Tirant lo Blanc, Vicente Aranda i el valencià

Farà un parell d’estius vaig assistir a un curs intensiu d’actuació cinematogràfica amb el director de cinema Vicente Aranda.

La veritat és que sempre he estat bastant crític amb el seu cinema però l’ocasió de ser enregistrat i dirigit per un especialista reconegut pagava la pena per a un enamorat de les arts escèniques com jo. Així a partir de textos proposats, entre ells un monòleg adaptat de La plaça del diamant, els assistents vàrem interaccionar davant la càmera en el moment que ell deia la paraula màgica: “acció!”

El curs fou del tot interessant i Aranda es mostrà atent i accessible amb tothom. Tanmateix, aprofitant un descans vaig poder establir una conversa amb ell mentre la resta es feia el cafè. Endevineu el tema estrella del diàleg? Doncs sí, aquest va ser la pel·lícula Tirant lo Blanc.

Tanmateix, us transcric el “tête à tête” que vàrem tenir per tal que cadascú traga les seues pròpies conclusions.

-Don Vicente, com començà vostè en açò del cinema?

-Jo tenia vocació d’escriptor. Però un dia uns amics i jo ens reunirem per fer una pel·lícula a Caracas i per atzar em triaren per fer de director. I des d’eixe dia he fet sempre un llargmetratge cada dos anys per encàrrec.

–Per encàrrec? Això vol dir que el Tirant lo Blanc també va ser un encàrrec?

–Efectivament.

–Com va elaborar el guió?

-Em vaig basar en una traducció castellana del Segle d’or. Probablement la mateixa que llegí Cervantes.

–Quin pes tingué Albert Hauf (professor de Literatura Medieval de la Universitat de València) en el guió?

-No massa, diu que li va agradar però ell va llegir el guió quan la pel·lícula ja estava muntada.

–Per què la pel·lícula es va rodar en anglès i no en valencià o… castellà?

–En ser una coproducció el Regne Unit posava també molts diners. Tot i això es va invertir molt en fer un bon doblatge al castellà. I pel que dius del valencià, en cap moment es va proposar res per ninguna de les parts implicades (tampoc la Generalitat Valenciana). Haguera estat una opció. Però si et sóc sincer l’únic defecte que li trobe a aquesta meravellosa novel·la és que fou escrita en valencià.

Arribat a aquest punt vaig tractar d’explicar-li que la virtut d’aquesta novel·la, entre altres, és que està escrita en valencià, el català de la nostra zona geogràfica, en una època on la Corona d’Aragó era la primera potència mundial. Em va sorprendre com feia distincions entre ambdues llengües sobretot perquè ell és barceloní i, en declarar-se obertament d’esquerres, el veia més tolerant amb la resta de llengües de l’Estat. Tot i això tractà de mostrar-se comprensiu i amable amb la meua resposta. Atès que ningú del dos volíem molestar l’altre orientarem la conversa per parlar del Tirant, de Ramon Muntaner, de Roger de Flor i de l’escena de Juana la Loca (rodada dos anys abans que Tirant lo Blanc) on Rosana Pastor tot interpretant una dama de companyia llegeix la primera trobada entre Tirant i Carmesina a la malaurada reina.

La tertúlia amb el cineasta va seguir després amb altres companys i descobrirem entre altres coses que al film Carmen va preferir per al paper de l’andalús José, l’argentí Leonardo Sbaraglia que Eduardo Noriega perquè considera que aquest darrer està a anys llum de la qualitat interpretativa del primer. A més a més, considera un “espant” Cinema Paradiso i creu que Almodóvar té alzheimer atès que no li agraden gens les pel·lícules que últimament roda el manxec. No li agradà tampoc la Celda 211 del mallorquí Daniel Monzón i en contraposició prefereix la belga Un profeta. Reconeix que al càsting de Juana la Loca Pilar López de Ayala ho va fer “regular tirant a mal” però que va veure un “nosequè” en ella que va fer decantar la balança a favor de l’actriu. Al seus 85 anys no ha conegut cap actor que se sàpiga el text en un rodatge i encara que no li agrada el Mètode de Lee Strasberg reconeix que és necessari que cada intèrpret tinga el seu propi mètode davant la càmera. I per últim, diu que ja no llegeix sinó que “rellegeix” ja que esmenta que a la seua edat el que cal és rellegir la bona literatura perquè el que hi ha ara són imitacions barates i sense trellat. És per això que recomana Anna Karenina i Guerra i pau.