Vull remarcar el goig que em va causar l’inici del 2014, -em va pujar la moral i més que la moral, (penseu ‘malament’, si voleu!)- llegint l’article del company Àngel Velasco sobre “Intel•lectualisme espanyol i catalanisme”, repassant i esmentant als ‘amics’, -és un dir-, José Carrillo, Juan Carlos Moreno Cabrera, Marcelino Menéndez y Pelayo, Ángel Ossorio y Gallardo, Dionisio Ridruejo, José Luis L. Aranguren, Vicente Cacho Viu amb el seu llibre “El nacionalismo catalán como factor de modernización”, dels Quaderns Crema, amb pròleg de l’escriptor Albert Manent, el ‘Cambó’ de Jesús Pabón, els escrits de Javier Tusell o del socialista Anselmo Carretero, publicant un llibre des de l’exili mexicà sobre “Las nacionalidades españolas” on qüestionava les autonomies des de la federalitat, i concloia Velasco: “no se’n recorda ningú del ponent espanyol ni de l’autor ni del seu llibre” on defensa la plurinacionalitat de l’Estat espanyol; ara només es destaca un odi rabiós, il•limitat i interminable d’Espanya contra Catalunya i els Països Catalans sencers que subratlla que no podem existir sense “ells”; un “ells majestàtic, majúscul, ridícul, absurd, aclaparador i impossible de deixar enrere, amb una “fúria espanyola”, que d’altres diuen “pasión”, que, “any que passa, any que empeny i l’odi va a més”. De fet ve al cas, la citació de Beckett, 1973, “Malone mor” “No et preocupes per res, nosaltres pensarem per tu d’ara endavant. Això ens agrada. Per tant no ens dones les gràcies […] continuaren instruccions sobre els seus drets i deures, doncs se li reconeixia encara cert nombre de drets, a pesar de la bondat de la qual era objecte”, manllevada del llibre de Dolores Juliano “Excluidas y marginales”, sobre la construcció social i intel·lectual de l’exclusió.
Un altre plaer fou llegir ací la dissecció d’entomòleg magistral i impagable que fa Francesc Viadel del polític corrupte “Rafael Blasco en el cadafalet”; Viadel és un dels millors escriptors valencians que ha analitzat, amb perspicàcia i detall, la història del blaverisme en “No mos fareu catalans” i en “Valencianisme, l’aportació positiva” per entendre millor el País Valencià, en els articles sobre els polítics corruptes, Camps, Rita Barberà, Castellanos, ara Blasco, és una delícia que ens retorna la possibilitat de creure que pot ser viure en una societat mínimament decent on la ‘solidaritat’ i la ‘cooperació’ no siguen una eina malaïda per a robar, enganyar i estafar els altres amb llagoteries sense escrúpols, com un joc de futbol o de casino d’un capitalisme salvatge i profundament immoral ple de llatrocinis i cobdícia inexhaurible. Només per articles així, -un mestre de periodistes-, com Viadel, hauria de tenir un lloc destacat per dedicar-se només a escriure i mostrar-nos que un altre País Valencià i un altre món, a pesar de tots els pesars, és possible; a pesar de tots els Zaplanes, Fabres, Camps, Barberas i Blascos que ens fan ois, fàstic i “ascos”. Perquè, en efecte, el meninfotisme i la indiferència política induïda socialment és una pesta que escampa la corrupció i la indecència per tot arreu del nostre país.
L’article d’Àngel Velasco sobre ‘l’intel•lectualisme espanyol i catalanisme’ és un contrast amb el “Nosaltres sols!”, de Daniel Cardona i Civit, a la primera part del segle passat, quan s’intentà l’aliança amb el ‘Seinn Fein’ Irlandés, que, ara sembla imposar-se des del costat espanyol contra el catalanisme a l’estil de “no se os puede dejar ‘solos’, si no atados y bien atados” en relatar la desaparició dels demòcrates i de la gent ‘progre’ d’esquerres d’Espanya, que, ‘tradicionalment’, han fet de pont entre Espanya i els PP.CC.; els congresos per la llibertat de la cultura, -dels anys cinquanta i seixanta en plena dictadura-, on, conversant cordialment Camilo José Cela, Dionisio Ridruejo i Joan Fuster, a Manacor, l’exfalangista Ridruejo, -quan s’estava fent socialdemòcrata-, va dir que no concebia el ‘retorn’ a la democràcia a Espanya sense el reconeixement igualitari de les quatres llengues i cultures de l’estat (‘y en esas estamos!’); jo només haguera afegit a l’article de Velasco, al madrileny d’origen valencià, Jaime Pastor Verdú, exdirigent troskista de la LCR i ara de l’Esquerra Anticapitalista i al pare de la Constitució del 1978, -madrileny del tot-, Miguel Herrero de Miñón i els seus escrits, respectivament, en pro del reconeixement de la pluriculturalitat i del dret a l’autodeterminació o del reconeixement de les singularetats forals i culturals de Galícia, d’Euskal Herria i dels Països Catalans.
També em va agradar l’entrevista amb Josep- Lluís Carord Rovira a la Veu del País Valencià dien que “el PSPV, EUPV i Comproms tenen el ‘privilegi’ de poder-se entendre” (i l’obligació i el deure de treure el País de l’atzucat) i l’article “Un gra massa” recollit al País Valencià Segle XXI, on Carod es queixa amargament de l’absència de demòcrates espanyols amics de Catalunya i els Països Catalans i analitza, en un excés de massa ‘bona voluntat’, com als dirigents polítics espanyols se’ls ha anat de les mans tot l’odi i la repugnància que han fabricat i inculcat als espanyols als darrers anys contra la catalanitat, per excloure’ns del tot, des de Quevedo fins a Aznar passant per Rajoy, Guerra, González, Bono, Ibarra, Camps, Fabra, Monago, Margallo, Leguina, Juan Alberto Belloch, Peces Barba, etc. ara no poden fer marxa enrere, com si les màquines s’hagueren independentitzat dels humans, com passa al film “Odissea 2001” de Kubrick; i s’interrogava si tan de rebuig els generem perquè no ens divorciem, de mutu acord, potser pels impostos que li extrauen a Catalunya i per extensió a la resta de Països Catalans? Inclús recordava al filòsof Aranguren que ja advertia, en veu alta, els anys vuitanta: “Els catalans teniu tota la raó del món, però a veure qui és el valent d’entre nosaltres que els ho explica als nostres!” I concloia Carod Rovira: “S’ha de tenir un sentit molt ètic de la vida per a això, perquè, ben mirat, per què haurien de fer-ho, per a ser mal vistos en un context social i un país, el seu, on continuaran vivint?”.
Hi ha poca gent a Espanya que s’atrevisca a expressar-se, respectuosament i amistosament, a favor dels Països Catalans, a matisar que això que tots els habitants del País Valencià sigam uns “corruptes” és molt qüestionable, que, si no volen llegir a Joan Fuster, a Pierre Vilar, a Ferrater Mora, a Ulises Moulines, a Vicenç Vives o a Rubert de Ventós, haurien de llegir els assajos més actuals de Germà Bel o de Josep Vicent Boira, abans d’ubicar a Catalunya i el País Valencià en una indecència perpetua semblant a la que feien els dirigents nacional-socialistes alemanys dels anys trenta amb els jueus, els homes amb les dones abans del sufragi universal (i després!) o els blancs amb els negres en l’’apartheid’ (i posteriorment!”… tractats des del ‘supremacisme’ amb una enorme perversitat totalitària com a infrahumans, segons aquelles injustíssimes i bàrbares “lleis en vigor”, com analitza Hannah Arendt a “L’orígen del totalitarisme”, ara que els polítics espanyols argumenten a partir de les “lleis actuals” que si no s’hagueren canviat continuaríem a l’esclavitud. Perquè, des de l’Espanya de Madrid, si ets valencià, balear o català, -tots som uns, allà ho tenen molt clar això de la unitat dels països de parla catalana-, t’han inferioritzar de manera ‘natural’ perquè ets ‘sospitós’ de tot el pitjor que ‘ells’ ens causen des de la metròpoli i projecten contra nosaltres llençant-nos el fem de l’“imperialisme”, “l’aprofitament”, el “malbaratament”, l’expoliació, la imposició de l’aniquilació i el genocidi cultural, econòmic i polític mitjançat l’unilingüisme nacionalista espanyol, etc. No remembren – els espanyols, antivalencians i anticatalanistes- que el Govern de València ha estat a les ordres del Govern de Madrid quan ha estat governant el PP? I quan ha estat el PSOE al Govern de l’estat central, no han fet ací també el que els ha rotat segregant una ‘valencianitat’ anticatalana contra el País Valencià, basada en el provincianisme del sacrifici absolut ‘per a ofrenar noves glòries’ a l’Espanya madrilenya?
Sempre m’agrada que en compte d’encaixonar-nos només a l’estricte àmbit territorial i localista del País Valencià, obrim horitzons i parlem també dels Països Catalans, de la península Ibèrica, d’Europa, d’Àfrica, d’Amèrica o del món sencer, en la nostra pròpia llengua. És una ‘dèria’ que no aconseguiré treure’m mai de sobre, ara ho sabran.
En realitat, recorde que al principis dels anys vuitanta, a una reunió del col•lectiu de la Unitat del Poble Valencià, actual Compromís, algú, -no sé qui-, va afirmar, -xafardejant-, que Joan Fuster havia dit, com un ‘oracle’, que el País Valencià només seria ‘normal’ quan hi haguera en català films pornos, revistes “Hola” i “Pronto”; si ho va dir Fuster, li ho feren dir o li ho atorgaren, no té cap importància ara. Llavors, -en escoltar-ho- pensí, no voldreu que ens dediquem a fer revistes del cor, -del penis i de la vagina- així de vulgars o a fer pel•lícules pornogràfiques en català per ‘demostrar’ que podem ser ‘normals’, no? Ho dic perquè, ara mateix, no voldran els lectors que l’Àngel Velasco, el Francesc Viadel i Carod Rovira, -com una parella de tres-, o la resta de gent que escriu a La Veu del País Valencià, ens posem a deixar-nos que ens graven en vídeo les nostres arts amatòries i sexuals per aconseguir ‘salvar els mots’ i apujar l’audiència i que termine l’any 2014, ‘proclamant’, eufòrics, que tenim més lectors de La Veu que seguidors del València Club de Futbol, del Llevant, el Vila-real, l’Elx, l’Hercules, o el Barça junts? Propòsit ben lloable si aconseguim que s’agermane més gent per a fer ‘el salt’ del tigre digital i que el valencià siga la llengua prioritària i més llegida al nostre País.
Si del que es tracta és de contar ‘intimitats picants’, anem a ‘fer-ho’; recorde una anècdota que em passà a finals dels anys vuitanta digna de contar; quan el llavors papa Joan Pau 2 anà de visita a Xile, a més de donar-li de combregar a l’infame criminal de Pinochet, -mentre li’l neguen a alguna xiqueta que ha hagut d’avortar a Nicaragua per salvar la seua vida-, va anar també a predicar doctrina catòlica a un estadi de futbol de Santiago de Xile i va preguntar, en veu alta, als hooligans assistents del congrés del jovent llatinoamericà, si renunciaven al sexe, la gent jove -amb les endorfines pujades de to per l’ambient eròtic del moment-, tots a una veu, va exclamar l’estadi un NOOO com una catedral de gran, com es lògic i ben natural. Qui renuncia al sexe i a l’amor amb dos dits de front? A qualsevol persona ‘normal’, aquesta anècdota papal li haguera passat desapercebuda, més encara en un temps que la jerarquia eclesiàstica, amiga del pederasta Marcial Maciel, era sinònim de forta antipatia i d’indecència absoluta, però, com que jo havia estat, un temps abans, estudiant filosofia i teologia i inclús visquent al Seminari de Montcada, em va fer “gràcia” el succeït i aprofití per fer un article en defensa de la sexualitat, de l’educació sexual a l’escola, dels mètodes anticonceptius i de l’avortament, que ara torna a posar-se ‘de moda’ perquè Gallardón, Rajoy i Rouco volen ficar els seus nassos dins de les consciències i de les vagines de les dones lliures i responsables de la seua pròpia reproducció per tal d’imposar-les els fills que ‘ells’ i el seu Déu cruel vulga portar al món de les més pobres de la Terra, des d’un cinisme i una maldat política insuportable.
Aquell ‘simpàtic’ i innocent article reivindicant allò de “Vox populi, vox Dei”, a favor del sexe i contra la xenofòbia i misogínia de l’església catòlica, o si més no, de la seua jerarquia reaccionària, no fou publicat al Levante, on l’envií, i el llavors director, amb ‘deferència’, m’envià una carta no menys simpàtica que el meu article o ‘carta al director’ (sempre hem de tornar a començar de zero, encara que passen els anys!), dient-me, que li obturava la rotativa amb tants articles (això és veritat!), a més a més, que, si fa no fa: “Els escrits en la nostra llengua son per a tractar temes de la nostra terreta valenciana, com la paella, la barraca, el nostre folclore, les senyes d’identitat, la llengua i punt; per als temes de política internacional ja tenim els nostres propis col·laboradors professionals que s’encarreguen d’escriure-los en castellà”, només mancava afegir “comme il faut”; anava en la línia de l’exministra ‘socialista’ espanyola Trujillo, que es preguntava, -amb una intel•ligència pletòrica de seny-, per a què serveix el català, si és que serveix per a alguna cosa? Però, sent un director d’un diari del País Valencià, que anava de ‘maulet’, ‘d’esquerres’ i de ‘progressista’ per la vida, la cosa tenia més delicte encara que la bandarra i pocasolta de la Trujillo. Potser si encara trobe aquella missiva, l’emmarque a l’entrada de casa o del vàter, com fa Xavi Castillo i Enric Juezas a l’obra, “2013, un any pa cagarse”, per recordar les infàmies que hem hagut de patir els catalanoparlants, com ens conta Francesc Ferrer Gironés al seu llibre “Catalanofòbia” i als llibres on analitza l’opressió lingüística que hem sofert, -nosaltres, els valencians, balears i catalans-, des de fa més de tres-cents anys fins ara mateix per a aniquilar-nos lingüísticament i cultural.
Des de llavors, em sent ‘traumatitzat’, “forçat” a escriure sobre temes només de la “terreta”, quan aspire -amb ànsia- bé a fer films pornos o bé a deixar d’escriure sobre el nostre País i a escriure, ‘lliurement’, sobre temes de política internacional, com si fórem un país ‘normal’, com si estiguérem en una societat ‘democràtica’, sobre temes d’ecologia, d’extrema pobresa, de desmilitarització, de solidaritat, d’antiracisme o d’antipatriarcat, etc. ¿Encara hi ha gent que pregunta per què estem d’acord amb la independència de Catalunya i, si pogués ésser, de tots els Països Catalans? Per a poder deixar de ser ‘nacionalista’ (valencià-català), deixar-los als espanyols tot el nacionalisme i totes les banderes que ens imposen i dedicar-nos nosaltres, -amb cos i ànima-, a escriure a plaer sobre temes internacionals, on l’internacionalisme o inclús el “cosmopolitisme”, no fos una estafa i una enganyifa per a robar o imposar-nos la globalització de l’imperialisme nord-americà, alemany o espanyol. O per escriure sobre el planeta Terra, Mart, Venus o sobre la “Mona de Pasqua”, com li va etzibar Joan Fuster a una jove Monserrat Roig quan a la TV catalana, a la fi del franquisme, li preguntava en un país ideal, -on no perillara la llengua i la cultura catalana-, sobre què li agradaria escriure?.
