En definitiva, el que sembla és que els únics que s’assabenten de com funciona el tema són aquests últims, i no per simpaties que em desperten, sinó per simples motius estratègics. Les primàries obertes, en contra del que sembla, són en realitat una devaluació de la democràcia, perquè quan la ideologia es ven a la democràcia es trenca l’eix esquerra-dreta en pro de la democràcia oberta. Els partits esdevenen esclaus de la voluntat popular, siga quina siga la seua ideologia, i deixen de servir a uns interessos de classe. Ara bé, el sentit de ser dels partits polítics es perd per complet amb això, és a dir, si hom pot votar en les primàries de qualsevol partit, quin sentit tenen encara els partits? A l’igual que les formacions que prenen decisions en assemblees obertes, on el vot de qualsevol persona, militant o no, té el mateix valor, el que es perd, en definitiva, és la ideologia i el procés va en direcció a la homogeneïtzació dels partits.
Cal parar els peus a Habermas. El transfons il·lustrat d’aquests sistema d’organització de partits és més perillós del que sembla. Si la democràcia, com dèiem, és una lluita de classes amb interessos contraposats, mai a través del consens i el diàleg podem arribar a la justícia social. Aquesta serà només l’hegemonia d’una idea de justícia sobre altra, una hegemonia que té orígens en els interessos de classe, i aquests són els que han de defensar els partits, sense permetre la ingerència d’agents externs a la classe a què pertanyen i els seus interessos.
Podríem aprofundir més en els problemes, com per exemple, de quina manera la dreta pot organitzar-se per anul·lar certs candidats, o inclús la mateixa esquerra, per inhabilitar alguns candidats més perillosos per a les seues organitzacions, però ho deixarem ací, perquè qui vinga puga pensar-ho per ell mateix.
Poeta i membre del Col·lectiu Tòtem
