14

Encetar nou any ja les té, aquestes coses: mires enrere i avant també, repasses, albires i, encara que t’esforcis per esquivar el tòpic dels bons propòsits (deixarédefumaraniréalgimnàsetcètera), encara que et recordis que, al capdavall, el calendari és sempre convencionalisme (i com ens agrada, als humans, de compartimentar i classificar i aparentar que tot té un ordre intel·ligible!), pot ser que et sorprenguis fent també balanç i perspectiva, ara que hem canviat el 13 malastruc pel 14 suggeridor.

D’entrada hi ha la commemoració internacional, la del 1914, que arriba amb llibres i congressos, que probablement acabarà d’esclatar al juny i que ja ens ha començat a recordar fins a quin punt la guerra de totes les guerres, la que havia de ser la darrera, va quedar, passat el segle, com a mer i tristíssim preludi de la següent.

I, si acostem la mirada al camp nacional, hi ha l’altre 14, el que va començar amb un 7 d’Almansa i que ens evoca els 300 anys que fa d’aquell setge que els borbònics posaren sobre Barcelona i que va estremir mig món. O, més que del setge, de la resistència (perquè, al capdavall, quan ens diguin, als del nord o als del sud, allò tan rebregat del “commemoreu derrotes”, ja podem alçar la cella al displicent i respondre-li que no, que senzillament celebrem que som vius).

Aquest 14 que tot just comencem ens recorda, és cert, el cataclisme bèl·lic, però també que darrere les carcasses dels grans estats hi ha el batec de les nacions.

D’una banda, perquè, passada la Guerra Mundial i el xoc d’estats amb voluntat imperial, va arribar l’expressió de l’autodeterminació: aquest dret, formulat pel Lenin de la revolució o pel president dels EUA, Woodrow Wilson, al seu famós discurs del 1918, es va concretar en les primerenques independències del segle XX, ja fossin de Polònia, de Finlàndia, d’Ucraïna o d’Irlanda.

I, d’una altra banda, perquè, tres-cents anys després de la caiguda de Barcelona, la commemoració es prepara de la millor manera possible: resolutivament, per fi, en forma de referèndum.

Evidentment que no hi ha res escrit, per a aquest 14 que ens podria començar a tancar el cercle. I evidentment també que el vell estat es resisteix i es resistirà al canvi democràtic, que del País Valencià estant interrogants i perspectives es multipliquen, que la pregunta sembla un embarbussament i tot això i allò. El que compta, però, és que tinguem clar que, en aquest joveníssim 14, no hi som espectadors sinó actors. Actors actius, si m’ho permeteu. Tots i cadascun de nosaltres. I que, en bona mesura, de nosaltres dependrà que el simbòlic 14 ens dugui a bon port.