A la darreria de la primera dècada d’aquest segle present es dóna novament una ruptura en les comunicacions socials en xarxa, Messenger sofrirà una pèrdua massiva d’usuaris que migren cap a les xarxes socials, en el cas de l’estat espanyol i en una franja d’edat concreta —per això entrarem en major profunditat— majoritàriament Tuenti, però també Facebook, que tenen uns protocols de funcionament propis i semblants entre ells —quan parlem, doncs, d’una també ho farem de l’altra fins que no es diga el contrari—. També, a partir d’aquest moment, hi haurà Twitter, però caldrà analitzar-lo a banda, ho farem més tard. A partir de 2009, amb la inclusió del xat en la pròpia plataforma, Tuenti monopolitzarà les relacions virtuals d’aquells compresos entre els 14 i 18 anys, però abans, a partir de 2007, havia complementat Messenger. Ara tenim una plataforma ben distinta. En una espècie de reminiscència del fòrum, Tuenti es planteja de manera que es pot quasi parlar d’un espai, és a dir, deixa de ser una eina que posa en contacte dos individus per ser un espai —un espai virtual— en que s’està, s’habita, i just aleshores torna a situar en el centre de la comunicació el context. A Tuenti, tot i la presència del xat, aquest no és l’eix vertebrador, sinó que l’activitat gira en torn al «mur», és a dir, un seguit de fotografies, entrades, vídeos, etc. que construeixen el perfil i serveixen per subjectivar, no per subjectivar-se a si, sinó per subjectivar-se davant els altres. A Tuenti s’està, com si d’una sala es tractara. Continua havent el xat, hi ha la comunicació instantània, però aquesta comunicació ara no girarà en torn al no-res, sinó en relació, freqüentment a allò que hi ha al mateix perfil o al mur. L’entrada, al mateix temps del timeline —on es mostren les novetats de les nostres amistats—, introdueix una nova manera d’entendre la xarxa, és la primera aproximació al que podríem dir una plaça pública, tot i que esdevé, com ja hem dit, una sala en què es roman. És un lloc on hom està, on es troba amb altres que acudeixen allí, i al mateix temps que estan al lloc de tots, hi ha l’espai per parlar d’allò privat.
Uns breus comentaris ens permetran veure com funciona Facebook i per què diem que no és una plaça pública, que no imita el model de la realitat, sinó que esdevé quelcom nou. Per fer-ho, però, tractarem d’analitzar alguns aspectes formals, per veure com intervenen en la nostra experiència. En primer terme, el primer que podem veure, és que tot i la interconnexió que hi ha entre els membres, aquesta relació no es transposa a la manera tradicional de la comunicació. A Facebook tenim limitada la interacció amb aquells que pertanyen al cercle d’amistats, i a més, la distribució de l’espai condiciona aquestes interaccions. Facebook determina d’una manera eficient quin és l’espai públic i quin l’espai privat. Per una banda hi ha l’esfera pública, la columna esquerra (1) és el centre d’aquests grups, pàgines, etc., per altra hi ha l’espai privat (3) que és el xat, plantejant-los com una contraposició, com espais que s’exclouen. Ací, el xat, funciona novament com a sales, cada conversa obri un espai que se superposa a l’espai públic, degudament separades entre ells, amb la possibilitat d’amagar el contingut privat. Tenim a Facebook no una plaça, sinó una habitació amb una finestra des de la que s’observa la plaça pública. L’assumpte de la privacitat, doncs, es mostra evident, quasi ningú vigila la seua privacitat a Twitter, enfront les múltiples possibilitats que ofereix Facebook —i de les que se’n fa ús.No obstant, no és aquest el darrer episodi. A partir de 2012 aproximadament entra en joc un nou factor que torna a modificar la realitat del fet social virtual. De la mà de l’entrada massiva al mercat d’smartphones i la democratització de la connexió a Internet des d’aquests dispositius arribarà Whatsapp. De nou, altra ruptura, es torna a perdre el context, la comunicació és per la comunicació en si mateixa. El cas és semblant al de Messenger, però tenim un nou element que fins aleshores no s’havia donat enlloc: la ubiqüitat. La presència de la comunicació privada a qualsevol lloc. Aquest aspecte, que pot semblar insignificant, tractarem de mostrar que en absolut ho és, i és més, tindrà un paper determinant per configurar les relacions. Fins aleshores, fos quin fos el canal de comunicació, hi havia un fet que era comú en tots. Era necessari un ordinador, i en aquesta mesura l’espai físic esdevenia una heterotopia, en un primer moment, en l’espai on no hi havia un altre aquest es presentava, al mateix temps que l’ordinador esdevenia un suplement del propi cos per augmentar les nostres possibilitats. Més tard, a través de l’ordinador, es dóna un procés de territorialització d’allò públic, és a dir, allò públic entra en l’espai privat, el fem nostre, el posem al nostre abast, l’espai major entra dins de l’espai menor, fonamentalment a través de Facebook i Twitter, però vet aquí que amb l’entrada dels smartphone tenim una cosa completament nova, que és la desterritorialització de l’espai privat, això és que l’espai privat es torna ubic, qualsevol lloc és propici per a la comunicació privada i es perd, en gran mesura, la consciència de privadesa. A més, a aquest últim canal, hem d’afegir novament tot allò que hem dit del Messenger: no hi ha context previ, la conversa és en si el context i a través d’aquesta s’articulen els subjectes. Igualment l’espai per a la projecció és ampli. Res no es mostra transparent.
Poeta i membre del Col·lectiu Tòtem
