Per dur a terme aquesta història tenim Xavo Giménez, qui mostra, una vegada més, la seua interdisciplinarietat artística: escriu, dirigeix, canta i interpreta aquesta peça i fins i tot, porta ell mateix la il·luminació i el so de l’espectacle. En definitiva, un autèntic «one man show» amb tots els ets i els uts. Sorprén gratament la subtilesa amb la que insereix al seu text rèpliques i noms recognoscibles per a l’espectador: una conversa quotidiana entre un treballador i el seu cap pot derivar en un déjà vu cinematogràfic. Al seu torn, ens fa reflexionar sobre eixa admiració inconscient que tenim per tot el que envolta les produccions audiovisuals nord-americanes: Per què ploren millor els «extres» de Hollywood que els protagonistes del nostre cinema? Serem algun dia capaços d’explicar la guerra civil de la mateixa manera que «ells» senten la guerra del Vietnam? Tindrem algun dia un Apocalypse Now, per reviure la Batalla de Brunete? Per què agrada més dir Mississipí que Massanasa?
Llopis és una obra farcida de referents culturals, de cinema, d’humor i de reflexió. També de somnis, d’aquells que perseguim constantment però que mai ens atrevim a fer el primer pas per obtindre’ls. No obstant això, el mateix personatge, ens ofereix la possibilitat de fer un gir vital tot regalant-nos una travessa futbolística durant l’espectacle. Només qui assisteix a la representació sabrà si pot eixir de l’obra milionari. Jo hi aniria… I si toca?
