A més, diuen que ara no tenen personal (ni ganes de contractar-lo) per a impartir uns cursos així, de noves tecnologies i coses semblants. Que l’ajuntament no pot gastar més diners si no rep subvencions. Hi ha novetats: s’han acabat els tallers de pompons i de ‘ganxillo’. Sembla que, com que no saben què fer amb nosaltres, ens diuen que si volem seguir cobrant l’ajudeta de quatre-cents euros hem d’anar a un hort comunitari que el rector de l’església del Pont, Cáritas i la família Zira (propietària dels terrenys) han organitzat en La Rambla. Així és que ara cave l’hort, això sí, em fan pagar 5 euros per les llavors que hi plante, faltaria més. És una mena de “copagament” social, no pot eixir tot debades, és clar. També m’han dit que he de signar un paper per a no poder reclamar res en cas d’accident mentre faig de llaurador improvisat. He vist que els promotors i autoritats locals s’han fet fotos a la premsa, la televisió els ha filmat… Tots celebraven feliços la iniciativa.
Ara resulta que ens han demanat també que fem torns nocturns de vigilància de l’hort perquè hi entren a robar. I ens hem de quedar tota la nit en una caseta a vigilar no fóra cas que els lladres furten la collita. La veritat és que des que rep quatre-cents euros i sóc Pere, el dels pompons, em sent menys persona que quan passava calamitats econòmiques i no tenia ni per a afaitar-me. Mira que n’és d’estranya, la ment humana, i quines coses ens fa sentir, eh?
Hui, quan m’he despertat, he baixat a omplir la marraixa d’aigua a la font pública de la plaça del Cavall. Mentre omplia el bidó, pensava en aquella mare jove que té un fill xicotet. Li han concedit la pagueta com a mi, i li han dit que ha d’anar a cavar l’hort, però ella diu que no hi pot anar perquè ha de tenir cura del fill. Li han dit que s’hi enduga el fill amb ella si cal. Que tornen els pompons, he pensat.