i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.
Malauradament, uns versos que caldrien llegir-se en un context històric i social situat en la postguerra semblen tenir una actualitat rabiosa que denoten que les polítiques d’avui en dia són més retrògrades que progressistes. Són ja milers els joves de la generació més ben formada de la història de l’Estat que han d’emigrar per guanyar-se les garrofes perquè al seu país sols els espera la precarietat laboral, la impossibilitat d’emancipar-se i la frustració personal.
Fa un dies la jove Lara Hernández, emigrada a Berlín, denunciava davant l’assemblea de Madrid que “el govern els fa fora” amb les polítiques de retallades, la reducció de beques d’investigació i l’augment de les taxes universitàries, entre d’altres decisions qüestionables. Per a més inri, els dirigents, en compte de posar remei al problema, fan una valoració positiva de l’emigració ja que ho maquillen amb l’eufemisme “mobilitat exterior” quan veritablement volen dir “reducció de l’atur espanyol”. Ella, amb una fermesa infranquejable, reclamava allò que setanta anys enrere versava Pere Quart: “el dret a poder tornar”.
Cada dia és un nou pas i sembla ser que s’albiren canvis en la forma de fer les coses dins l’àmbit polític. Esperem, per bé de la ciutadania, que el 2015 s’acomplisquen els pronòstics electorals i que aquest canvi permeta a totes les persones exiliades tornar a casa, a la seua pàtria i poder així “jeure, besar la terra i acaronar-la amb l’espatlla”. Que mai més siga una esperança desfeta / una recança infinita./ I una pàtria tan petita/ que la somiem completa.
