Vivim moments d’una ofensiva conservadora sense precedents, també en àmbits de gènere i llibertat sexual. La reforma de la llei de l’avortament, així com molts altres fronts oberts al nostre entorn, promouen una societat patriarcal i intolerant, inacceptable i que cal combatre. Un combat el qual no han de lliurar en solitari o de forma aïllada els moviments feministes, sinó que qualsevol moviment social o individu que tinga per objectiu derrocar el capitalisme i construir un nou model de societat cal que integre a la seua lluita. També en els petits gestos quotidians està en les nostres mans no contribuir a aquest model sexista imperant i imposat. En aquest sentit, no oblidem les dates nadalenques en les que ens trobem i com per exemple el consumisme i en concret, els joguets i la seua publicitat afavoreixen i promouen aquestos rols sexistes. Els jocs per xiquets es basen en la guerra, l’acció o els esports, representant la força, la violència i la dominació. Per altra banda, els joguets per a xiquetes estan centrats en feines manuals ja siga de simulació domèstica, cosmètica o estètica, per no parlar dels valors transmesos per la majoria de nines. Elles cal que siguen fines, discretes, obedients i sempre atractives per al mascle, des de menudes. La publicitat en la televisió en aquestes dates és bona mostra d’això. De igual forma proliferen alarmantment i de forma impune, centres infantils com la cadena Princelandia3, on s’organitzen festes per a xiquetes basades en els més rancis cànons per tal de convertir les nostres menudes en “una princesa”: desfilades de models, maquillatge, perruqueria, manicura. A la porta d’un dels seus centres a València es van manifestar organitzacions de l’esquerra independentista el dia 19 del passat mes de novembre, sota el lema “Ni reines ni princeses”. Ataquen per tots els flancs al seu abast, i en aquest sentit l’educació de les més menudes és un valor en el que els interessa invertir per tal de tenir-les controlades el dia de demà. Si després de tot açò no he aconseguit convèncer-vos, us anime a que mireu les imatges de la policia nacional espanyola després de la manifestació contra la nova llei d’avortament.
La sensació de que ens ataquen des de dalt i per tots els flancs és constant i està al carrer. Estem assistint al que ja van viure els estats llatinoamericans allà pels anys noranta, una dura política d’ajust neoliberal que s’escampa per tots els àmbits de la societat, el més semblant a la Doctrina del Shock que descrivia Naomi Klein1. Aquesta setmana hem vist com aquesta doctrina del desastre furtava a les nostres companyes el dret a decidir sobre el seu cos i la seua maternitat. El govern espanyol aprovava la reforma de la llei d’avortament, fent-nos endarrerir de nou uns quants anys en el que a drets de les dones respecta. Una pèrdua inacceptable del dret inalienable de qualsevol dona a decidir sobre el seu cos i la seua vida. Una concessió més d’aquest govern a la classe dominant, catòlica, retrògrada i masclista, digna hereva d’aquella moral burgesa del XIX que relegava a la dona a un paper domèstic, privat i residual. Hui, una doctrina neoliberal que s’ompli la boca de propietat privada i no intervenció de l’Estat en la vida dels individus, però no dubta en intervenir en l’esfera més privada del cos d’una dona quan cal defensar les seues reaccionaries conviccions. Al respecte, sols afegir per als i les que estiguen d’acord amb aquest tipus d’aberrants plantejaments fanàtics, la pel·lícula romanesa 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies, del director Cristian Mungiu. Després de veure aquesta pel·lícula esgarrifosa, sols et fas a la idea un 1% del que significa un avortament clandestí i sense mitjans sanitaris, però paga la pena. Com a mínim empatia i alguns no saben ni trobar la paraula al diccionari.
>
Mentrestant aquelles, les de classe alta que ara aplaudeixen aquesta reforma, són les filles d’aquelles que als anys setanta marxaven a Londres a avortar perquè a Espanya estava prohibit, mentre ací hipòcritament defensaven el “dret a la vida” i combregaven devotament els diumenges, defensant que les dones de classe treballadora continuaren sense poder decidir sobre el seu cos, i no sols en termes d’avortament, sinó en quant a educació sexual, prevenció de malalties de transmissió sexual o mètodes anticonceptius. Donem de nou les gràcies a l’església catòlica per tants anys d’obscurantisme.
>
Venen temps complicats i cal reaccionar. Si ens tallen la llum, encendrem focs.
>
