UNA cultura del poble valencià

17 desembre 2013 01:00h
Les gropes, Sorolla
Tot i que l’esquerra socialdemòcrata benpensant habitualment ho tracta com una fixació, com un complex, com una mena d’estat de conspiranoia permanent, el s. XX va ser un temps convuls que va fer miquetes la Il·lustració i tot el corpus ideològic que duia al darrere. Les institucions disciplinàries —escoles, presons, hospitals, psiquiàtrics, etc—, diria Foucault, tenen una funció primordial en la construcció del saber i, per tant, la veritat —la veritat oficial, diguem-ne—, i no són, com pensaven els il·lustrats, una eina per al progrés, la llibertat, etc, i és que —acuseu-me de postmodern!— em pregunte si encara hui hi ha algú que pense que hi ha aquestes veritats objectives. Que els diaris són innocents i les televisions nuclis de filantropia? O parlem de les escoles: no normalitzen certes regles morals —i mira per on, les que més convenen a una classe social concreta: pacifisme, obediència, etc—? I els instituts? No és a les aules d’història que aquesta se’ns presenta com una cronologia dialèctica i lineal, ja interpretada? No sabem gràcies a això que els comunistes de la URSS eren els dolents dolentíssims que feren un pacte de no agressió amb els dolents dels nazis i que més tard arribaren els bons boníssims dels EEUU i ens varen salvar a tots de l’expansió dels nazis per Europa? Ah! Això sí, la batalla d’Stalingrad mai no va existir —i si ho féu degué ser una batalla menor—.

Doncs ací, en el fons, és el perquè de la perillositat de l’assignatura «La cultura del poble valencià». Goebbels, ministre de propaganda nazi, que seria dels dolents però de teoria de la comunicació sabia un tros, té una infinitament repetida cita que diu alguna cosa semblant a «una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat». Això és completament cert, no és una veritat material, és una veritat hegemònica, una veritat cultural, com allò que es diu, que gastem sols un 10% del potencial de la nostra ment, o el mite dels antropòfags, aquella tribu d’homes que s’alimentaven d’altres homes a Robnison Crusoe i que ningú no és capaç d’ubicar-los sobre un mapa.

Si creiem, doncs, encara que l’escola no és un centre de poder des d’on es crea veritat i que són senyors innocents que només volen el bé de tots nosaltres estem perduts. El perill a l’escola és que els demòcrates del PP, que són també dels bons boníssims —com ho foren els senyors Samaranch o Fraga—, creen una assignatura com “La cultura del poble valencià” que s’encarregue de repetir mil vegades que LA cultura dels valencians són les falles, la Mare de Déu, i una sèrie de dates que venen del fons dels segles i senyors amb noms antiquíssims buidats de contingut —lingüístic, social, territorial, etc.— com el 9 d’Octubre —el 25 d’abril seria massa subversiu—, Jaume I, Joanot Martorell o Ausiàs March, i potser les rondalles d’Enric Valor, que tot i no ser antic escrivia contes populars on no apareixien les prohibides paraules de «País Valencià».
 

Poeta i membre del Col·lectiu Tòtem
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next