Algunes vegades em resulta molesta la manera com es tracta la «cultura popular» des de certs àmbits, com una cosa que cal conservar siga com siga i de la forma més pura quan mai no ha sigut això. Al llarg de la història la cultura popular ha anat mutant. Al capdavall, em ve al cap quan pense en la Setmana Santa del meu poble, acabarà passant com passà amb cultures com la dels Tarahumara, que desprès de ser colonitzats i cristianitzats continuaven —i continuen— fent una sèrie de rituals que queden fora de la seua realitat. Amb això vull dir que antigament tenien una concepció de la terra i dels animals concreta que donava significat a un conjunt de rituals que es feien i que giraven entorn d’aquests elements. A partir de la cristianització, però, la debilitació d’aquests vincles no va comportar que desaparegueren certes tradicions i es continuaren celebrant diversos ritus que acabaren convertint-se en un fetitxe, només que en forma, una cosa que ni tan sols ells entenien més que com quelcom remotíssim, coses que han esdevingut un símbol d’identitat d’un subjecte cultural que ha deixat d’existir. Igual passa al meu poble, l’Alcúdia, generalment ateu pel que fa a la vida quotidiana: poca gent va a missa, desobeïm els consells sexuals de retors i papes, etc. es conserva, tant per ateus com per creients, la tradició de la Setmana Santa —com l’Entrà de la Mare de Déu— però completament profanada. És una festa que és tot forma, ha perdut el seu significat simbòlic-cristià —es reparteixen caramels i en acabar el germà major fa un convit on tot el món beu gratis i ingents quantitats— i és l’equivalent al que són les falles a qualsevol poble de la comarca.
Les falles, que són tan vàlides com el cas anterior per il·lustrar el que diem. Aquestes tenen un origen pagà, eren un ritu per donar la benvinguda a la primavera, com sembla ser les fogueres de Sant Joan amb l’estiu, i que han anat mutant fins al dia de hui. Les falles hui són tot forma —al menys això em sembla a mi, que sóc d’un poble on no tenim tradició fallera— i són això, paper-cartó. Igual passa amb certs estils de cant, que tot i que en altres temps sí que parlava estrictament de nosaltres, d’una realitat concreta, hui no està arrelat, precisament per el canvi de realitat social davant que ens trobem. Ja no som una societat rural i agrària i per tant les formes de la música popular canvien, i amb la globalització s’universalitzen.
Amb açò vinc a dir que la manera de conservar les tradicions moltes voltes és deixant que evolucionen i siguen coses que ens parlen de nosaltres. Si el cant de batre va esdevenir particular-universal és perquè en cert moment parlava d’una realitat concreta i en les formes adients perquè tinguera l’abast que assolí. D’aquesta manera hauríem de separar la «història de la cultura popular» de la «cultura popular», que hui estaria millor representada per Obrint Pas, o fins i tot Orxata Sound System (la mescla d’estils, les formes, el públic de «masses», allò «universal» sense renunciar a allò «particular») —i potser també les falles, al capdavall la cultura popular és el reflex d’una cultura generalitzada de la societat—, que no per Botifarra, que representaria millor eixa història de la cultura popular.
Ara: que s’ha de conservar? Jo pense que és obvi que cal conservar-la precisament per això, perquè és història i igual que conservem les pintures del Renaixement, doncs cal conservar el patrimoni, només cal que siguem conscients que té un context particular que ja no és universal.
Poeta i membre del Col·lectiu Tòtem
