O potser la resposta al per què d’aquest degoteig de noms que van esculpint-se any rere any al monument d’Staffordshire estiga també en mans de l’historiador anglès Mark Curtis, un especialista en la política exterior britànica. Segons aquest historiador, l’oficina de premsa del govern britànic ha anat fent molt bé la seva feina de fabricar informació i ha venut molt bé a l’opinió pública britànica que la seva política exterior es basa en la promoció de la democràcia, l’ajuda al desenvolupament i la defensa dels drets humans. Grans ideals sense dubte. Això de cara a la galeria, perquè de portes endins, els plans dels successius governs britànics són ben bé uns altres. El arxius que ha anat investigant Curtis assenyalen que els planificadors polítics tenen clar quina és la política real —el que se’n diu realpolitik— a dur a terme. Aquesta es basa, no en aquests ideals que tan bé sonen, sinó en qüestions molt més pragmàtiques: el control del petroli, la creació d’una economia internacional que treballe a favor de les empreses britàniques i el manteniment d’estatus de gran potència de la Gran Bretanya. Per extensió, ja podem suposar, per tant, quins són també els vertaders objectius que persegueix la política nord-americana quan parla de democràcia, de desenvolupament i de drets humans. Aquesta mateixa política exterior dels EUA no ha dubtat en recolzar dictadors, tombar governs democràtics, o envair països, amb el resultat esfereïdor de milions de víctimes innocents. I aquesta política exterior explicaria de manera raonable els vertaders motius que van dur a la guerra d’Iraq ara fa més de deu anys.
Com es pot enganyar tota una societat per anar a una guerra? Quin és el paper dels mitjans de comunicació en les guerres de rapinya com les d’Iraq i Afganistan? Per què determinats periodistes recolzen la política del seu govern d’anar a una guerra sense qüestionar-ne res? Com s’informa i es justifiquen els crims de guerra si els hem fet nosaltres? Aquestes preguntes són les que intenta respondre el magnífic documental del veterà periodista independent John Pilger The War You Don’t See (2011). El documental, basant-se sobretot en les cadenes televisives dels EUA i de la Gran Bretanya, així com entrevistant diferents periodistes, historiadors, i responsables polítics, argumenta que si els mitjans de comunicació hagueren fet bé el seu treball, possiblement la guerra i totes les seves desgraciades conseqüències, s’haurien evitat. Les raons que sustentaren la guerra —la possessió d’armes de destrucció massiva per part del govern iraquià vergonyosament defensada per Collin Powel davant el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, o el vincle entre Sadam Hussein i l’11-S defensat pel mateix Tony Blair— s’haurien esvaït en el no-res, perquè tot era un gran mentida que no s’hauria pogut mantenir. Però els governs nord-americà i britànic feren sonar els tambors de guerra, i molts mitjans es van apuntar —també governs amb ànsies de protagonisme con el de José María Aznar— al carro de la guerra fins que aquesta es va fer realitat.
Les conseqüències d’una guerra —algú va dir que una guerra no ho és sense que un germà mate el seu germà— són sempre tràgiques, i entre elles el número de civils innocents morts n’és una. Segons el documental de Pilger, des de la segona guerra mundial, en què el número de civils morts va arribar al cinquanta per cent, el percentatge no ha fet més que augmentar: si a la guerra de Vietnam el nombre de civils morts arribà al setanta per cent, a la guerra d’Iraq ens trobem en què el noranta per cent de les víctimes foren civils. Segons la Quarta Convenció de Ginebra de 1949 «l’assassinat de civils i el fet d’infringir-los grans patiments expressament és un crim de guerra», però això no ha impedit que vora un milió de persones hagin mort en la guerra d’Iraq i que quatre milions i mig de persones hagin estat desplaçades. Cap d’aquestes persones tindrà un monument que les recorde perquè no són els nostres morts sinó els dels altres, el seu nom restarà en l’oblit. Pesaran aquests morts sobre la consciència dels principals responsables d’aquesta tragèdia? Dormiran tranquils els protagonistes de la foto de les Açores? Haurien de ser condemnats per crims de guerra?
Una pregunta més se’ns planteja: què podem fer nosaltres com a simples ciutadans? Almenys saber destriar la informació de la propaganda i buscar la veritat. Els que governen i els que ostenten el poder saben que la informació és una arma que no pot caure en mans de la gent, pensen fins i tot que la gent no ha de saber tot el que fan, perquè si no, el seu propi poder es pot veure contrarestat. Per això tracten d’emmascarar el que fan i per això, cada vegada que un govern envia als seus joves a una guerra o participa en alguna acció a l’exterior, la maquinària de propaganda es posa en marxa: revesteixen les seues decisions de nobles ideals i menteixen sense cap tipus d’escrúpols, perquè ja hem vist que la realitat, la veritat, és una altra. I si cal, fins i tot, assassinen aquells que simplement fan la feina d’informar-nos objectivament. El documental de Pilger també és un homenatge als més de tres-cents periodistes morts a la guerra d’Iraq. I conclou amb una advertència: «Però això no vol dir que nosaltres, el periodistes, haguem d’arriscar les nostres vides per explicar la veritat, però sí que hem de ser prou valents per desafiar aquells que busquen la nostra complicitat en la venda de la seva última aventura sagnant en un país que no és el seu. Això vol dir que sempre hem de qüestionar la versió oficial, per patriòtica que semble, per seductora i insidiosa que siga, perquè la propaganda es refia de nosaltres, els mitjans de comunicació, per apuntar amb els seus enganys no cap a un enemic llunyà sinó a vostès a casa seva. És molt simple, en aquesta era de la guerra imperial interminable, les vides de moltíssims homes, dones, i nens, depenen de la veritat, si no, tindrem la seva sang a la consciència. ‘Mai creguis res fins que ho neguen oficialment’ va dir el gran periodista Claude Cockburn, en altres paraules: Aquells que es dediquen a informar haurien de ser la veu de la gent, i no del poder.»
