'L'Església en la transició' de Vicent Cremades

18 desembre 2013 01:00h
Vicent Cremades i Arlandis acaba de publicar un llibre interessant, que, sens dubte, contribuirà a conèixer millor el nostre país: “L’església en la transició. El fet nacional al País Valencià; la revista Saó (1976-1983), Ed. Riu Blanc, 2013. Es denuncia que “encara avui l’Església oficial continua ancorada en els temps passats, amb un Concili Vaticà II completament oblidat i una dreta enquistada en el tumor de la ignorància i la desídia, que no mostra cap interés en aprofundir en la vertebració política, social, cultural i lingüística dels nostre País”, sinó tot el contrari, programa la desvertebració i la descohesió del País Valencià; on hi ha una església, almenys en la seua jerarquia, tradicionalment forastera, hostil i contrària a la nostra llengua i cultura autòctona, que sempre ha combatut contra els interessos del nostre país, com si la seua missió principal al nostre món fóra l’espanyolització del País Valencià.

Com s’explicita a les primeres pàgines de l’assaig: “l’objectiu d’aquest estudi se centra en la Transició al País Valencià a través dels continguts de la revista Saó, el naixement de la qual, l’any 1976, coincideix amb un dels moments més intensos, crítics i dramàtics de la Transició cap a la democràcia”. En la primera part s’estudia l’Església valenciana com a institució, on es repassa els diferents bisbes, Olaechea (1946-66), un croat navarrès que s’havia foguejat en la guerra contra el nacionalisme basc, el marxisme i el comunisme, després el va substituir, González Moralejo (1966-69), Garcia-Lahiguera (1969-1978), un espiritualista o espiritista confessor de Carmen Polo de Franco, i Roca Cabanellas (1978-1992), un aristocràta madrileny d’origen mallorquí, fill de militar, que, segons Emili Marín, director de Saó, era un home ‘culte’ que “mai no arribà a comprendre els valencians ni les seues reivindicacions”.

També escriu Cremades sobre el Seminari de Montcada que no era ni presó ni convent, sinó “pantà”, uns murs mastodòntics que deixaven la vida real del País al marge i descriu els distints rectors seminarials; des d’A. Rodilla, que ix de refiló al llibre “Els reaccionaris valencians. La tradició amagada”, Gustau Muñoz (ed.), quan es parla de Rafael Calvo Serer, de Corts Grau i la connexió valenciana de l’Opus Dei, quan, el canonge Rodilla fou director del Col•legi Major Joan de Ribera. Després, quan fou rector al Seminari de Montcada, del 1939 al 1969, va portar al Seminari a conferenciar al falangista Pedro Laín Entralgo que parlà sobre l’Espanya invertebrada, al feixista Blas Piñar sobre “La Hispanidad”, a José Mª López Piñero i al cap del ‘Movimiento Nacional’ Dionisio Ridruejo, al primers anys de la dictadura, perquè estava preocupat per donar al clergat una “bona formació” acadèmica i cultural com a membres d’una casta tancada, elitista i privilegiada, perquè feren de puntal de la burgesia local i del nacionalcatolicisme per a defensar els seus privilegis i els dels més poderosos. No obstant, “l’educació ‘integral’ amb què instruïa els futurs sacerdots contenia una especial animadversió envers la realitat nacional, cultural i lingüística del País”. Perquè, fet i fet, el que es tractava era de construir una Espanya, “Una, Grande y Libre”. Per això, en aquella època, és prohibia el valencià, no només a les classes sinó també al temps d’esbarjo i es castigava els qui tenien la ‘feblesa’ [el ‘defecte’ o el vici] d’expressar-se en la llengua del País Valencià. S’instruïa en una catalanofòbia semblant a la fòbia al sexe i en un narcisisme i sobergueria intel•lectual basada en la ignorància, en la idiotesa i en l’autocomplaença xenòfoba que encara cueja.

Del 1969 a 1976 fou rector del Seminari, Rafael Sanus, nascut a Alcoi, que va intentar aplicar les directrius d’”aggiornamento” del Vaticà 2; era un home dialogant, indulgent, culte i ‘respectuós’, tot i que en qüestió de llengua, el 1974-76 -quan jo hi habitava-, no es va distingir per a res en defensar-la, doncs, llavors, a penes la parlava, acostumat a fer-ho sempre en castellà perquè havia sigut format així, tret d’alguns instants de privacitat o alguna frase amable a taula del menjador exclamant-se i ‘admirant’ els que soliem emprar sempre el valencià perquè deia que li recordaven ‘la llengua del seu poble’, com si es tractara d’un fòssil en risc d’extinció que no li concernia; això de la consciència “valencianista” de Sanus, -que fou amic de Tarancón i de l’empresari Luís Suñer d’Alzira-, va venir molt més tard, quan dimití davant les barrabassades reaccionàries de l’arquebisbe toledà, -amic del dirigent feixista Blas Piñar-, García-Gasco, pel que fou marginat i fet fora del Col•legi del Patriarca, en deixar-lo sense sostre a la vellesa; però, el rector Sanus, no passava d’ésser un alcoià, -bàsicament, castellanoparlant-, exemple d’una escassa dreta civilitzada, tolerant i culta, respectuós amb els altres, d’ideologia moderada i conservadora.  Al meu parer, se’l va mitificar en excés, al final de la seua vida, gràcies a l’amic Alfons Llorens, que el ‘transubstancià’, l’animà i impulsà el seu ‘progressisme’ potencial, merced a la revista Saó que se l’homenajà com a un valencianista de ‘tota la vida’, gran defensor de la llengua i amant de les llibertats i, al seu obituari, Joaquin Azagra va escriure “Rafael Sanus, un bisbe sense por a la llibertat”, perquè havia recomanat algun llibre de Jean-Paul Sartre i de Karl Popper quan era director del Col•legi Major Sant Joan de Ribera a Burjassot; és veritat que no era mala persona i això en un jerarca ja és molt i potser la seua ‘conversió’ final al valencianisme fou sincera; no era però un home acostumat a comprometre’s massa i quan des de ‘Salvem l’Horta’ l’invitàrem a solidaritzar-se amb la gent de la Punta que estaven desnonant de les seues cases no va gosar fer aquest gest de mínima humanitat.

Del 1976 al 1979 fou rector al Seminari, Honorat Ros Llopis, de Vinalesa, valencianoparlant només en la més estricta intimitat, tot i que sabia parlar alemany i en feia classes, però una gran indiferència pel valencià; al llibre de Cremades s’indica poca cosa d’ell, tan sols que estava ‘preocupat’ pel conflicte establert entre Orient i Occident, potser siga un eufemisme de la seua inquietud per a legalització del PCE i el possible retorn del comunisme a l'Estat espanyol; només el recorde com un home introvertit perquè a la Guerra li havien mort a algun familiar directe i esperava, amb ansietat, la beatificació dels seus.

Del 1979 al 1985 fou rector del Seminari de València Juan Antonio Reig Pla, on va reproduir la formació reaccionària i antivalenciana de Rodilla, va fer una croada contra el valencià, va expulsar a gent per haver portat al Seminari a Manuel Sanchis Guarner contra el Decret de Bilingüisme d’Amparo Cabanes al Govern de la UCD de Monsonís, el 1979, i, més tard, quan fou nomenat bisbe de Sogorb-Castelló, intentà castellanitzar la seua diocesi i va tenir conflictes i pèrdues econòmiques perquè va invertir diners en la borsa; després, al seu bisbat a Múrcia, es recorda les seues baralles pel poder amb els neocatecumenals i el control de la titularitat de la Universitat i a Alcalá de Henares s’ha destacat per la seua particular i especial croada de persecució als homosexuals, que l’ha fet famós a tot arreu i s’ha tornat la riota del tot el món perquè ha arribat a presentar mètodes, obscurantistes, ‘d’autoajuda’ per superar les ‘inclinacions’ pel mateix sexe; és dels qui preferirien que la gent s’asfixiés dins dels armaris.

Més interessant, -que aquests personatges eclesiàstics-, em sembla quan s’analitza el naixement d’una església més arrelada al poble i a la societat valenciana; és on estudia la figura del partidaris del català a l’església del País Valencià, mossèn Vicent Sorribes, capellà de Rocafort, que fou pioner en defensa del valencià a l’església perquè va tenir una relació intensa amb el monestir de Montserrat i amb gent de Catalunya. També Pere Riutort, valencià d’origen mallorquí, que edità en català “El llibre del poble de Déu” i fou agredit pels blavers a la presentació del seu llibre a la Llotja de València, els sectors contraris a la normalització lingüística de la nostra llengua a tots els àmbits; mossèn Espasa, de Dènia, amic de Joan Fuster i de Vicent Ventura, fou director del Col•legi Sant Tomàs de Villanueva i fou repressaliat per la jerarquia reaccionària de l’església valenciana pel seu valencianisme i progressisme. Alfons Roig, 1903-1987 professor d’arqueologia, història d’art i estètica, europeista convençut, amant de l’obra de Kandinsky, Manessier i Le Corbusier, així com amic de Josefina, la dona del poeta d’Oriola Miguel Hernández; quan es va retirar, va restaurar l’ermita de Llutxent que segons Manuel Sanchis Guarner es convertí en un “cau d’espiritualitat, de cultura i de valencianitat”. Josep A Comes va escriure sobre Francesc Fuster, un pedagog religiós defensor de la cultura catalana del poble valencià, igual com Vicent Faus o Enric Ferrer, a Gandia, impulsors dels cursos Carles Salvador i d’associacions comarcals valencianistes de la Safor.

Dedica un apartat a les comunitats cristianes populars, cristians pel socialisme, la HOAC, la JOC i la JARC, a la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià, a figures com Onofre Vento, Aleixandre Alapont, missioner a Zimbaue traductor de la Biblia a una llengua africana vernacla, Vicent Ruiz Monrabal, Francesc Fayos, Fina Alberola, Empar Escrivà, Vicent Miquel i Diego que escriu “L’Església valentina i l’ús de la llengua vernacla” i Josep Mª Soriano que fou col•laborador a les revistes ‘Oriflama’, ‘Gorg’ i impulsà el cooperativisme i la creació de ‘Saó’; Xavier Serra el retrata a “Biografies parcials. Els 70 al País Valencià”, 2009, Afers, així com a Josep A. Comes i els seus avatars vitals des de Pedreguer a València, passant per Madrid. També esmenta capellans del món obrer, del llibre de Xavier Corrales “De la misa al tajo. La experiencia de los curas obreros”, la figura de Toni Llidó, de Mario Amorós,“Antonio Llidó: un sacerdote revolucionario”, PUV, 2007, dels secularitzats, “Por qué nos salimos? Los securarizados”, d’Antonio Signes (Coord.), 2008, dels dissidents, “Memòria i dissidència. A Ramón Gascó com a pretext”, de Paco Gramage (Coord.), 2011.

Analitza, Vicent Cremades, l‘aportació d’Agustí Colomer al seu assaig “Retrobar la tradició: el valencianisme d’inspiració cristiana de la postguerra a la transició”, 1999, sobre les revistes en català, ‘Sicània’, dirigida per Vicent Badia i promoguda per Nicolau Primitiu, ‘Valencia Cultura’, ‘Gorg’ dirigida per Enric Valor i promoguda per Joan Senent, amb articles de Gonçal Castelló, Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Rafael Ninyoles, Alfons Cucó, Vicent Soler i d’altres; així com l’assaig de diversos autors “Vida Amunt i Nacions Amunt: Pensar el País Valencià en temps de globalització”, 2008, PUV. I, a més de “Nosaltres, els valencians”, de Joan Fuster, “País i Estat: La qüestió valenciana”, 3i4, 1989, d’Alfons Cucó, “Història del PV” d’Antoni Furió, s’inspira en una bibliografia interessant basada en alguns assajos fonamentals en la relació de l’església i la política, i remarquem, “Creixement, politització i canvi social “ de Teresa Carnero i Jordi Palafox, Alfons el Magnànim, 1990, “La transició democràtica al PV” de J. M. Santacreu i M. Garcia, La Xara, 2002, “La configuració de la democràcia a Espanya” de Díaz-Salazar, Rafael i Ysàs, Pere (Ed.), Eumo, Vic, 2009, “Feixistes, rojos i capellans: església i societat al País Valencià (1940-1977)” de Ramiro Reig i Josep Pico, “Guerra, franquisme i transició”, El Temps, 2006, de Pelai Pagés i Blanch o Juan José Tamayo “La teologia de la liberación: en el nuevo escenario político y religioso”, Tirant lo Blanc, 2010.
 
Joan Fuster, -com no pot ser d’una altra manera-, es mostra molt crític, nacionalment i intel•lectualment, amb la jerarquia de l’església valenciana, assenyala que vivia en el llimb de la inhibició social i de país i que mai havia produït un Balmes, un Antoni Mª Claret, un Torras i Bages o un canonge Cardó. Remarca la mediocritat d’una Església que ha militat l’espanyolisme més ferotge. En una entrevista a la revista Triunfo, num 729, 15/01/1977, pàg 37, Fuster precisa: “El País Valencià no ha tingut un Montserrat. Al Principat, l’Església, poc o molt, ha sigut catalana; ací l’Església no s’ha molestat en identificar-se amb la seua feligresia, sinó que, pel contrari, procurà pervertir-la, “nacionalment” s’entén”. Aquesta funció pervertidora ve de lluny, des del Barroc amb el Patriarca Ribera, passant per Mayoral imposant els decrets de la Nova Planta de Felip Vé el Borbó i el nacionalcatolicisme fins avui mateix. En una línea, sistemàtica i estructural, de continuïtat en l’hostilitat cap a la llengua i cultura valenciana, tret d’honroses i escasses excepcions que hem assenyalat.

 I, per últim, fa una anàlisi dels directors de Saó (Josep A. Comes, Emili Marín Vicent M. Cardona), esmenta els homenatges entre d’altres a Matilde Salvador, Miquel Batllori, Isabel-Clara Simó i de les seues editorials on es mostra, que, “la Transició, podem qualificar-la d’un ‘gran fracàs’ per al poble, la societat i el nacionalisme valencià […] Els somnis esdevingueren malsons i totes les esperances es perderen. I el que és pitjor, hi ha murs allà on hem de veure horitzons […] el nacionalisme espanyol representa una mentalitat imperialista, unitària i intolerant […] de nou planifica i traça una línea molt clara per fer-nos desaparèixer [com a poble, sobretot pel seu esforç en voler acabar amb la nostra llengua i els nostres símbols d’identitat, el que significa acabar de manera definitiva amb la nacionalitat històrica del País Valencià i amb la desestructuració política, social i cultural de la societat” [valenciana].

I tanmateix, com assenyala l’economista i Premi Nobel 1987, Robert Solow, que ha aprofundit sobre temes d’identitat i cohesió social i econòmica, els països que tenen identitats més sòlides, tenen més probabilitats de prosperar que els països desestructurats o ‘desarrelats’. Es diagnostica la ‘bipolaritat’ del País Valencià, entre sectors conservadors, burgesos i reaccionaris i sectors d’esquerres, populars, valencianistes i progressistes; i es denuncia que el poder religiós sempre ha anat de la mà de qui ha ostentat el poder polític, social i mediàtic, mantenint-se sempre al seu costat, des d’un espanyolisme anorreador. A la fi, hi ha una cronologia de la transició política al País Valencià des dels darrers anys dels franquisme, passant per la detenció “dels deu d’Alaquas”, la constitució de la Junta Democràtica i el Consell Democràtic del PV, la mort del dictador fins a la celebració de les primeres eleccions estatals a Espanya i les autonòmiques al nostre País Valencià i el triomf electoral del PSPV-PSOE que converteix Joan Lerma en el primer president de la Generalitat eixit de les urnes. No és només un diagnòstic i un testimoni del temps investigat que hem viscut en el passat immediat, sinó un repàs de dinàmiques socials i històriques en les que la gent menys jove hem participat com a actors.

Per concloure, Cremades, indica que el postfranquisme va condicionar el procés de transició democràtica i els seus resultats: “D’entrada es va acceptar una monarquia imposada pel dictador i es van mantenir, en l’estructura de l’Estat, a molts representants de l’antic règim. I tot això sense demanar cap responsabilitat pels actes delictius que s’havien comès en els anys de plom del franquisme”. Un balanç reflexiu, òbviament crític sobre el nacionalcatolicisme i la història recent del País Valencià i l’Estat espanyol en el trànsit de la dictadura a la democràcia, vist des del prisma d’un historiador que posa el focus d'anàlisi sobre un valencianisme catalanista afectat per un cristianisme progressista d'esquerres que ha sigut ubicat als màrgens de la societat al País Valencià perquè no qüestione els corrents hegemòniques dominants d'un espanyolisme liquidacionista. I tanmateix, tots sabem que allò que és marginat per les forces hegemòniques, sovint, s’erigeix, com a ciment, fonament i alternativa de futur, sobretot si s’aconsegueix derrocar la mescla d’estupidesa, de corrupció, d’ineptitud i autoritarisme antidemocràtic que dirigeix la Generalitat Valenciana i el Govern central de l’Estat.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next