I ja sé que tot hauria de ser més fàcil. Parlar, sentir, comunicar-se… no hauria de comportar aquest patiment. I és que no demanes gran cosa: poder parlar sense estrafer la veu, viure sense aquesta intranquil·litat permanent, i escoltar la teua llengua sense haver de demanar permís.
Sé que t’ho van llevant tot. Primer va ser el carrer. La realitat que t’envolta no parla ni pensa en la teua llengua i tu divagues incomprés per aquest país teu que sembla que no ho siga. I ara entren sense permís a casa… I et recorden que casa teua no és ta casa. I ho fan sense miraments, amb una crueltat despietada, amb la força del poder, i la vulnerabilitat de no haver de forçar el pany, perquè tenen la clau de casa nostra, i entren sense permís i envaeixen la més profunda intimitat: mentre t’afaites de bon matí, mentre cuines, mentre vas en cotxe, o estens la roba…
I jo, pare, et mire sense saber què dir-te… sense poder respondre què hem fet per merèixer aquest dolor. Què hem fet per a no merèixer caminar, respirar i viure sense haver de demanar permís. I l’únic que et puc dir és, que a pesar de tot aquest dolor, agraïsc que em parlares i m’estimares en aquesta llengua, perquè això m’ha fet més valenta, més forta, menys resignada, més lluitadora, més solidària, més sensible, més empàtica, més oberta… i malgrat tots els moments de dolor que suposa viure en aquesta llengua, hi ha molts altres més dies de goig. I eixa alegria que ens volen fer oblidar, no permetes que ens la lleven mai.
