Dijous hi aní a comprar cent grams de pernil dolç i cent de salat. M’haguí d’esperar una estona llarga perquè la clienta que era atesa li feia un interrogatori en tota regla a la que despatxava: li preguntava per tota la família, la que roman viva i, accidentalment, la que ja era morta i ella encara no se n’havia assabentat. “I la teua neboda, ha acabat ja d’estudiar?” I aquesta pregunta detonà una llarga resposta que esdevení lament en qüestió de segons: “l’han tornat a contractar en un hospital privat de Barcelona on va fer les pràctiques, perquè aquí filla, amb això de les retallades està la cosa fotuda”.
La clienta, que escoltà el lament, retrucà amb un altre de més gros sobre com patia les retallades en sanitat, i la dependenta va vore el moment de triomfar. Entre tant, el meu companatge no arribava. Vaig tenir temps de repassar amb la mirada totes les marques de paté, formatges, cuixots penjats i la sagnia d’animals capolats en exposició… “Vaig dur a mon fill a l’Hospital del Vinalopó [Ribera Salud] i li van haver de posar quatre punts per una caiguda; nena, el metge se les va vore i desitjar perquè totes les agulles se li trencaven, i en va gastar quatre!, de tan roïnes que eren…” Continuava dient que al metge li queien unes gotes de suor pel polsos tan grans com granets de raïm madurat, mentre el facultatiu maleïa la direcció de l’Hospital i l’administració pública comandada pel PP.
Allò semblava una partida de pilota a llargues on tots jugaven en el mateix equip: com més fort era el saque sanitari que llançava la dependenta, millor restava la clienta en matèria educativa. Del 15-0 es passava al 15-15 i així fins a haver de desempatar el 40-40 i suar cada punt, cada joc. La cosa va agafar un aire competitiu interessant. “Jo vaig dur a ma filla amb calentura forta a l’ambulatori [de Crevillent] i saps com em van atendre?: em van donar un paperet dient-me com havia de procedir amb la xiqueta i ni la van auscultar ni res, tu et creus!?” L’altra dependenta, que apostil·lava de tant en tant i abonava el que la companya deia, semblava que sabia de quin peu calce jo, i em mirava obrint els ulls esbatanats com passant-me el guant perquè assentira i llançara de bragueta la meua pilota. Però jo sols esperava que em preguntaren pel companatge que volia.
Un cop amb la vianda en el sarró, per fi, em vaig preguntar si aquelles dones –almenys dues d’elles, l’altra sabia que no– havien sigut votants del PP (l’estatal, l’autonòmic, el local). I, amb complex de xassador sorrut, em vaig quedar amb les ganes de dir: “senyores, fer punts a la vitrina està molt bé, però la partida es guanya a les urnes. I a vore quan va de bo!” Obrint la porta del super, vaig desitjar que aquest 9 d’octubre els valencians pronunciem un va de bo de veres i deixem el camí –i la vitrina– dels laments i l’ofrena a Espanya i tracem el dels ciutadans que volen guanyar la partida com a poble digne.
