Aurelio Arteta, de la pena de mort a l’euscara

8 gener 2014 01:00h
Aurelio Arteta
Remembre que fa 25 anys comencí a fer classes de filosofia a l’ensenyament secundari, després d’haver treballat, abans, deu anys d’educador en la marginació social, de bibliotecari a l’Escola de Treball Social, -a la l’antiga Beneficiència, actual Museu d’Etnologia-  i en l’EPA (Educació Permanent d’Adults) a la Diputació de València.

Llavors, -fa 25 anys- em llegia els articles d’Aurelio Arteta amb atenció, respecte i admiració; recorde especialment un “Contra l’Estat executor”, que va escriure contra la pena de mort. El vaig fotocopiar i repartir entre l’alumnat per a llegir-lo, analitzar-lo i debatre’l. En aquell article, Arteta, anotava els distints arguments contra la pena de mort, qüestions econòmiques i socials, casos de gent condemnada, que, -després d’executada- es demostrava la seua innocència, com el cas dels anarquistes Sacco i Vanzetti, és a dir l’errada humana i la irreversibilitat d’aquest tipus de càstig definitiu; també arguments lligats a les classes socials dels condemnats, posem per cas, que, als Estats Units, els negres i els hispans eren els principals afectats per la pena de mort perquè no podien pagar un bon advocat, perquè estaven estigmatitzats o perquè patien una discriminació i una exclusió social injusta.

No obstant, l’argument més perspicaç, al meu parer, era que un estat que havia de tenir cura i procurar remoure les causes dels problemes socials perque la seua ciutadania cresquera en unes condicions de vida òptimes  i en igualtat d’oportunitats per a que no caiguera en la marginació social, els governants de l’estat en compte de posar els mitjans preventius adequats des del punt de vista de les polítiques socials, sanitàries, educatives, laborals, etc. per resoldre els problemes de la seua ciutadania, -en risc de marginació-, decidia, omplir el país de presons, de lleis repressives i executar els ciutadans, que, per manca d’unes polítiques socials adients, havien cotmés algun acte delictiu o crim, segurament ‘fomentat’ per les polítiques antisocials del neoliberalisme. Per tant, l’estat executor, era el que en compte de resoldre els problemes socials -per a generar una societat més justa i equitativa-, decidia polítiques repressives i d’execució, és a dir assassinar, ‘legalment’, amb la cadena perpètua o amb la pena de mort. I això ho feien, paradoxalment, just, els qui eren encarregats i responsables de resoldre i remoure les causes de la pobresa i de la marginació social, però, no ho feien.
 

Per tant, Arteta comparava l’estat executor amb el pitjors terroristes i qualificava la pena de mort com terrorisme d’estat; perquè un grup terrorista quan mata a algú no demana, mitjançant eleccions, que es legitime, institucionalment, els seus assassinats. En canvi, l’estat executor pretenia fer còmplice a la seua ciutadania del seu propi terrorisme. És a dir, denunciava la barra d’un estat que genera polítiques antisocials i es comporta com el pitjor terrorista executant la seua pròpia ciutadania, que era ‘víctima’ de tenir un estat repressiu i executor; un estat que feia ús del terror contra els seus subdits i no de la política social que tracta els éssers humans d’acord amb els drets humans i de ciutadania.

Ara, el dilluns de Reis, 6 de gener de 2014, a un diari madrileny, observe un article del ‘mateix’ Aurelio Arteta “Falsear encuestas, falsear conciencias”, amb un dibuix d’Eulogia Merle que il·lustrava ‘perfectament’ el text, es tracta d’un pagés de poble euskaldun, amb els pitjors tòpics i ‘estereotips’ antibascs, amb boina i cara d’imbècil amb un muntó de globus a les mans amb les ikurrinyes d’Euskal Herria, com un vulgar venedor de ‘bufes de pato’, amb cara de ràbia o, millor, de devaniment i ignorància plena. Al diari ‘El País’ dalt d’aquest ‘pobletà’ basc destacaven: “Los sondeos destinados a averiguar el conocimiento y el uso del euskera, con los que el Gobierno vasco proclama el éxito de su política lingüística, son ‘tramposos’. Solo el 13% de los vascos lo utiliza habitualmente”.  Ja no calia ni llegir l’article, perquè estava tot dat i beneït; sentenciat amb un ‘paletisme’ madrileny que es considera ‘cosmopolita’.

 Perquè si és veritat el que diu Arteta que només hi ha un 13% d’euskalduns –del que sembla que s’alegre, tant ell com els del diari madrileny- indicaria que després de 40 anys de genocidi lingüístic durant la dictadura franquista i anteriorment (i posteriorment), -diga el que diga la Constitució ‘espanyola’ del 1978 d’això de ‘fomentar i promoure’ les “altres llengües”-, la realitat és que llengua més antiga d’Europa té encara un escàs percentatge de bascoparlants. Perquè les polítiques lingüístiques no han sigut prou bones ni eficaces per a superar els segles de postergació i opressió causades per un estat espanyol que, -des de Madrid, Navarra i Alaba, sempre que pot- boicoteja la recuperació de la llengua basca i dificulta la seua promoció i recuperació plena des de la tradicional alèrgia espanyola al plurilingüísme i la pluriculturalitat.

Tot i que hi ha enquestes que indiquen un percentatge major en l’ús de l’euscara, un 27% que confessen dominar bé l’eskera, el senyor Arteta ‘desconfia’ de les enquestes telefòniques i adverteix que uns cosa és el que la gent respon i un altra la realitat; la gent respon, -afirma Arteta-, segons el seu ‘ideal’, no els que el coneixen i usen realment, sinó quants diuen conèixer-lo i usar-lo; no quants volen de veritat aprendre’l sinó quants responen que volen aprendre’l; Arteta contraposa l’aprenentatge de l’euscara a millorar els serveis assistencials o esportius, també vol que es valore què desitjaria primer per al seu fill de l’1 al 10: l’obtenció del títol universitari, una beca d’estudis, una estada a l’estranger, un contracte de treball segur, el coneixement de l’anglés… o el domini de l’euscara? Con si foren del tot incompatibles. Inclús d’una manera més tramposa encara demana que es consulte “a qui triarien com a metge de capçalera o mestre: a la persona de millor expedient acadèmic i amplia experiència professional, si bé amb escasses o nul·les nocions de llengua basca; o a altra de currículum mediocre i més curta experiència, tot i que en posessió d’algun títol que l’acredite com a euskaldun?”. Contraposar una cosa a l’altra és demagógic i en estigmatitzar els euskalduns com ‘a mediocres’ es retrata, perquè en fer-ho es tracta d’induir la resposta que es vol obtenir. Per què no es fa la pregunta següent: amb expedients curriculars i experiència professional iguals, és preferible un metge que domine la llengua dels pacients i del país en el que habita o millor que la ignore? Feta la pregunta, feta part de la resposta i sovint tota.

Afirma que només un 27% d’enquestats confessa manegar-se bé en euscara, tot i que el 75% d’aquest mateix sector reconeix que parla millor el castellà. I sembla que això el porta a deduir que si un 75% confessa que parla millor el castellà, cal reduir la realitat lingüística en euscara a només el 13%. No obstant, tot i que només hi haja entorn al 27% de bascoparlants, tots els sondejos indiquen que la gent desitja un major coneixement de la “llengua pròpia” de la seua comunitat, a la CAV aquest percentatge apuja al 63% i a Navarra al 38%; no obstant, a Arteta sembla que no li fan gràcia aquestes xifres ni que la majoria dels enquestats confesse que l’euscara és l’idioma “per excel·lència” dels bascos… perquè considera que hi ha una greu contradicció entre el que ‘diuen’, com a deure i el que ‘fan’ en realitat. I potser hi ha aquestes contradiccions, no ho negue. No obstant, a partir de les dades (siguen el 13’3% o el 27%), es treuren interpretacions absolutament contràries, segons es respecte els drets de ciutadania dels parlants de llengües minoritzades i els seus drets lingüístics o no (perquè es considere que les minories no tenen dret a tenir drets). Com passa als estats executors i totalitaris.
 

Sentència Arteta que el que ell considera la manca de llibertat d’expressió davant la política de l’euscara no ha sigut fruit directe de la por a ETA, sinó de la por al control social dels “nostres”. Açò també ho destaquen al diari madrileny per a donar a ‘entendre’ que l’euscara i ETA són el mateix o gairebé, cosa de mafiosos, dels que la gent basca anomena “els nostres”, ja que és un ‘control social’ asfixiant que obliga a parlar a tothom en euscara, com poden ‘deduir’ els lectors madrilenys monolingües que voldrien que tots els habitants de la Península Ibèrica foren monolingües i uninacionals, com ells; per això ens forcen al parlament de Madrid a parlar en castellà. I per això, -des d’una mentalitat monolingüe i espanyolista-, sembla que li molesta, -a Arteta-, que hi haja al País Basc o a Euskal Herria,  rètols, cartells i topònims en euscara, perquè afirma que “i amb això es falseja la impresió que treuen, òbviament, els estranys, que tendeixen encara a creure en la nostra realitat nacional a l’entropessar-se  per tot arreu amb rètols, fullets, cartells, topònims, etcètera en ‘ambdós’ idiomes i a fiar-se sense reserves de dades com aquests que els ofereixen”. Sembla que, -per a Arteta-, per a no enganyar-se ni enganyar a ningú, s’hauria de posar tot en castellà, o si de cas, només un 13% de topònims, rètols o cartells en euscara, ja que segons ell, els correspondria perquè la realitat dels cartells coincidira amb la “seua’ interpretació de la realitat sociolingüística real basca.

Més encara expressa Arteta la seua rancúnia contra la política lingüística dels Governs bascos quan afirma i els del diari madrileny li ho remarcaven amb lletres ben grosses: “Malgrat el malbaratament pressupostari, l’ús de l’euskera ha crescut un 2’5% en 22 anys”. Més detalladament afirmava, basant-se en la VI Medició del’Ús de les Llengües al Carrer (2011) duta a terme pel Cluster de Sociolingüística, sota el patrocini del Govern Basc i les quatre Diputacions forals. Segons aquest estudi, basat en l’observació directa, només el 13’3% dels bascos usa habitualment l’euskara,el que significa que el seu ús està pràcticament estancat i que durant els darrers 22 anys (1989-2011) ha crescut només un 2’5% (tot i que es dispare, aixó sí, el balafiament pressupostari en eixa partida).  No es qüestionen ni ell ni la majoria dels nacionalistes espanyols el pressupost en la Casa Reial, ni el diner destinat a l’exèrcit, a les armes, a la policia ‘nacional’, a l’Institut Cervantes, a la Marca Espanya, a les TV en castellà, ni als congressos Iberoamericans en llengua, ni a les embaixades, ni als bous, al futbol, ni a les diputacions, ni als intents fracassats de tenir Jocs Olimpics a Madrid, ni als TAV, ni als aeroports sense avions, ni els sobresous del PP, ni el cost de la corrupció i els fraus a hisenda…

Hi ha diferències sociolingüístiques per territoris, com sol passar també als Països Catalans; a Guiposcoa, els bascoparlants apugen fins al 32,7%, mentre que a Viscaia es queden en el 9,4%, a Navarra en el 5’4% i en Alava abasten justament el 4%. Els mateixos que consideren, des de fa quasi 40 anys que tot pressupost en política lingüística per a fomentar l’euscara és una despesa inútil perquè ja tenim el castellà per a entendre’ns, són els mateixos que critiquen que s’ha avançat ‘poc’, però no per a dedicar més esforços en política lingüística sinó potser perquè voldrien que desapareguera del tot l’euscara per liquidació total. L’euscara i les altres llengües distintes al castellà, perquè voldrien fer-nos esdevenir monolingües, si més no en les llengües que hi ha a l’estat espanyol.

El senyor Arteta que responsabilitzava, fa 25 anys a l’estat de ser el pitjor terrorista perquè feia servir el terrorisme i la pena de mort, ara estaria d’acord que l’estat, bé els Governs bascs, bé l’estat espanyol, esdevingueren estats executors en afers de llengües minoritzades, en contra del que declaren els enquestats sobre la voluntat d’aprendre i usar l’euscara?. Si són llengües minoritzades, -perquè han estat oprimides durants els darrers segles-, no convé donar-les suport ni dedicar-les ni un euro ni un rètol o cartell perquè això pot generar embolics, trampes i falsedats, als estranys d’Euskal Herria i inclús a la pròpia gent basca, millor elaborar una política lingüística per a estinguir l’euscara perquè “en espanyol ens entenem tots”, com es deia durant la dictadura feixista de Franco?. Aurelio Arteta, és catedràtic de Filosofia i Moral de la Universitat del País Basc, sembla, que, ara mateix, amb poca filosofia i nul·la moral, perquè tot apunta que és dels que voldrien les llengües minoritzades ben colgades, se les executara amb la pena màxima reproduint la política lingüística de l’antic règim. Hi ha anàlisi que serveixen per falsejar la realitat i les consciències del tot.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next