RTVV i jo mateix, una metàfora de l'extermini

3 gener 2014 01:00h
RTVV
Fa unes setmanes Joan de l'Alcàzar, el 13 de novembre,  al Web País Valencià SegleXX, feia un balanç de la seua experiència televisiva, les  seues peripècies a RTVV com a expert en qüestions internacionals, referides a Llatinoamèrica i constatava que va copsar, als darrers temps, el deteriorament de Canal 9 a l’article “Desperta València? El tancament de RTVV, un nou punt d’inflexió política al PV”; a “El tancament de RTVV, la voluntat d’una minoria contra el poble”, Antoni Infante, analitzava com el PP donava per amortitzat el temps de RTVV, que havia fet servir en funció dels seus beneficis i atacava la llengua, la cultura i el poble valencià perquè ja donava per perdut el seu mandaritat autoritari i destructiu que només es possible per unes regles de joc electorals que ens beneficien en un sistema pseudodemocràtic i trampós que eternitza el tardofranquisme.

El periodista Xavier Aliaga, des de La Veu del PV, el 12 de novembre, a ”Quan es va fotre tot a RTVV?”, referit al tancament de RTVV, es preguntava si fou quan es va fer la llista de prohibició de mots perquè no s’utilitzaren, durant la direcció de Fabregat, si fou quan començaren a endollar a familiars, amics i amants en la RTVV, del PSOE i del PP en un salt d’escala), si fou quan començaren els destarifos dels malbarataments, si fou quan els  treballadors i treballadores assumiren posar-se de genolls i obeir als directors que abusaven sexualment i ideològica, o quan acceptaren les manipulacions informatives, quan decidiren adular els governants de torn, quan decidiren excloure de la RTVV qualsevol veu que molestés, els dissidents, aquells que pogueren ésser crítics amb el poder, que pogueren esmentar el tabú de País Valencià, català, Països Catalans, etc. que no tenen cap lloc en una televisió segrestada, censurada i feta per a lloar els mandarins del “poder valencià”, sense cap crítica cap als balafiaments, als negocis bruts i mafiosos per a finançar el PP de manera il•legal i que guanyés les eleccions, com escrivia Berna González Harbour a “La dictadura interior”, 30-N passat, a El País, qüestionant que el tancament de RTVV fos un ‘colp d’estat’, deia: “perquè democràcia és el que hi ha a Espanya, vots legítims que portaren al Partit Popular de Camps al poder...”. I tanmateix, es interroguem, un finançament il•legal fruit de la corrupció, hauria d’esser motiu d’impugnació electoral. No val tot, o sí?.

 Si ens preguntem, com a valenciana gent, com Vargas Llosa o Xavier Aliaga a “Conversaciones en la Catedral”, quan es va fotre tot, potser hauríem d’anar inclús a la redacció de la Constitució del 1978 quan en compte de reconèixer, equitativament, les quatre llengües de l’Estat, com proposava Rafael Ninyoles, s’imposa el 'supremacisme' castellà, o quan es prohibeix que les comunitats autònomes amb la mateixa llengua i cultura no es puguen federar o confederar, potser podríem remuntar-nos al Congrés de Banicàssim del PSPV-PSOE, durant la transició quan la majoria dels ajuntaments valencians estaven a punt de demanar la via estatutària del 151, però la UDC i alguns del PSOE, -Abril Martorell i Alfonso Guerra-, imposaren la via 145 d’un Estatut de segona o tercera, amb uns símbols imposats des de Madrid, ‘llengua valenciana’ sense cap referència a la catalana, ‘Comunitat’ contra País, etc. També quan es va fer la fusió entre el PSPV amb el PSOE mitjançant Ernest Lluch o quan la gent d’aquest país va decidir no votar massa a partits valencians i preferia molt més votar a partits nacionalistes espanyols o quan després de saber dels negocis bruts de Camps, decidiren votar-li per majoria absoluta, inclús sabent del tot que s’havien finançat il•legalment. Tot i que una part del País, molt més conscient i assenyada, va començar a les passades eleccions a votar partits valencianistes: Compromís, EUPV, ERPV, etc. i si la cosa va raonablement normal, en un país nostra tan anòmal, els partits d’esquerres haurien de poder formar govern per a iniciar un retorn a una democràcia realment existent al País Valencià. Perquè com han escrit sovint Joan Romero i Ximo Azagra el PP inaugurà un autèntic ‘canvi de règim’, tot i que algunes cosetes del ‘lermisme’, fent caure a Josep Lluís Albinyana, impulsant el blaverisme i altres afers semblant, apuntaven maneres.

Els valencians, des de fa anys, han prés massa decisions per quasi suïcidar-se com a poble i per a precaritzar la seua llengua, com recordava el filòleg canadenc d’origen armeni, Joseph Gulsoy, un dels majors experts en la variant ‘valenciana’ de la llengua catalana sencera, autor del llibre "Estudis de filologia valenciana" i doctor honoris causa per la Universitat de València el 1999. La seua primera estada a València, com a deixeble de Joan Coromines a Boston -la de Joseph Gulsoy-, fou enmig de la devastació de la riuada del 1957, quan Martí Domínguez va dir allò de "si no parlen els homes, parlaran les pedres" i fou dimitit com a director de “Las Províncias" i va tornar Gulsoy moltes més vegades per a investigar el català del País Valencià amb Coromines i el professor Sanchis Guarner en el Diccionari Etimològic i Onomàstic de la Llengua Catalana. La seua darrera visita també ha sigut enmig d'una gran ‘devastació’, semblant o més gran que la del 1957, i des de la llibreria 3i4, envoltat de llibres de paper i de la figura de cartó de Fuster, Espriu i Estellés, preguntat què en pensava del tancament de RTVV, deia que “tenir un mitjà de comunicació en la nostra pròpia és clau”, bàsic i essencial per mantenir viva la nostra llengua i cultura. Hem d'afegir que, l'estat espanyol, sempre ha odiat i menyspreat amb acarnissament, com l'imperi otomà odiava el poble armeni, fins a l'extermini. Gulsoy és un dels que ha intentat salvar els nostres mots, com una manera de lluita contra l’extermini, el del seu poble armeni (i valencià). Manuel Molins, està composant una obra sobre el personatge Joseph Gulsoy, el seu enamorament a València amb la jove alemanya Hildegart, el seu aprenentatge de valencià pels voltants del Mercat de Colom de València, el 1957, quan la valenciana gent el veia com una mena “d’extraterrestre”, interessat per aprendre i dominar molt ràpidament una llengua, sabent-la parlar i escriure, quan, enmig de la dictadura, la majoria de valencians, impulsats per la dictadura feixista a penes la feien servir i la menystenien del tot; no obstant, els fallers de la Falla de Jesús, li reconegueren el seus esforços i el declararen “Faller d’Honor” llavors.

 Torne a RTVV, potser ja està tot dit, però, per si serveix de reflexió, quan estava al govern del País Valencià el partit socialista (o potser en el temps de traspàs de poder de Lerma a Zaplana), vaig anar dues vegades al programa de debat de Lola Bañon com a sociòleg. Era un programa on es debatia, -a propòsit de la visita de Joan Pau 2 a Cuba-, si l’església catòlica tenia “poder o influència”, la majoria dels que intervenien eren capellans, vicaris episcopals, Miquel Payà, catedràtics de l’Opus com Jesús Ballesteros o exdirectors de CEU, Vicente Navarro de Luján i els que manteníem un posició crítica amb l’església hi estàvem en absoluta minoria; i en l’altre debat, al cap de dues setmanes, davant la possibilitat d’una declaració de guerra dels Estats Units contra Irac, discutírem a favor i en contra de la guerra, amb una discussió més equilibrada, on recorde, en la part en contra de la guerra a Andrés García Reche i a Javier de Lucas refutant els arguments favorables a la Guerra dels Estats Units contra Iraq en temps del president Clinton i la becaria Lewinsky; potser per tapar aquell embolic eròtico-polític amb un quants míssils de l’Imperi llençats sobre Bagdad.

Ja durant el govern de Zaplana del PP, aní a un debat sobre el racisme, en un programa que dirigia el veterà periodista J.J.Pérez Benlloch, autor de “Al cierre”; fou un debat on es donava protagonisme als racistes, als que atiaven la xenofòbia i el racisme contra els gitanos i els immigrants; aní com a membre de SOS Racisme del PV i vaig estar a punt de marxar, a meitat del debat, perquè em semblava del tot indigne, que, des d’una RTVV pública, s’incentivara el racisme per voler apujar l'audiència mitjançant el populisme més abjecte. En un altre programa, aní, perquè em cridaren, a propòsit d’un debat sobre la negativa dels naturals d’El Toro que no volien acceptar un cementeri musulmà al seu poble, anava com a membre de SOS Racisme, em posaren entre el públic i em digueren, que, durant el debat intervindria per donar la meua opinió i contrastar-la amb la dels veïns d’El Toro contraris al cementeri, quan m’adoní que s’havia acabat el debat i que allà m’havien portat com a clec, -per a omplir l’espectacle perquè la meua opinió allà no tenia cap cabuda-, vaig decidir alçar-me i anar-me’n dient-los, indignat, que no tornaria mai més a aquella televisió del NODO. Em sentia enganyat, que m’havien prés el pèl i havien fet un programa populista i groc, sense donar cap possibilitat de contrast amb opinions antiracistes i favorables a la tolerància i el respecte a la llibertat de culte. A Ràdio 9 aní algunes vegades i en vaig sentir més ben tractat, d'una manera respectuosa.

Una altra vegada, com a membre de SOS racisme, vingueren amb càmeres a la meua casa a gravar-me, els de Canal 9, després d’un reforma, en temps d’Aznar, sobre la llei d’estrangeria, per preguntar-me la nostra opinió sobre aquella ‘contrareforma’; òbviament, doní l’opinió del grup antiracista al que pertanyia, contrària a una llei, que, -al nostre parer i el de la majoria de grups de solidaritat i en defensa dels drets humans-, fomentaria més racisme, xenofòbia, la criminalització de les persones en situació d’irregularitat administrativa que ells anomenen ‘il•legals’, contra els centres d’internament i contra les màfies se n’aprofitarien de la situació d’indefensió dels immigrants ja que la llei ens forçava a la clandestinitat. Em digueren que, al cap d’una hora, eixiria en les Notícies a RTVV i em preguntaren més de set vegades, si no hi havia ‘res positiu’ en la nova llei, i variant la resposta vaig respondre en la mateixa línia, sense fer cap valoració positiva. Perquè sabia que era el que esperaven els periodistes governamentals, per a treure la “bona notícia”, que, inclús a les associacions en defensa dels immigrants els semblava una meravella aquella llei contraria als drets dels immigrants. A les Notícies de RTVV, “of course”, censuraren les meues declaracions i no va eixir cap comentari crític amb una llei d'estrangeria que tractava els immigrants instrumentalment, com a mercaderia i com a il•legals i delinqüents, associant-los a les màfies, com fan ara mateix per justificar les ganivetes inhumanes que han posat a les altes tanques de la frontera entre Europa i Àfrica perquè no són capaços de resoldre les causes dels problemes d'extrema desigualtat i extrema pobresa.

 Al cap d’uns anys, -quan ja no me’n recordava quasi de la promesa que havia fet de no tornar a participar mai més a RTVV-, em van telefonar, des de Punt 2, en dir-los que no volia tornar a Canal 9 perquè era una TV indigna i manipuladora i estava escarmentat, em digueren que Punt 2 era diferent, més respectuosa i de més qualitat i em vaig deixar convèncer per a participar en un programa sobre filosofia i ecologia; em van gravar durant més de tres quarts d’hora, m’havien dit que com a mínim farien servir uns quinze minuts o més, només em van treure uns dos minuts; em vaig sentir una mica estafat, però forma part del joc. Si no vols pols...

 Cal dir, que, així com totes les ‘figures’ que portaven de Madrid per als programes fem, -parlant de estupideses i de banalitats-, cobraven una quantitat substanciosa d’euros, no es dignaren ni a enviar-me una cinta amb el que havien gravat o, si més no, el programa que emeteren. Les dues o tres vegades que aní al centre de Burjassot, acostumat a anar en bici o en tramvia, remembre, -amb sorpresa-, que em vingueren amb taxi a casa per dur-me a RTVV i em tornaren a portar a casa. Pensava que haguera pogut anar en bici o pagant-me el bitllet, però no li doní massa importància, perquè si no ens pagaven res, no resultava del tot sobrer que es feren càrrec del taxi; vist des d’ara, ho trobe una despesa inútil, que s’hagueren pogut estalviar guiats per una gestió més austera i sostenible; també el regal de la cinta no calia, si ells no hagueren fet tant de malbaratament en sobresous, negocis mafiosos i bruts, viatges papals, en Fórmules I, en futbol, en genteta d’extrema dreta, que, com el comité de“savis” d’economia, posats pel PP de Madrid, (Tamames, Barea, Swart o Lamo d’Espinosa), vénen a riure’s de tots els valencians en recomanar-los, que, si el model fiscal que hi ha no ens agrada, que retornem els competències autònomiques, que s’abracem el neocentralisme, que no s’aliem mai amb els baleàrics i principatins contra Madrid perquè no s’ha de mirar les qüestions ‘territorialment’ sinó individualment, i que confiem, a cegues, amb la metròpoli, que ells tractaran equitativament a la ciutadania valenciana perquè tinga els mateixos drets que els castellans en llengua, cultura, fiscalitat i dret a decidir.

 No obstant, si el govern valencià no sap governar, -per ineptitud, per desídia o per ruqueria-, hauria de dimitir i deixar pas a d’altres amb propostes per eixir de l’atzucat on ens ha ficat la política i el règim del PP les darrere dècades que ens ha dut a la roïna, a la fallida i al desastre. Ells han viscut molt per sobre les seues possibilitat i de les ‘nostres’, les del País Valencià. Des de Madrid, el que volen, en realitat, no és només que apaguem la nostra RTVV sinó la nostra autonomia buidada de contingut. Espanya, com el titànic s'afona, el que hem de decidir la valenciana gent és si deixem que el nostre país valencià s'afone o marxem d'aquest estat espanyol que ens escanya i ofega. Perquè, des d’allà, ens faran la ‘seua’ política, la que més li interesse a Madrid. Des d‘allà, ens imposaran les seues propostes i ens ‘resoldran’ tots els problemes arruïnant-nos més encara. Només hem d’ésser com a país, un deixeble i un seguidor ben aplicat, com Fabra ho és de Rajoy, prioritzant els seus desitjos a les necessitats vitals del País Valencià, per ofrenar noves glòries a Espanya; els desitjos d’un president del govern, -tant el d’allà com el d’ací-, que va recollir signatures contra la reforma de l’Estatut de Catalunya i que ni entén res del Principat ni del País Valencià perquè el volen liquidat; són dels que pensen que els valencians, balears i catalans, no tenen dret ‘a tenir cap dret’, ni en llengua, ni en cultura, ni en RTVV; cap dret a decidir, ni a existir, com no siga amputar-se com a valencians i catalans i assimilar-se com a espanyols de matriu castellana, com han fet Rajoy i Fabra abandonant la seua llengua materna gallega i valenciana i tornant-se només castellans [o espanyols només a la manera castellana]. Aquesta gent, -amb cinisme i hipocresia-, ens duu a la roïna total com a poble. Els valencians hem de decidir si volem que ens liquiden o plantem cara davant un extermini lingüístic, cultural i polític com el que perpetra els Governs actuals, des de Madrid, des de València i Palma, agafadets de la mà. La liquidació i la clausura de RTVV és una metàfora, gens poètica, de la possible liquidació nacional, política, lingüística i cultural del nostre poble diferenciat. És una metàfora “glocal” (global i local) d’un món que s’afona o que volen escanyar a consciència, reflex del rumb i de l’orientació neodarwinista que porta la crisi actual. Tot depén si iniciem una resposta col•lectiva com a poble per a persistir o ens deixem arrossegar, per inèrcia, dins d'un estat espanyol que ens vol genocidiats en la nostra diferència especifica com a valencians, balears i catalans; no és només l’economia, el sistema bancari o la RTVV, és tracta, sobretot, de la nostra supervivència col•lectiva com a poble.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next