Quan algú diu ara que el rei Joan Carles I es comportà com un “trinxa” durant el seu regnat el miren com a un babau: “Si això ho sabíem tots!” Ho sabíem tots i la monarquia va ser durant molts anys la institució més valorada per l’opinió pública? Però, qui és el babau ací? Sembla que vivim a un país surrealista on sols triomfen els lladres, els pocavergonyes i el putam d’alt nivell.
Joan Carles I mai no s’amagà del que feia, per què ho anava a fer a un país com aquest? Que m’han vist a una cala mallorquina amb my girl? I què? La pobra reina, que vivia (i viu) més temps a Anglaterra que no ací, es fartà prompte, però com que era una professional, en paraules del seu marit, aguantà (i aguanta) estoicament tot el que li caigué a sobre amb una rialleta mentre menejava la mà en l’aire graciosament. Patètic.
Els mitjans de comunicació ho sabien tot, i més encara el CNI, ja que ara sabem el que ens figuràvem: que espiaven el Rei, tot i que cal dir que l’actual CNI és l’hereu i continuació de l’anterior CSID, que depenia del Ministeri de Defensa. Sí, açò vol dir que l’exèrcit espiava el seu màxim cap, el Rei. “Tela!” Algun dia el veurem a YouTube fent el salt del tigre amb alguna star turn vinguda a menys d’aquelles que tant li agraden, encara que acabe trencant-se un maluc i tots ens riguem tot i haver de pagar amb els nostres diners el picador i la puta. Som un cas.
Les monarquies mai no han caigut per la sola pressió dels antimonàrquics o dels republicans; han caigut, sobretot, pels abusos de tot tipus dels regnants. Hagueren caigut els Romanov a Rússia o els Capetos a França si hagueren governat amb prudència i trellat? De segur que no. El poble sols vol viure tranquil, poder prosperar i deixar als joves un futur millor del que la generació anterior tingué.
Estan també, clar, els qui, per qüestions morals, no volem que cap persona, per haver nascut a una determinada família tinga uns privilegis que li proporcionen una forma de vida i d’influència superior a la resta de ciutadans i més pròpia de l’edat mitja que no ja del segle XXI. No hi ha cap raonament lògic que puga defensar açò sense fer el ridícul amb al·legacions hereditàries, històriques, tradicionals, etc., o com les monarquies de l’ancien regime, que consideraven que els drets al tron eren per la gràcia de Déu, cosa que Franco tan alegrement copià estampant-ho a totes les monedes. Mon pare deia que els reis sols havien d’estar a la baralla.
Però, canviant el rei per un president republicà anàvem a solucionar-ho tot? És clar que no, sobretot mirant com es comporten els presidents o presidentes de la majoria de repúbliques amb fasts propis de les monarquies. No crec que un president republicà ens isquera més barat que no un rei. No és, doncs, qüestió de diners, sinó de categoria moral el que ens ha de moure a desitjar una república front una monarquia.
Hauríem de valorar també si aquest país, amb una opinió pública tan manipulada pels mitjans de comunicació estatals, està en condicions de decantar-se per un sistema o un altre sense canviar prèviament els conceptes morals bàsics de la seua societat. Una societat que vota majoritàriament el partit més corrupte d’Europa no sé si està capacitada per a donar eixe salt sobre el model d’estat. Ho dubte.
Cal primer que els parlaments aproven lleis més igualitàries, que eliminen els privilegis de classe, sobretot els de la classe política en general, que formulen una redistribució equitativa de la riquesa, que exigisquen responsabilitats a tothom al nivell de la llibertat que es vullga tindre, que les institucions siguen les estrictament necessàries i no una proliferació que duplica o triplica la burocràcia amb la fi de tindre molts llocs on col·locar determinats partidaris dels governants de torn, que cap confessió religiosa tinga drets més enllà dels necessaris per a desenvolupar les seues activitats portes endins sense cap privilegi, que es respecte la voluntat de la gent, etc., etc.
Aconseguit açò, la societat, per ella mateixa, evolucionarà cap a formes més perfectes de convivència, però salvar el rei és salvar tot el rosari de privilegis dels qui governen, dels qui poden o volen governar i aspiren a tindre allò; dels qui manegen l’economia, la religió, les forces armades i tot allò que represente estar per sobre la massa per a sotmetre-la i esprémer-la. No es veu cap força social que tendisca cap a l’enderrocament del símbol reial més enllà de plantejar-ho filosòficament, com a molt. Quan les coses sols es poden aconseguir amb el poble sotmés és ingenu pensar que algú puga lliurar-lo de debò, perquè perdria la possibilitat de governar-lo, és a dir, de situar-se per sobre d’ell.
Els reis sempre han estat un titella de la classe dominant i esta els ho consentís tot mentre ella puga aconseguir els seus objectius. És un camí molt llarg els que ens espera per a canviar la societat, canviar el rei seria un pas, però no el pas definitiu i potser el d’una importància secundària. Jo no veig polítics disposats a fer-se l’harakiri per canviar de debò el panorama.
