Em sembla magnífic que Andreu Ginés, a paisvalenciaseglexxi haja expressat, ‘amb valentia’, el seu desacord, a l’article “Contra el referèndum”, a trossejar els Països Catalans en l’actual hora decisiva del procés independentista i haja fet una crítica pública al ‘regionalisme’ del Principat o als valencians independentistes que donen suport al dret a decidir i “fan el joc”, al Principat sense tenir en compte les conseqüències que pot suposar per al País Valencià en llengua, cultura i subordinació a un estat espanyol del que no podem esperar res bo. Si entrem a veure qui fa el joc a qui, l’afer esdevindrà interminable, però, en efecte, realment, si el Principat s’independitza, preguntar-se com restarà el País Valencià, és un interrogant clau i pertinent, que ens el fem totes les persones amb alguna inquietud. O ens l’hauríem de fer i cercar, des d’ara mateix, respostes ampliant els lligams de tots els Països Catalans, com proposava Jordi Muñoz, entre d’altres publicat al web paisvalenciaseglexxi.
El problema és encertar-la en la resposta constructiva d’estructures d’estat pròpies, com advertia el filòleg Joan Solà, en “Insubmissió lingüística; plantem-los cara” perquè la llengua, la cultura i el teixit de país no se’n vaja a pastar fang; i cal fer-ho perquè el futur no està escrit i es decideix des del present i el passat; amb possibilitats d’encertar-la o d’errar-la perquè no coneixem l’avenir que està per fer i sempre és ‘un país estrany’ i llunyà, com indica Josep Fontana. Amb Catalunya i sense Catalunya, l’estat espanyol, ha intentat aïllar, dividir, fragmentar i escanyar el País Valencià tot el que ha pogut i més, allunyar-nos de Catalunya per aniquilar la nostra valencianitat i/o catalanitat. Si el Principat no es belluga, aviat podria acabar ‘valencianitzat’ com el PV actual, [com es fa a les Illes], on els mandarins del PP, s’han eternitzat en una espanyolització [i desvalencianització] corruptiva que no cessa, des de fa dècades; és el contraexemple perfecte per a estimular el Principat a anar endavant i no cap enrere. Perquè l’objectiu de l’estat espanyol és la descatalanització i l’assimilacionisme.
Tot i que potser no ha dit encara l’última paraula i hi ha rebrots com la ‘primavera valenciana’, la resposta al tancament de RTVV, deteriorament absolut de la Marca Espanya, la situació social ruïnosa que mostra el fracàs del model regionalista valencià dins del marc espanyol ala cua en inversió en sanitat, educació, mitjans de comunicació propis, etc. que indiquen que no podem continuar amb el mateix model, i que tot no està perdut; des de la mal anomenada ‘transició’, -que fou una estafa per restaurar la façana ‘modernitzadora’ del capitalisme espanyol i entrar a la UE i l’OTAN-, fins pràcticament fa poc els partits valencianistes o ‘catalanistes’, no havien pogut treure quasi el cap a l’escena i havien sigut marginals i no decisius a les institucions, igual com a les Illes Balears. En canvi, al Principat, les coses no han anat així, i des del nacionalisme catalanista, s’ha pogut frenar les pulsions espanyolistes i recuperar la llengua de manera prou vigorosa, s’ha refet el sentiment de pertinença a Catalunya, un Estatut potent i la voluntat d’autogovernar-se de manera autònoma i pròpia, des del retorn del president Tarradellas, el 1977 fins a l’actual president Mas, passant per Jordi Pujol, Pasqual Maragall o José Montilla, ininterrompudament. Rebutjant les constants interferències espanyoles al sistema educatiu, la Loapa, les censures a la RTV catalana, etc.
Òbviament, si no hi haguera una diferència quasi abismal, entre el PV i el Principat, estaria d’acord en la tesi que proposa Ginés i advertiria a la gent del Principat que ens esperaren perquè al País Valencià, en pocs anys, estarem com al Principat; no és convenient trossejar els Països Catalans perquè és millor resistir i projectar-se com una mata de jonc, ensems i units, tota la nació sencera, contra un estat que ens pretén aniquilar. Junts tenim molta més força per a combatre un estat opressor que ens tracta de manera injusta, discriminatòria i hostil, i ens imposa la seua uninacionalitat, el seu monolingüisme i la seua uniculturalitat castellana o espanyola. Junts podem suportar millor els atacs contra la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra singularitat nacionalitària distinta a l’espanyola.
Tot i que una derrota del PP i l’eventual victòria de l’actual oposició al País Valencià, podria suscitar més possibilitats d’apropament i aliances econòmiques, institucionals sobretot en l’àmbit cultural, econòmic o lingüístic, a la resta de països de parla catalana, no és previsible cap gran canvi del “consens de ferro”, que ha aconseguit imposar el PP en un espanyolisme, que, amb alguns matisos, ‘comparteixen’ també el PSOE, EUPV i inclús Compromís i que es concreta en un ‘federalisme’ no dins del nostre domini lingüístic i cultural del PP.CC., sinó un federalisme de matriu castellana que serà cuinat i adobat a Madrid d’acord amb els seus interessos. Quants anys podem dir-los als principatins que esperen perquè la valenciana gent es pose en disposició de tenir el mateix grau de consciència nacional al PV que al Principat per [re]construir els Països Catalans i demanar-los que ens esperen que se n’anem amb ells a construir els Estats-Units andorrans, valencians, balears o catalans?
Davant d’una situació de pressió espanyolista que imposa sentències adverses contra el català via TC, via retall de la reforma de l’Estatut o via llei Wert, ¿podem dir-los als del Principat que continúen acceptant les directrius de l’estat espanyol perquè des del País Valencià i les Illes també lluitarem contra les imposicions exterministes que ens decreten des de l’estat espanyol?
No obstant, és veritat que al setembre passat, a les Illes hi hagué una vaga indefinida contra el decret Bauzá i al País Valencià, amb motiu del tancament de RTVV, hi ha indicis de canvi en la tradicional actitud còmplice i meninfot de votar a gent com Camps, fa només dos anys, quan ja se sabia de la seua implicació corruptiva a l’afer Nóos d’Urdangarin. Però, aquestes manifestacions de protesta, no sabem si aconseguiran un canvi de rumb en la tendència ‘nacional’ d’un espanyolisme que s’imposa per les lleis injustes, pels mitjans de comunicació espanyolitzadors i per la força bruta de l’estat. Si els habitants del Principat poden alliberar-se de l’estat espanyol i decidir per si mateixos construir unes estructures d’estat o un estat independent propi, quan ni al parlament espanyol ni als parlaments europeus, ens permeten expressar-nos en la nostra pròpia llengua, no tinc res a objectar o molt poc. Més bé una sana enveja de voler que el País Valencià hi haguera un gruix de massa crítica semblant al Principat; només animar-los perquè abandonen una ‘gabia de ferro’ que ens manté en l’opressió.
No és la meua opció ‘ideal’, preferiria que fos tots els Països Catalans, d’una sola peça, però, les circumstàncies van com van i vénen com vénen; a cap presoner empresonat injustament, -en un ‘camp que ens sembla d’extermini’-, on es vulneren els drets de ciutadania i se’ls escanya, se li pot demanar que espere indefinidament. Se li ha de demanar, que, si pot, trenque els barrots i se n’escape de la presó i després ens ajude a eixir als que encara estem dins i volem també saltar el mur i fugir. No será fàcil, ni que deixen eixir als principatins, ni que ens deixen eixir als catalans del País Valencià i de les Illes d’un estat espanyol amb un subsòl de tradició antidemocràtica i totalitària. Però, honestament, no em veig en cor de dir-los a la principatina gent que ens esperen que anem al seu costat, cotze amb cotze. Voldria dir-los que nosaltres, els valencians, també estem preparats per a posar-nos en marxa i anar-nos-se’n amb ells. Seria el més raonable, però no observe prou massa crítica. El dret a decidir del País Valencià hauria de ser un indicador per preparar el terreny i aconseguir reduir la distància que hi ha, ara mateix, en el nivell de consciència ‘nacional’ entre el PV i el Principat.
El que no ‘entenc’ és l’enorme diferència que hi ha i que no es cerque fer-la minvar; quan al Principat s’organitza el dret a decidir, s’ajunten tots els independentistes, de diversos pelatges i plomatges, inclús podríem dir els ‘confederalistes’ o els ‘federalistes’. En canvi, al País Valencià s’organitza el dret a decidir i ni tan sols els ‘independentistes’ ‘de tota la vida’ s’apunten en ple perquè alguns diuen que no cal pactar amb cap partit que represente els interessos de la ‘petita burguesia’, referit no a CiU sinó a ERC o pitjor encara a ERPV, que no cal acordar res amb els qui proposen el dret a decidir del PV perquè ha de ser ‘de tots els Països Catalans’, perquè no cal pactar amb els que no siguen de classe obrera autènticament ‘pata negra’, etc. etc. etc.
Tot açò no hi ha manera d’entendre-ho perquè inclús el ‘comunisme’ leninista, rosaluxemburgista, trostkista, gramscià o habermasià, sempre ha procurat ampliar el cercle d’implicats o afectats per decidir des de l’hegemonia política, des de la base, sense renunciar a ampliar el nombre de gent en una societat nacionalment ‘interclassista’, de màxima proletarització i precarització social i de màxima divisió i fraccionament de la classe treballadora (assalariats, aturats, precaritzats, autònoms, professions liberals, etc.), com explica el sociòleg britànic Richard Sennent, a la “La corrosió del caràcter”, per a mantenir la dominació capitalista [i estatalista, en aquest cas espanyola].
Tot em sembla ‘respectable’, però si fallen alguns del pinyol a l’hora de fer la pinya per a muntar, decididament, el dret a decidir al PV [i si fos possible al conjunt dels PP.CC.], serà difícil ampliar el cercle i aconseguir que molta més gent de Compromís, EUPV i PSPV es plantegen un canvi de rumb nacionalitari per a no lligar-se de peus i mans a un vaixell anomenat l’Hispaniola, que s’afona, com a la novel•la de pirates “L’illa del tressor” de R. L. Stevenson. Qui fa el joc a qui? Els qui dónen suport als desitjos de la majoria de principatins que, tot i “regionalment”, volen votar per a decidir construir un país al marge de l’estat espanyol, perquè creuen que tenen dret? Els qui s’oposen, -junt el PP i el PSOE-, perquè no valoren ni reconèixen els desitjos ni els drets dels altres? Els qui posen les exigències ‘tan altes’ que ho fan inviable? La història ficció, -sobre la possibilitat de la independència dels països de parla catalana el 1936, amb ajuda anglesa, quan les tropes de Franco entraren a Madrid-, no existeix. I els futuribles sempre són il•lusoris, però, sembla que la lletra de l’himme regional, “per a ofrenar noves glòries” als altres pobles hispànics ha arribat al cor inclús de sectors independentistes, si més no, al PV, quan afirmen que si hagueren tingut l’oportunitat d’independitzar-se el 1936, ho hagueren rebutjat per sacrificar-se i solidaritzar-se amb la resta de pobles hispànics; com deia Andreu Ginés a l’article “Contra el referèndum”.
I tanmateix, solidaritat amb el poble gallec, castellà, basc, gibraltareny, etc.? Sí, però, decidint-la nosaltres, sense que ens imposen des de l’estat espanyol la ‘solidaritat interregional’ que ells ens dicten sense el nostre consentiment. De manera, que, ens imposen la ‘seua’ solidaritat obligatòria, els mateixos mandarins espanyols que no ens deixen expressar-nos en la nostra llengua al parlament hispànic ni als europeus. Per què? Perquè no tenim estat propi. Perquè Malta amb 250.000 habitants té estat propi i permeten que s’expresse en maltés a la UE.
Davant d’un conflicte polític continuat com és el cas, entre Catalunya i els PP.CC. la millor manera de resoldre’l, democràticament, és votant, poder expressar el dret a decidir, si no pot ser de tots els Països Catalans, almenys d’una part. Després, su s’independitza el Principat, les coses poden anar pitjor per a la valenciana i baleàrica gent? Potser, (segur?, pitjor encara?). No obstant això, almenys, podrem tenir un estat al nostre costat que ens podrà defensar a l’escena internacional, que defensara la nostra llengua, cultura i drets humans i de ciutadania, podrem tenir passaport català per eixir pel món i més ajuda perquè la llengua i la cultura catalana sobrevisca en un context de globalització capitalista uniformitzadora en el què només importa anorrear les llengües, cultures i petites pàtries que no tenen estat, perquè, erròniament, s’entén que si no tens estat no tens dret a existir, no tens dret a tenir dret, no tens dret a res. No ets ningú.
Evidentment, sé que Andreu Ginés està en contra que els valencians, balears i principatins no tingam drets, però negant que es puguen expressar, contribueix a que continuem sense tenir-ne, si més no, com en tenen els de ciutadania dels pobles hispànics de matriu castellana; nosaltres només volem tenir una autonomia com la de Portugal, com deia Vicent Ventura, perquè se’ns respecte, sense humiliacions ni vexacions. Sense haver de passar sempre per Madrid perquè ens permeten viure i respirar. Sense haver de engolir-se les mentides dels senyorets mandarins i llepaculs que retrata Joanjo Garcia a la novel·la negra “Quan caminàrem la nit”: “Cal caminar cap al ‘futur’, desvetlar-se a les nits, i aportar el que tinguem. Encara que ens equivoquem”. El futur s’escriu, hi ha incerteses però s’ha de tenir clar l’exigència del dret per a decidir i construir l’avenir que volem. Perquè volem decidir, individualment [avortament, opció sexual, sanitat, educació en valencià…] i col·lectivament. Divorciar-se el més ràpidament possible de l’estat que ens maltracta, ens arruïna i no ens deixa viure. Si no pot ser tots junts, separar-nos amb ritmes diferents, uns primer i d’altres després. Perquè tenim dret a eixir de l’atzucat on ens han fiscat les polítiques desastroses i espanyolistes del PP; perquè tenim dret a tenir drets i a decidir els nostre model de nació i d’estat propi per al País Valencià, que prioritze el nostre benestar, la nostra llengua, cultura, societat, economia i país.
