Música contra la barbàrie

Durant la segona guerra mundial van morir uns cinquanta milions de persones, de les quals, aproximadament la meitat eren civils, i vint milions de morts foren ciutadans soviètics. L’any 1941 Hitler atacava per sorpresa l’URSS trencant el Pacte Molotov-Ribbentrop signat dos anys abans. L’ofensiva nazi en el front oriental tenia tres objectius clars: Leningrad, Moscou i els camps petrolífers del Caucas.

Leningrad, l’antiga ciutat imperial de Sant Petersburg, era el port més important de la zona i tenia també una gran càrrega simbòlica, ja que va ser allí on va començar la Revolució Russa i la ciutat portava el nom del líder bolxevic. La seva caiguda hauria suposat una gran victòria per al Tercer Reich, però quan el poderós exèrcit alemany va arribar a les portes de la ciutat es va trobar en què aquesta estava ben defensada. Hitler va optar llavors per assetjar-la, amb la intenció de què la seva població —uns tres milions d’habitants— moriren per les bombes, el fred i la fam. Les ordres d’Stalin foren clares: la ciutat no es rendiria, així que el setge va durar gairebé nou-cents dies, des del setembre del 1941 fins el gener del 1944. Dels tres milions d’habitants que tenia la ciutat a l’inici del setge, només en quedaren set-cents mil en finalitzar aquest. Diuen que a la ciutat no va quedar cap animal, ni coloms, ni gats, ni rates, ni gossos i que fins i tot hi hagueren alguns episodis de canibalisme. Però també es diu que els habitats de la ciutat no van cremar cap llibre de les biblioteques per escalfar-se…

En aquella ciutat assetjada hi ha un home prim, d’uns trenta anys i escaig, amb ulleres negres, que camina nerviós en direcció al conservatori preocupat pel setge, per les seves conseqüències, pel futur de la seva família —dona i fills— i del seu país. Duu la por clavada al cos però no sols pel setge sinó per altres assumptes des de fa uns anys. Tot i això, només començar la invasió nazi, va anar a allistar-se com a voluntari, encara que degut als seus problemes de visió, va ser rebutjat i va entrar a formar part del cos de bombers del conservatori de la ciutat. Hi ha una fotografia en què se’l veu amb casc de bomber en el sostre del conservatori. La seva imatge, abillat amb el casc de bomber va ser portada de la revista Time amb el rètol «En mig de les bombes que esclaten a Leningrad, ell escoltà els acords de la victòria».

L’home de les ulleres era el compositor Dimitri Šostakòvitx, i aquella imatge es va convertir en un símbol de la propaganda aliada i un model d’actitud valerosa i de compromís de l’intel·lectual. Šostakòvitx havia començat a composar la seva Setena simfonia aquell mateix estiu, abans del setge, així que quan aquest va arribar, ja tenia escrits un parell de moviments, que interpretava als amics al piano mentre sonaven les sirenes que avisaven dels bombardejos, queien els obusos, i gairebé no s’escoltava res. En contra de las seva voluntat i degut a la seva importància, Šostakòvitx i la seva família prompte foren evacuats de la ciutat (durant els quasi tres anys de setge, més d’un milió de persones aconseguiren escapar d’aquella trampa) i el compositor va acabar la seva Setena simfonia el març del 42. La simfonia narra musicalment la invasió alemanya de la ciutat —no de manera realista sinó més bé emocional— motiu pel qual fou batejada precisament com a «Leningrad».

La ciutat assetjada va poder escoltar l’obra que protagonitzava l’agost d’aquell mateix any en unes circumstàncies molt especials. Al primer assaig només acudiren quinze músics de l’Orquestra de la Ràdio de Leningrad, per la qual cosa es va avisar a tot aquell músic que es trobara a la ciutat, inclòs en la línia de front i entre els soldats, que acudira a canvi de doble ració de menjar. Tres dels músics que començaren a assajar la simfonia mai van presenciar l’estrena a la ciutat perquè moriren de fam. La nit de l’estrena l’exèrcit soviètic va bombardejar les posicions alemanyes avançant-se a la iniciativa nazi, que s’havia assabentat de l’estrena i tractava d’impedir-la. A més a més, un gran desplegament d’altaveus repartits per la ciutat retransmeteren la simfonia a tots aquells que no havien pogut entrar al concert. Els oients soviètics van poder escoltar les seves pròpies vivències a través d’aquelles notes, i ràpidament feren seva aquella simfonia per sempre més. Però la música també omplí el silenci d’aquella terra de ningú que separava els habitants de Leningrad dels seus enemics, que també la pogueren escoltar. Era la primera vegada en la història que una composició musical entrava de ple en el fragor de la batalla: la simfonia es va convertir en un atac contra la moral alemanya.

Amb aquesta obra, Šostakòvitx es congracià amb Stalin i tornà a recuperar la seva posició de principal compositor de l’URSS. Però la relació entre el dictador i el compositor no fou gens fàcil. Uns anys abans el dictador havia abandonat la representació d’una òpera del compositor i als pocs dies es publicà un editorial al diari Pravda en què s’atacava de manera furibunda el compositor: començava un dels malsons més grans de la història cultural del segle XX. Des de llavors, sembla ser que Šostakòvitx sempre va sentir al seu clatell l’alè terrorífic d’Stalin i vivia atemorit. Malgrat tot, va tindre el coratge d’enfrontar-se a ell amb la seva música: si la seva Setena simfonia esdevingué una arma propagandística en mans d’Stalin (encara que no sols era això i no sols la va composar pensant en el feixisme alemany) la seva Vuitena simfonia de 1943 és una simfonia lúgubre i tràgica que no reflectia els avenços soviètics en la guerra, i la seva Novena simfonia de 1945 queda molt lluny de ser una simfonia de la victòria. Poc després ambdues simfonies, entre d’altres obres seves i d’altres compositors serien censurades i prohibides. (Ens sona això, de censurar i prohibir, no?)

En uns temps en què exercir la llibertat creativa, o ser acusat de «formalista» o «d’enemic del poble» es castigava amb l’empresonament, la tortura o fins i tot la mort o simplement desaparèixer, sembla que l’actitud de Šostakòvitx no sols fou valerosa a Leningrad, sinó també al llarg de la seva trajectòria professional. És cert que el compositor rus fou utilitzat per la propaganda soviètica, i que en ocasions es va veure obligat a rectificar públicament, però també és cert que a la seva manera es va oposar a Stalin jugant-se no sols el pa o la feina, sinó la seva pròpia vida. Ningú no pot ser obligat a ser un heroi, i potser Šostakòvitx no ho fóra, era un home complex i contradictori, però quan la mentida, la manipulació, la censura, les amenaces, la injustícia, el patiment, la violència o el terror són el pa de cada dia, el lloc de l’intel·lectual —i per extensió de cadascú de nosaltres— està del costat de les víctimes i no pas dels botxins. En paraules del propi Šostakòvitx: «Patisc per tots aquells que són torturats, tirotejats o que moren de fam, independentment de que moren per culpa de Hitler o per ordre d’Stalin. Sent un dolor etern per cadascuna de les víctimes. Les meves simfonies són làpides».

Es conta que un general alemany va escoltar la Setena simfonia assegut a la trinxera de Leningrad aquell dia que es va estrenar allà i que va dir en acabar d’escolar-la: «Vaig entendre que mai venceríem, que estàvem lluitant contra alguna cosa més que una ciutat». Uns tres anys després, el mateix general que havia estat encarregat de la defensa de Leningrad, entraria a Berlín per tal de posar fi al Tercer Reich que havia de durar mil anys. La Setena simfonia a més d’un homenatge a la ciutat assetjada, potser sigui també una enorme làpida per totes les víctimes de la ciutat, o inclòs de tota la guerra, o en mans d’Stalin —com hem vist— la làpida que hauria de caure sobre els alemanys, però del que no hi ha dubte, és que encara avui, és un símbol de resistència davant la barbàrie i un símbol de la lluita descomunal per la supervivència. A més d’una obra magnífica que val la pena escoltar.