Escriure

19 gener 2016 01:00h
Imatge de la portada del llibre.
Fa poc, un escriptor dels que ho són de cap a peus (i no pel reconeixement que tenen, que també és el cas, sinó per la manera de viure que han triat, tan determinada sempre per la dèria nociva i sublim de la literatura), m'explicava que no volia fer relats breus: “Per escriure un conte”, raonava “has de crear tot un univers, que hi ha de ser i que no trobarà espai al paper. Un cop tens aquest univers, però, i ja posats, per què no en fas una novel·la?”
 
I tenia raó.
 
I no en tenia.
 
El relat, la nouvelle, quan són bons, depassen l'anècdota que potser els ha impulsat i condensen la idea que els mou, l'univers que, de fet, es nota que els conté. I deixen petjada. Fonda. Per un nom, Tereseta-que-baixava-les-escales; un fet, la revolta dels veïns en un terrat; per un personatge inoblidable com és el vell llibreter Mendel, aquestes petites històries s'instal·len amb naturalitat dins del nostre cervell. Discretament. Com qui diu que no vol destorbar. Que no hi ocuparà espai.
 
I s'hi queden per sempre.
 
Stefan Zweig en va dir Petita crònica, com si volgués alçar acta de fets sense transcendència aparent, però rellevants. Definitoris.
 
 
És un llibre menut, aquest, delicat, amb quatre històries que no sembla que tinguin relació, més enllà de la memòria, potser, i la voluntat, de qui les escriu (no debades, i com ens recorda Antoni Martí Monterde, es poden llegir, pensant en Zweig, “com una mena d'autobiografia profundament ficcionalitzada”). Hi ha el record d'aquella Europa d'entreguerres, a la Petita crònica, representada tant pel soldat perdut que només pensa a tornar a casa com pel col·leccionista cec, adorador del no-res en què té convertit el món que coneixia, o pel vell jueu que viu en un espai paral·lel només fet de llibres. Al marge de tot. De la guerra, també. Fins que ella, ineludible, devastadora i freda, l’encalça.
 
Però hi ha, sobretot, em sembla, la desolació davant del buit, de l’oblit.
 
“Per què vivim, si el vent esborra fins l’última petjada que van deixant els nostres peus?”, ens interpel·la un dels petits-grans relats.
 
Com a resposta, tan sols aquest impuls indescriptible, la necessitat de deixar constància que rau, potser, en el fons del gest que empeny a escriure: “hauria de saber que, si els homes escriuen llibres, només és per poder unir-se als altres ésser humans més enllà del propi alè i, d’aquesta manera, defensar-se davant l’implacable antagonista de la vida: la caducitat i l’oblit”.


 
Petita crònica (edicions de la ela geminada)
Autor: Stefan Zweig
Traductor: Marc Jiménez Buzzi
Títol original: Kleine Chronik. Vier Erzählungen (1929)

 
next