Josep Pedrerol

Jo no sóc periodista però dubte molt que ser-ho siga posar-se en una situació antiprofessional fins al punt de ridiculitzar-se a u mateix exposant públicament el seu fanatisme partidista. Fer una paròdia de la pròpia professió davant centenars de milers de persones és el súmmum de l’estultícia.

Els companys d’este senyor (això de senyor és broma, clar) diuen que a Josep Pedrerol sols li falta presentar els seus programes esportius de televisió amb la samarreta del Real Madrid donada la passió amb què emfatitza fins i tot les accions més vulgars dels jugadors d’aquell equip com si foren gestes gegantines: un calbotet, una rialleta, un toquet de baló graciós..., supose que ho farà per diners perquè si ho fa de franc, o és més fanàtic del que ens suposem o simplement és ximple.

Però per si no en fa prou cada dia al seu programa esportiu, el súmmum de l’estupidesa professional el va cometre la nit en què el FC Barcelona eliminà el Paris Saint-Germain. Cert és que a deu minuts del final del partit li calien encara tres gols per a passar l’eliminatòria, cosa que posava les coses molt difícils a l’equip català, però no per això un professional ja ha de donar per eliminat aquell equip ni que siga per prudència, però les ganes que tenia Pedrerol de vore’l fora de la competició europea eren tan grans que no pogué controlar-se l’eufòria amb el resultat a eixe minut del partit: "el Barcelona està eliminat! quatre a cero i al carrer!" Com deia un dels seus tertulians no menys fanàtic ni badoc que ell. "No ha pogut ser!" deia el presentador del programa amb una mitja rialleta... Patètic. És com si un metge vist el mal estat d’un pacient es posara davant els familiars d’este a redactar l’acta de defunció estant aquell encara viu. Què podríem pensar d’aquell metge? Doncs això, de tot.

Quan una persona, que a més a més presumeix de nom i cognom català, fa tant el ridícul rient-se públicament del que és un referent mundial del seu país, i per tant d’ell, sols cal pensar que és un renegat obtús del més bàsic que tenim les persones: la pertinença; el que demostra que quan no se sap estar a les dures i a les madures a favor del que s’és, més enllà de conjuntures puntuals, l’estultícia en què es cau és monumental.

Que a una persona li agrade més el Real Madrid que no el FC Barcelona és normal i no hi ha res a dir al respecte, però hi ha situacions en què u o una ha de demostrar que està per sobre de tot això, pel que s’és. El respecte pel propi origen representa un valor més important que no el resultat d’un partit de futbol, i és en els detalls quan la grandesa personal es demostra (o no) fent entre altres coses, patent i públic l’orgull i la dignitat que es té pel que representa, en este cas, un equip de futbol com podria ser en un altre una ensenya, una parla, una música, un vestit, un territori, un menjar, etc.

Quan el 1999 al Camp Nou el Bayern de Munich guanyava el Manchester United per 1-0 a un minut del final del partit, tampoc no era d’esperar que en dos minuts l’equip anglés li poguera marcat dos gols als alemanys i guanyar la Champions League, però ocorregué, com també han ocorregut situacions similars en altres partits, i és per això que un professional (ha, ha) com Pedrerol hauria d’haver estat més prudent i no certificar la defunció del Barça abans del xiulit final. Però a tots els casos, quan el fanatisme pot més que no el trellat, passen aquestes coses encara que els assenyalats, per la poca o nul·la vergonya que tenen, mai no reconeixeran la seua tremenda posada de pota ni demanaran perdó, la qual cosa els minimitza i els ridiculitza, ja no sols com a professionals, sinó, el que és pitjor, com a membres d’una comunitat cultural i política que, com a poc, es mereix respecte i que quan aquest es xafa i més per un propi, s’és mereixedor del rebuig més gran que a cap persona se li puga donar i la burla més crua que un professional pot rebre.

Enhorabona al FC Barcelona i desitgem que el guanyador de la Champions League d’enguany parle català.  


 

Comentaris

David barrachina
2.

Estimat esclafamuntanyes: esta clar que donat el resultat que hi havia a deu minuts del final ningu esperavem que passara el que passa pero un professional ha de ser mes prudent i mes sent el director del programa on porta uns tertulians rabiosament anti Barcelona i junt els seus comentaris desafortunats crearen una euforia anti que ell com a catala havia d'haver impedit i no pujar-se al carro. Ni demostra respete per Catalunya ni pel Barcelona ni pel que es ell.
Un salut

  • 2
  • 0
Esclafamuntanyes
1.

Té raó, David, en què un periodista esportiu ha de ser més prudent i neutral a l'hora de fer certes valoracions, especialment quan s'expressa des d'un mitjà que va dirigit a una audiència plural. Eixa neutralitat no se li exigeix, em sembla, al periodistes d'As o Marca que escriuen pensant sobre tot en els seus lectors madridistes i el mateix podríem dir de l'Sport o Mundo Deportivo pel que fa al barcelonisme, però no és eixe el cas del Pedrerol, òbviament. Ara, crec que és una miqueta exagerat considerar-lo un fanàtic madridista. Ell mateix declarava no fa molt ser del Barça i és possible que per això, precísament, accentue, inconscientment, les seues crítiques a l'equip de la Masia. A mi, que soc del València, no m'importa gens ni mica (ja en tinc prou amb el calvari que ens està fent passar Mr. Lim) totes aquestes qüestions en el fondo tan trivials, però si la desqualificació que fa vosté del senyor Pedrerol es basa en la sentència de mort esportiva que va fer del Barça amb el 3-1 a 10 minuts del final, em pot dir quants del 92.000 espectadors que hi havia aquella nit al Camp Nou, o vosté mateix, confiava en la remontada? Vol dir-me que hi havia algú, en el camp o davant la pantalla del televisor -llevat, és clar, de quatre fanàtics barcelonistes- que poguera creure de debò en el miracle?. Perquè això va ser un miracle, no sé si per intervenció de la Marededéu de Montserrat o el Sursum Corda, però un miracle. I és que segurament Pedrerol tampoc creu en els miracles, i no per això ha de ser necessàriament un fanàtic del Madrid com vosté afirma tan alegrement, supose que perquè no tenia res millor que escriure.
  • 3
  • 4

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat