Un dels promotors de la idea va ser Donald Woods, un periodista blanc, sud-africà que es va veure obligat a exiliar-se del seu país per la seva defensa dels drets humans i en contra de l’apartheid, el funest sistema ideat per la minoria blanca de Sud-àfrica, per tal de mantenir el poder en aquest ric país en contra de la majoria negra. Woods va arribar a ser editor en cap del Daily Dispatch entre 1965 i 1977, un període realment convuls al país sud-africà. El diari mantenia una clara línia editorial anti-apartheid en contra del govern, però alhora, també era crític amb alguns dels moviments d’emancipació de la població negra, com el Moviment Consciència Negra. Arran d’un editorial, especialment dur, amb líder d’aquest moviment, Steve Biko, una seguidora d’aquest, va convidar Woods a conèixer-lo personalment abans de criticar-lo sense saber qui era Biko vertaderament. Poc imaginaria Donald Woods que el seu encontre amb Biko canviaria la seva vida per complet. La història de la relació entre Woods i Biko es conta en el film Cry Freedom (1987) de Richard Attemborough.
Donald Woods es va trobar amb un home intel·ligent, ferm en les seves idees i conviccions, per tant convincent —entre d’altres coses perquè els seus arguments eren irrefutables— i coherent amb els seus ideals de llibertat per a la població no blanca de Sud-àfrica (a més de la majoria negra, a Sud-àfrica també hi ha els mestissos i els hindús). Al llarg de diversos encontres entre els dos, discutint i dialogant sobre els diferents punts de vista de cadascú, poc a poc va anar sorgint una bona amistat, cosa gens freqüent entre adults blancs i negres. Woods, partidari d’una transició controlada va anar canviant d’opinió en conèixer a través de Biko, com vivia la gran majoria dels seus conciutadans negres. Biko advocava per una Sud-àfrica multiracial en què totes les persones foren iguals davant la llei independentment del color de la seva pell, i lluitava en contra de la violència d’Estat amb les úniques armes del pensament i la paraula, ja que havia après la gran lliçó de Gandhi. Biko deia que l’arma més poderosa que té l’opressor són les ments dels oprimits i la seva batalla era aquesta: convèncer a la majoria de la població, que estava oprimida per una minoria, i que sols la força mantenia aquesta situació. Que les desgràcies i les misèries en què vivien la majoria de sud-africans no eren degudes a la casualitat o a una voluntat divina sinó que eren el resultat de la política de l’Estat sud-africà, un Estat creat pels blancs i només per a blancs. Un Estat, per tant, que calia abolir. L’única manera de mantenir el sistema ideat per la minoria blanca era a través d’una legislació sense cap tipus de clavill que poguera afeblir el sistema, i a través de la violència d’una policia de seguretat més pròpia de règims totalitaris que d’una democràcia —pur terrorisme d’Estat, malgrat que el govern considerava terroristes els principals opositors: Mandela, Sobukwe, Mbeki…. De vegades l’única manera de desafiar aquest poder és des de la gran autoritat moral que dóna l’oposició a aquest tipus de sistema —ja siga dins o fora del país— i encara que siga des d’estructures al marge de la llei, però sempre sense violència. L’Estat sud-africà ja s’havia enfrontat a aquest tipus de resistència, més cultural que no pas violenta, a principis del segle XX quan Gandhi va anar a treballar allà i va lluitar contra les lleis discriminatòries que afectaven el nombrós grup de compatriotes seus hindús que treballaven a Sud-àfrica, lluita que, basada en la resistència passiva i la desobediència civil, donaria els seus fruits a l’Índia. Aquest tipus de resistència és més temuda per l’Estat, perquè només amb violència, la confrontació es redueix a un intercanvi de colps on la maquinària de l’Estat, molt més forta, duu les de guanyar.
El juny de 1976 van tenir lloc els tristos esdeveniments de Soweto. En aquest suburbi de Johanesburg hi va haver una manifestació d’estudiants en contra de les lleis que els obligaven a estudiar en afrikaans —aquella llengua germànica derivada del neerlandès que parlaven els descendents dels primers colons del país— i en contra de ser educats com a simples servents —si no serfs— del règim. El Moviment Consciència Negra hi donava suport als estudiants, i per a Biko, aquesta actitud dels estudiants suposava el principi del final: «Canvia la manera de pensar de la gent, i ja res serà com abans». Milers de persones es van manifestar. La policia va dispersar la manifestació a trets, matant i ferint centenars de persones, la majoria estudiants d’entre tretze i setze anys.
L’agost de l’any següent Biko fou detingut a Port Elizabeth, interrogat, apallissat i torturat per agents de la policia de seguretat, als quals se’ls en va anar la mà i li van provocar una greu lesió al crani que el va deixar en estat de coma. L’11 de setembre del 1977 el van traslladar des d’allà fins un hospital penitenciari a Pretòria, distant res més que 1100 kilòmetres, en la part de darrere d’un Land Rover, nu i emmanillat. Steve Bantu Biko va morir el dia següent, el 12 de setembre. Una emotiva cançó de Peter Gabriel recorda aquests fets. La policia va afirmar que Biko havia mort degut a una vaga de fam. El seu amic Donald Woods va poder fer fotos al cadàver i denunciar davant el món la veritat sobre la mort de Biko.
Donald Woods, per exercir la seva feina de periodista, es va veure obligat a marxar del seu país. El seu nom dignifica una la professió que hauria de fer de contrapès a qualsevol abús de poder, siga dels governs o d’altres grups de poder, que ja tenen els seus gabinets de premsa per fer-los la propaganda, i és exemple d’un periodisme rigorós, seriós i independent, que és com hauria de ser el periodisme: amb el coratge, la dignitat i l’honestedat suficients per tal de denunciar qualsevol injustícia vinga d’on vinga, que informe en lloc de manipular la gent, que siga crític amb el poders en lloc de fer d’altaveu d’aquests, i que es preocupe pels problemes reals dels ciutadans en lloc d’enfrontar-los. Woods va sofrir la repressió del seu propi govern, ja que va estar sota arrest domiciliari, sense poder publicar res, i finalment, les amenaces directes cap a ell i, sobretot, la seva família, van provocar la difícil decisió d’abandonar el país on havia nascut, en una aventura pròpia d’una pel·lícula. Disfressat de retor va aconseguir arribar a Lesotho, un país que si mireu el mapa de Sud-àfrica es troba al seu mig, com una illa, envoltat en la seva totalitat per territori sud-africà, on va acudir la seva família i des d’on van poder volar via Botswana i sota passaports de les Nacions Unides cap a Londres on va demanar asil polític. Enrere deixaven el seu país, els seus familiars i els seus amics.
Les amenaces i la violència no van poder fer callar la veu d’aquest home, ja que els anys següents va dedicar la seva vida a lluitar en contra de l’apartheid, va escriure varis llibres sobre Sud-àfrica i sobre la personalitat i el llegat de Biko, i va promoure les sancions contra la Sud-àfrica de l’apartheid. Woods va poder veure realitzat el somni del seu amic Steve Biko d’una Sud-àfrica en què cada home fos igual davant la llei, uns trenta anys després de la mort d’aquell. El 1990 Nelson Mandela fou alliberat de la presó de Robert Island i el 1994 va ser elegit president de Sud-àfrica en les primeres eleccions vertaderament democràtiques del país. El 1997, quasi tres-cents cinquanta anys després de l’arribada del civilitzat home blanc a Sud-àfrica, la constitució dels país declarava que tots els homes i dones eren iguals davant la llei. Donald Woods va tornar a Sud-àfrica esporàdicament, va votar en els eleccions del 1994, va conèixer personalment Nelson Mandela i passà els seus últims anys de vida a Londres. Va morir el 2001.
