú! I, en conseqüència, en una alienació de bogeria mata, convençut encara que siga per un segon, que està fent el que devia.
No vaig a ser tan simplista i carregar-li tota la culpa a la pobreta església catòlica, no; ella també diu que això no s’ha de fer, però tots sabem que qui planta un esbarzer a un hort està clar que no està matant-lo directament, però és qüestió de temps que quan la mata agafe prou força treparà per sobre les plantes i les asfixiarà fins matar-les i aleshores ens pareixerà ridícul que qui la plantà diga després que ell no té res a veure en el desastre. Com que no?
L’església catòlica en el seu afany de posar per a les dones com a exemple de comportament la Verge Maria, predica aquella frase de l’anunciació: vet aquí l’esclava del senyor, que es faça en mi segons la teua paraula. És difícil trobar una incitació més explícita a la submissió, a la subordinació a un senyor que pot ser Déu o un altre ens que es col·loca sempre per sobre de la dona i mai no en pla d’igualtat per molt que li recorde a l’home certes responsabilitats.
Eixa cultura mil·lenària inculcada mitjançant l’educació escolar, catequística i social de la qual l’església ha sigut hegemònica durant més de mil anys ha creat un concepte concret de quina és la relació de la dona respecte de l’home, concepte que, deformat fins a la paranoia, pot convertir alguns homes en psicòpates que en el curull de la seua dèria, com estem veent, arriben a matar.
Cal, doncs, prendre mesures contra eixa cultura que pot abocar en el crim qualificat fins fa no molts anys de passional pels mitjans de comunicació com si allò fora una justificació suficient de la mort violenta d’una dona i l’educació en valors cívics per a la joventut. La dissuasió constrenyent per els majors és fonamental.
Posar una zona de protecció d’un kilòmetre al voltant de la víctima perquè l’agressor no l’envaïsca em sembla ridícul donat que si aquell l’ataca encara que porte un dispositiu de geolocalització mai no donarà temps a reaccionar per evitar el desastre. Caldria, pense, implantar el desterrament, és a dir, situar l’agressor a mil kilòmetres de la víctima perquè donara temps a prendre les mesures oportunes per neutralitzar el més que possible atac si aquell s’apropara.
Que això suposaria en la majoria dels casos condemnar l’agressor a la pèrdua del treball, de la residència, etc.? Doncs bé, eixa seria l’espassa de Dàmocles que portaria sobre perquè es pensara millor les coses i tinguera temps per a refredar les seues intencions.
Cal també ajudar les dones que vullguen eixir de l’encalç facilitant-los els mitjans per a fer o refer una vida digna, això és tasca de tota la societat la qual, si vol eixir de l’atzucac, ha de canviar totalment els conceptes de pertinença, domini i subordinació actuals de la dona per a situar-la en un pla d’igualtat absolut. De poc valdrà fer lleis igualitaristes mentre algú puga formular que les persones es poden donar a altres ni que siga metafòricament.
El dia 8 és el dia de la dona, un bes a totes i que mai no sigueu ni es sentiu esclaves de cap senyor!
