«Pervertir», segons el DIEC, és «desviar de la rectitud moral», i malgrat que en algunes perversions la llengua hi pot jugar un paper molt important, no hi veig molt clar què haurà de veure la moral amb la immersió lingüística. Que un inspector d’educació —o el cap dels inspectors d’educació, no he pogut confirmar la dada —de les Illes Balears haja escrit un llibre titulat La perversión de la inmersión lingüística reflexa bastant bé quina és la política educativa a seguir dels governants de les Illes cap a la llengua pròpia. No he llegit el llibre, que es subtitula Cómo el dogma identitario [així, subratllat] anula el hecho didáctico en las Baleares, però a risc de semblar un poc ignorant, crec que aquesta obra de Juan Jiménez Castillo, no és cap defensa oberta del català. (Tot i que un blogaire d’El Mundo, en una mostra més de perversitat va ressenyar el llibre en un article titulat “Por fin un libro en favor del catalán” i titlle directament d’imbècil aquell que considere el llibre un atac al català).
Ja dic que no he llegit el llibre, no sé si tindria prou estómac per fer-ho, encara que potser estaria bé perquè s’ha de conèixer l’adversari per poder vèncer-lo. Però pel que he pogut esbrinar, un dels arguments pedagògics —l’autor, a més d’inspector d’educació és doctor en Ciències de l’Educació— gira al voltant del fracàs escolar dels nens no catalanoparlants pel fet de veure’s obligats a estudiar en català, motiu pel qual l’autor defensa que els nens s’han d’escolaritzar en la llengua materna i que no s’ha d’imposar de manera obligatòria cap llengua per tal que tots els nens tinguen les mateixes oportunitats a l’hora d’estudiar, i també que de la imposició en naix la desafecció. Aquest argument que el català és el culpable —en part— del fracàs escolar a les Illes ja va ser esgrimit pel Govern Balear en la seva defensa del Tractament Integrat de Llengües, encara que jo no arribe a entendre que escolaritzar el nens en una tercera llengua, totalment aliena com l’anglès, puga servir per aturar el fracàs escolar si amb dues, ja n’hi ha, de fracàs. I repetisc una vegada més que molts dels docents que ens vàrem oposar al TIL no estem en contra de l’anglès… Si de veritat volen aturar el fracàs escolar que dediquen més diners a l’educació pública en lloc de a la concertada i la privada, que baixen les ràtios de les aules per exemple, i que formen el professorat amb noves metodologies, però que no donen la culpa del fracàs escolar al català.
D’altra banda, l’argument de què s’ha d’educar amb la llengua materna tampoc es sosté massa: i si resulta que la llengua materna de l’alumne és el tailandès, el rus o l’àrab, també l’administració haurà de garantir que aquests nens aprenguin en la seva llengua materna? Òbviament ens contestaran que no, perquè no són llengües oficials al país en què vivim, però per a mi aquesta resposta és una mica tramposa. Perquè una qüestió que se’n deriva de tot açò, i que sembla evident, és que si la llengua que s’imposa de manera obligatòria és el català tenim un problema, però si és el castellà (o gràcies al TIL també l’anglès, no). Com s’explica això? A mi em pareix que la raó és bastant clara: per la gent que ens governa i per alguna de la gent que els vota, el català és un problema i el millor seria poder eliminar aquest problema, entre altres coses perquè pensen que un Estat amb una sola llengua al ser més monolític és per tant més fort, i perquè saben també, que una llengua diferent al castellà pot despertar la consciència que qüestione aquesta suposada uniformitat que l’Estat espanyol no ha pogut construir. Que hi hagen persones que es senten agredides pel simple fet que algú se’ls adrece en català a les Illes, al País Valencià o, supose que menys, a Catalunya —no dic ja a altres llocs de l’Estat—, o que no es puga viure en català en algunes parts dels territoris catalanoparlants (pel que fa a les Illes, que el senyor Jiménez Castillo es passege per Eivissa i em diga quina és la llengua que s’imposa) mostra fins a quin punt l’Estat, els governs i els seus ideòlegs no han fet bé alguna cosa, o el que han fet ho han fet malament. O simplement ho han fet molt bé i és això el que volen, que tots parlem la mateixa llengua i s’acabe el problema.
Potser Jiménez Castillo tinga raó en una cosa, que la política d’immersió lingüística en l’educació cree una mica de rebuig cap a la llengua que es vol protegir (per a ell imposar) en alguns sectors de la societat, però jo crec que això és una qüestió més de tolerància i respecte cap a la llengua pròpia del territori on s’ha anat a viure i de la gent que parla aquesta llengua, que una simple qüestió de metodologia didàctica. També qüestione que a les Illes hi haja immersió lingüística real, perquè estic segur que com a inspector d’educació el senyor Jiménez Castillo mai haurà tingut una queixa perquè algun professor impartisca les classes en castellà quan en teoria ho hauria de fer en català, i també li dic que sense immersió lingüística el futur del català està en perill. Només cal observar i adonar-se’n que si a llocs com a Catalunya, on no hi ha cap dubte per part de les autoritats per tal de protegir la llengua pròpia, el català retrocedeix de mica en mica, ja sabem què passa en aquells llocs on la política lingüística per tal de protegir la llengua pròpia titubeja: que el català perd pes a passes gegantines. Si a més de la pressió lingüística en favor del castellà que suposa no tenir quasi televisions, ni ràdios, ni diaris, ni pel·lícules, ni videojocs, etc., en català, li sumem que a l’escola tampoc s’ensenye ni s’aprenga en català, ja sabem quina és la perversió de La perversión de la inmersión lingüística i quin és el dogma identitari que es pretén preservar.
